REFORMA DE RES
El dialeg, la reforma constitucional i altres bestieses per l’estil estan de moda. Son aquell asquer que busca trobar aquella famosa paraula “encaix” entre Catalunya i Espanya, però com diu en Ramon Cotarelo en la base de que tots els espanyols son iguals i els territoris també, es a dir un cafe per tots 2.0 on nacions amb aspiracions com Catalunya tornarien a quedar a la casella de sortida. Un parany ja vell però amb nous actors i formulacions. Un nou pla per aturar un procés democràtic que nomes vol acordar com fer el referèndum i actuar segons la resposta en conseqüència.
“Cafè pa tós” una altra vegada
per Ramón Cotarelo
La decisió més greu de l’anomenat “Estat de les Autonomies” de la Constitució de 1978, del qual es va celebrar ahir a Espanya el seu aniversari, va ser la generalització del règim autonòmic en condicions d’igualtat en tot el territori espanyol. La justificació, formulada pel llavors ministre adjunt per a les Regions, l’andalús Clavero Arévalo, va ser que hi hagués “cafè per a tots”. La Constitució preveia un règim extraordinari per a Catalunya, el País Basc i Galícia i un règim comú per a la resta dels territoris, en la línia de la Constitució de 1931 i a semblança de la vigent Constitució italiana de 1947. Però la insistència d’Andalusia de ser tractada en igualtat de rang amb les “nacionalitats històriques” (perífrasis de “nació” en l’ànim del legislador), moguda pel PSOE i tàcitament acceptada per la UCD, va irar per terra la intenció del text. Va ser llavors quan es va imposar la idea d’un règim uniforme d’autonomia per a tot Espanya, el “cafè per a tots”.
D’aquesta manera, en convertir-lo en un problema de “tot l’Estat”, es frustrava la pretensió original de les nacions catalana, basca i, en menor mesura, gallega, d’aconseguir un tractament diferenciat en el si de l’Estat espanyol. Era una política d’uniformització que encara es va voler endurir més amb l’extinta LOAPA (Llei Orgànica d’Harmonització dels Processos Autonòmics), de 1982. “Harmonització” era un terme menys violent que la Gleichschaltung que van aplicar els nazis a Alemanya però compartia el seu esperit: posar a tots al mateix nivell.
A aquesta doctrina igualadora, uniformadora, deien els glosistes, comentaristes i panegiristes de la Constitució de 1978, el “caràcter federal” de l’Estat autonòmic. Segons ells, en haver-se aconseguit que les autonomies poguessin assolir totes el mateix màxim sostre competencial, Espanya havia passat a convertir-se en una federació de fet. No es feia servir la paraula perquè tenia mala fama, però es donava la realitat. Es tractava d’una falsedat ideològica típica, com s’ha demostrat posteriorment. Tant al País Basc com a Catalunya han donat proves abundants de voler mantenir i aguditzar la seva singularitat. Sobretot Catalunya, que és on més ha avançat la consciència i voluntat nacionals, fins al punt de plantejar directament l’opció de la independència. Davant d’aquesta voluntat secessionista, part del nacionalisme espanyol, especialment el PSOE i l’esquerra en general, torna a agitar l’esquer federal.
Prova evident que aquell federalisme que es deia condició material de fet l’Estat de les Autonomies era fals. L’anomenat “federalisme material” de l’Estat autonòmic no ho era perquè no consistia en una aliança i conjunció de territoris que aquests haguessin acordat sobiranament per separat, sinó d’una imposició des de dalt per obra d’un Estat que havia decidit descentralitzar fins a cert punt com podia i pot, i així ho fa quan li ve de gust, recentralitzar-se sense que les comunitats autònomes puguin gairebé opinar.
L’actual avanç de l’independentisme català està generant reaccions similars a les d’aquells intents “harmonitzadors” dels anys vuitanta. Tant la moderació del nacionalisme basc com l’exacerbació del nacionalisme andalús, tots dos sobtats, en el fons van dirigits a amansar l’independentisme català, uns per defecte i els altres per excés. Per als nacionalistes bascos no té sentit la independència enfront d’Espanya, atès que ells ja compten amb un concert que equival a la independència fiscal. Per als andalusos es tracta d’un nacionalisme “reactiu”. L’únic horitzó, com en els anys vuitanta, és no quedar-se enrere en relació a Catalunya per més que ells no hagin mogut un dit en aquests trenta anys per augmentar el seu autogovern.
El terreny de la volta al cafè per a tots està ja preparat: es tracta d’arbitrar una reforma de la Constitució que busqui un nou “encaix de Catalunya a Espanya”, en l’enteniment, ja clarament exposat de nou a Andalusia que aquest “nou encaix “serà també igual per a tothom. Perquè, com diu el govern insistentment: la reforma no pot trencar la igualtat de les persones i les terres d’Espanya, com si no fos obvi que, amb el Concert basc i el conveni navarrès, aquesta igualtat no existeix.
Catalunya no té res a esperar d’una reforma de la Constitució de 1978 i menys si és en un acord amb les altres comunitats de l’Estat. Catalunya només pot arribar a un acord bilateral amb l’Estat per a la realització d’un referèndum d’autodeterminació en el qual quedi clar quin sigui el mandat de les autoritats catalanes i quina forma adoptarà.