DIALEG SENSE CREDIBILITAT
La nova imatge que vol transmetre l’Estat espanyol amb Catalunya de dialeg, dialeg i dialeg, arriba tard i malament. No te cap tipus de credibilitat. Posar una cara més amable a la Delegació del Govern que Llanos de Luna, tampoc és un gran mèrit no convença si per un altre costat veiem com el Jutge Vidal segueix suspés per les seves activitats al temps lliure, com es nega el traspàs de rodalies per una millor gestió o avui Francesc Homs perdrà la seva posició d’aforat per poder ser jutjat amb el gran delicte d’haver permés posar les urnes el 9N, i cal dir-ho la posició mesquina del PSC amb declaracions com les de l’alcalde de Lleida que veu coherent anar a votar a la consulta i ara votar contra Homs a Madrid, donç no, no ho es i ho sap perfectament.
En definitiva com diu en Xavi Bundó, una mès estesa enverinada que no aporta cap novetat al tracte per Catalunya, i que bàsicament no ha de fer perdre el món de vista a cap dels actors del procés. Unitat i convenciment amb el projecte, deixant partidismes a banda, encara que això segurament seria demanar massa.
Santi Vidal i la mà estesa
Xavi Bundó |
Dissabte ens vam llevar al “Via Lliure” amb la notícia que publicava La Vanguardia. La reunió discreta entre Carles Puigdemont i Soraya Sáenz de Santamaría. Rajoy 2.0. La nova etapa. La mà estesa. Sumem-hi el relleu de Maria de los Llanos de Luna com a delegada del govern i la demolició pràcticament total de l’estructura d’Interior responsable de l’Operació Catalunya. Ah, i la voluntat de pactar un nou finançament (tres anys més tard del que marca la normativa, això sí). Un nou temps. Diàleg, diàleg, diàleg. Seny i ordre.
En aquests moments, Soraya Sáenz de Santamaría està traient la pols a l’agenda de contactes a Catalunya i fa dies que demana consell. Com podem rebaixar la temperatura? Com podem acostar postures? No sap per on començar, però com a mínim està demostrant un cert interès. Han passat 5 anys i ni ella ni Rajoy recorden què vol dir això de cedir i pactar. El gest d’encaixar les mans el tenen rovellat.
Però aquest presumpte nou temps té un gran adversari. Un gegantí problema: la roda. Les estructures de l’estat han bastit aquests anys un engranatge fenomenal encarat a Catalunya i que ara mateix és imparable. Una roda que gira i gira, carregada amb totes les causes obertes, tots els processos judicials purament ideològics. I es convertirà en una gota malaia contra la mà estesa. El cas de Santi Vidal, condemnat a 3 anys d’inhabilitació per escriure una Constitució Catalana al temps lliure n’és un cas, però la roda n’acumula centenars més. El dels encausats pel 9-N, Forcadell, els ajuntaments amb les estelades, totes les lleis catalanes recorregudes al Constitucional sistemàticament… o el suplicatori a Francesc Homs, que es votarà aquest dimarts mateix. La roda segueix en marxa i no és tan fàcil parar-la, ni tan sols pels que l’han construït.
Diàleg? La constitució de Santi Vidal. Mà estesa? Les urnes d’Artur Mas. Acostament? Els ous trencats (amb perdó) de Joan Coma. El problema d’acostar postures és en primer lloc la credibilitat i en segon la possibilitat. No ajuda a la credibilitat que el mateix dia que Soraya Sáenz de Santamaría preguntés als seus contactes per on podia començar a solucionar la carpeta catalana, el secretari d’Estat d’Infraestructures Julio Gómez-Pomar fes un cop de porta a traspassar la gestió de Rodalies a la Generalitat. I no ajuda a la possibilitat saber del cert que el que li va passar fa unes setmanes a Montserrat Venturós, alcaldessa de Berga, li pot passar a qualsevol dels centenars de càrrecs imputats d’aquí a uns dies.
5 anys de terra cremada no se solucionen amb una regadora.