ANEM PER FEINA

Com be diu en Pere Cardús, cal sortir del bucle, separar el gra de la palla com diem. Ja prou de tenir entretingut tota la parroquia amb el vot per una vicepresidenta de Mesa a Madrid per part de CDC que no ens porta enlloc. La gestió que s’ha fet per explicar-ho des del mateix partit ha estat nefasta, i encara ha contribuït al mal estar intern. Cal centrar-se a Catalunya i concretament al nostre Parlament. Tornar a engrescar la societat des de les entitats civils explicant el projecte de futur Estat, on per cert i com hem vist ahir les Pensions dins l’Estat cada cop son més escasses per les retirades de fons de la caixa reservada pel fet. Alhora veure com la obediència al mandat democràtic del poble va passant per damunt els Tribunals amb el proper ple i les votacions per les conclusions de la Comissió del Procés Constituent, i com es supera la moció de confiança amb un full de ruta encara més solid i aglutinador per arribar als 18 mesos on el pas ja serà una meravellosa realitat. La unilateralitat, tot hi les amenaces d’Albiol amb suspensions autonòmiques incloses que saben no es produïran anirà prenen cos i de tots depén que l’èxit sigui total.

A veure si sortim del bucle d’una vegada
Pere Cardús
‘Que fotin una DUI i tirem endavant d’una vegada’, em deia una senyora ahir abans d’un debat a l’Eixample. Com ja ha passat en moments anteriors, hi ha un cert cansament. O, més ben dit, una impaciència emprenyada pels missatges confusos dels qui prenen les decisions. Trobo que és força cert que cadascú va una mica a la seva i la gent ens maregem una miqueta. Potser torna a ser –com en les avinenteses anteriors– un mal moment i la cosa tornarà a agafar ritme i bon ambient al setembre. Entre la diada i la qüestió de confiança, caldrà veure si tornem amunt i ens hi fem mal del tot. No les tinc totes. Sincerament.
Em sembla evident que la direcció de l’ANC s’ha ressentit de la convulsió interna d’aquests últims mesos. Òmnium ha optat per un perfil no tan mediàtic i més de formigueta. No em sembla malament, però també té inconvenients, ara que calen referències que donin confiança. Per tant, les dues entitats que feien de ‘vigilants’ del procés han agafat actituds diferents. I la crisi entre Junts pel Sí –PDC i ERC– i la CUP, agreujada per l’estratègia partidista de les eleccions espanyoles, obre molts interrogants lògics i raonables entre la gent.
Com es pot recuperar el camí de la confiança i del somriure? D’entrada, tornant a parlar de la independència i del país que es podrà construir amb les noves eines. Tornant el debat sobre la via d’arribar-hi al pla tàctic i estratègic que li correspon. El RUI com a gran tema és una equivocació. Ja ho va ser el de la llista unitària, el del 9-N i la investidura d’Artur Mas. Són polèmiques que es fan servir per encarar els uns contra els altres. I hi ha gent que hi perd els nervis. I no cal. No són tan importants. El fet important és treure’s les grapes de l’estat espanyol del damunt com més aviat millor. Si ho fem passant per un referèndum o no, és matèria d’experts i del full de ruta político-institucional. Que fem un referèndum? Fem un referèndum. Que fem unes lleis de desconnexió? Doncs lleis de desconnexió. Aquests no haurien de ser mai debats de confrontació entre independentistes.
Què més es pot fer per recuperar confiança i somriure? Que les entitats que han mobilitzat milions de ciutadans aquests últims anys, tornin a fer el seu paper sense complexos. I que ho facin precisament com a símbol de la unitat i no obrint debats de divisió. Que es recuperin ràpidament del trasbals que els va significar el 27-S. En gran part, la confiança que la gent va posar en la possibilitat d’aconseguir una cosa tan gran com la independència va ser gràcies a aquestes entitats.
I què més es pot fer? Doncs els partits han de resoldre la seva crisi al parlament. La CUP ha de decidir si prioritza la independència o la seva coherència 100%. I Junts pel Sí ha de decidir si vol modificar el full de ruta o no, i comunicar-ho sense més dilació per tancar els debats que sembla que agraden tant a determinats catalans. I, una vegada resoltes aquestes qüestions, que quedi clar que a Madrid no hi ha res a fer i que no té gens de sentit perdre-hi energia i temps. I que s’activi el procés constituent popular i participatiu que van prometre als quatre vents. A veure si tots plegats ens distraiem amb coses més productives i constructives.
I què més? Podem aprofitar els dies que tinguem de vacances uns i altres per llegir les Cartes a Màrius Torres de Joan Sales. O els Seixanta anys d’anar pel mónd’Eugeni Xammar. O L’11 de setembre, poble a poble d’Antoni Muñoz. O Contra el nacionalisme espanyol de Joan Fuster. O tants altres llibres que ens expliquen que algunes coses que passen no són gens noves i que no fem sinó repetir errades i reproduir defectes. Diuen que fou Ciceró qui va dir que ‘els pobles que no coneixen la seva història estan condemnats a repetir-la’, oi? Aprofitem que tenim grans memorialistes i historiadors i fem-ne un bon repàs aquests dies, a veure si sortim del bucle d’una vegada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*