INHUMANITAT

fr

La nit de l’horror’: l’impressionant article d’un periodista del Nice-Matin, testimoni directe de la matança

Atemptat de Niça
Poc després de l’atemptat, Damien Allemand, periodista del diari Nice-Matin que ha estat testimoni de la matança, ha explicat en aquest article com allò que era un vespre d’estiu agradable s’ha convertit en la nit de l’horror.
Era un vespre cool. Bon ambient, focs artificials bonics, nens tirant pedres a l’aigua… El passeig de ‘la Prom’, atapeït de gent com cada 14 de juliol. Per veure l’espectacle he escollit el High-Club, un bon lloc, just allà on ‘la Prom’ es converteix en una zona de vianants. Al final dels focs artificials, tots ens hem aixecat alhora, com passa en aquestes ocasions. Tots hem anat cap a la mateixa direcció, cap a les escales, topant els uns amb els altres, caminant com si fóssim dins una llauna de sardines.
He mirat d’avançar passant enmig de la gent per agafar el meu scooter, que havia aparcat a pocs metres. He sentit un soroll de lluny. Crits. He pensat que algun espavilat maliciós havia volgut fer els seus petits focs artificials. Però no. Una fracció de segon més tard, he vist com un enorme camió blanc envestia la gentada que caminava, mentre donava cops de volant per a poder-ne esclafar com més millor. El camió de la mort ha passat a pocs metres de mi i gairebé ni me n’he adonat. He vist cossos volant com bitlles. He sentit sorolls i crits que no oblidaré mai. He restat paralitzat. No m’he pogut moure. He seguit amb els ulls aquest cotxe fúnebre. He vist el pànic i gent corrent, cridant, plorant. Llavors m’he adonat del que passava i també m’he posat a córrer com tothom, cap a la Cocodille, per a cercar recer. Tot ha passat en pocs minuts, que m’han semblat una eternitat. ‘On és el meu fill? On és el meu fill?’ ‘No es quedi aquí. Fugim del perill.’ Són algunes de les paraules que he sentit al meu voltant.
Un cop fora del perill, he volgut saber què havia passat. He vist que ‘la Prom’, pocs minuts abans atapeïda, era deserta. Cap soroll. Cap sirena. Cap cotxe. He anat cap on, pocs abans, havia passat el camió. M’hi he trobat en Raymond, d’uns cinquanta anys, que, amb llàgrimes als ulls, m’ha dit: ‘Hi ha morts pertot arreu.’ Tenia raó. Just darrere seu, he vist el primer cos sense vida. Després més. Sang, gemecs… Els encarregats de les gandules de la platja han estat els primers d’arribar per ajudar els ferits. Duien aigua i tovalloles per mirar de posar esperança on no n’hi havia. M’he sentit abatut, sense forces. Volia ajudar, ser útil, fer alguna cosa, però no me n’he sortit. M’he tornat a quedar quiet. Una segona onada de pànic m’ha fet tornar a Cocodile. ‘Que torna, que torna…’, he sentit que cridaven. Era fals. El camió assassí s’havia aturat una desena de metres més enllà, cosit de bales. No he sentit el soroll de trets. Només crits i plors.
He anat cap a la meva moto per sortir de l’infern. He travessat ‘la Prom’ i he pres consciència de la magnitud de la tragèdia. Els cossos dels morts i dels ferits omplien la vorera fins al nivell de Lenval. Les primeres ambulàncies han començat a arribar. Aquesta nit ha estat la nit de l’horror.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*