TRACTE INDIGNE
Les imatges que vam veure ahir amb un tren aturat en el no res, i els bombers ajudant a persones amb dificultats a baixar del comboi, i posteriorment caminar pel costat de la via en ple sol fins un lloc proper per poder agafar un autocar, son simplement indignes d’un Estat on teoricament tots som iguals, però constatem a la pràctica que n’hi ha uns que no ho son, i així son tractats. Tot te un límit com diu en Vicent Sanchis i la falta d’inversions sostinguda en el temps no es una casualitat, es mala fe i un objectiu de l’Estat governi qui governi. Un tracte colonial i de menyspreu cap una ciutadania que independentment del que pensi en paga les conseqüències igualment. Alguns encara dubten de fugir d’aquest malson, però el tren passa aquest cop i podem decidir pujar-hi o seguir caminant per la via.
Aquells temps heroics
per Vicent Sanchis
Encara els historiadors se’n fan creus. A mesura que entrem més en la societat de l’enginy tecnològic i la xarxa social enramada fins al celler es fa més difícil d’explicar per què va ser un èxit la vaga dels tramvies del 57 a Barcelona. Hi havia la dictadura, la repressió i els morts encara. Hi havia una por immensa. Però la majoria dels barcelonins van respondre al boicot anònim i durant dues setmanes els tramvies van córrer sols amunt i avall de la ciutat. La divisa -l’excusa-que va atiar la protesta va ser una pujada de tarifes. El malestar responia en el fons a causes molt més fondes: la misèria en què el nou règim havia sumit la població i que no va començar a remetre fins els anys seixanta.
Molest però preocupat alhora per la intensitat de la protesta, el general Franco va acabar destituint el governador civil i l’alcalde de la ciutat, i va anul•lar la pujada de les tarifes. Els enfrontaments amb la guàrdia civil van fer un nombre de morts indeterminat. Les restes dels partits i dels sindicats que aguantaven com podien la derrota del 39 i la repressió subsegüent s’hi van afegir tard. Tot plegat va resultar ser espontani i enorme. Un episodi nacional, amb permís de Don Benito.
Seixanta anys més tard una empresa de ferrocarrils hereva del monopoli franquista i una companyia d’avions grill del mateix monopoli i viciada pel sistema es moquen amb els catalans. Actuen com si el món fos seu i castiguen els seus usuaris com no s’hauria atrevit mai el franquisme. La supèrbia i la displicència amb què Renfe i Vueling assolen la terra passarà a la història com la burla més cruel des de l’abolició del dret de cuixa. En cap altre indret del món civilitzat ningú gosa burlar-se tant dels seus clients, que paguen i aguanten. Mentre s’enramen les divises que proclamen que cada dia hi ha més pobres i més desigualtats, mentre alguns afirmen que la crisi no s’acaba i que empitjora, la realitat és una altra. No hi deu haver malestar social de debò. Perquè, si n’hi hagués, o si hi hagués vergonya i constància de les resistències del passat, als ferrocarrils de Renfe i als avions de Vueling només pujarien els miserables que els administren. I la ministra de Foment.
Visca la vaga del 57! (Ara que ja no hi ha tramvies)