CAMERON VERSUS RAJOY

La decisió favorable al Brexit ens deixa la imatge del primer ministre Cameron assumint que la seva aposta ha estat derrotada, que mereix tot el respecte democràtic. Alhora com es normal enten que no pot dirigir la nau en aquesta transició i anuncia el seu pas al costat particular com no pot ser d’altra manera. Democràcia en estat pur vaja. Les comparacions amb l’Estat espanyol son odioses, i com diu en Xavier Roig les conseqüències per Catalunya no son tant clares com semblen.

Brexit, Gibraltar, Escòcia,… buf!

Xavier Roig

La decisió dels britànics (en la seva majoria anglesos i gal•lesos) obre la porta a un munt d’incerteses pel que respecta als símils que es vulguin aplicar al cas català. N’hi ha per a tots els gustos. El nombre de temes sobre els que fer safareig a les tertúlies s’ha multiplicat i els realitzadors mediàtics, amants d’emplenar hores d’emissió de manera barata, estan certament de sort. Opinar és de franc (al contrari, ara es cobra per expel•lir opinions, sovint, sense solta ni volta). Agradi o no, l’afer és d’un polièdric emprenyador. Mirin, si no.

Gibraltar. Si agafem aquest cas, podem re-encetar les discussions que van tenir lloc quan es va celebrar la consulta sobre la independència. Jo, per aquelles dates, vaig posar un exemple: el dels Països Baixos (la veritat, no em va passar pel cap el tema Gibraltar). Em refereixo a quan l’unionisme argumentava que el gran avantatge de quedar-se a Espanya era el fet de pertànyer a la Unió Europea (UE). Jo em preguntava sobre què dirien els ciutadans dels Països Baixos, per exemple, si els plantegessin el següent dilema: “Què preferiu: estar a la UE però integrats a Espanya, o bé ser independents encara que el preu sigui abandonar la UE?”. Ja ho veuen, ara aquest dilema se li planteja a Gibraltar. Jo d’ells no tindria dubtes, a desgrat que massa amants de l’apocalipsi i poc amants de la democràcia augurin grans desastres a la Gran Bretanya.

Escòcia. És l’inrevés d’allò amb que ens amenaçaven els unionistes espanyols. Perquè, esclar, què ens passaria si la que marxés de la UE fos Espanya? Per què, llavors, tot els problemes probablement esdevindrien facilitats? (No s’amoïnin que això no tindrà lloc. Entre d’altres coses perquè Espanya és especialista en xuclar la sang d’allí on està integrada. Seria de bojos abandonar una moma com la UE de la que, a sobre, se’n pot malparlar per donar-li la culpa de tot). La realitat és que ara la prova de foc està sobre la taula. Si la UE li dóna facilitats a Escòcia quedaran al descobert les mentides vesades quan s’argumentava que a Catalunya li costaria tant i tant ingressar a la UE…

Referèndums. Per si no estava clar que a la UE no li agraden gaire els referèndums, ara tots n’han quedat absolutament convençuts: el referèndums els carrega el diable. Per tant, les aspiracions catalanes de resoldre el nostre litigi democràticament corren un risc enorme. Més encara si tenim en compte que l’estat que hagués pogut ser un avalador del que volem fer, aviat no serà membre de la UE. Fa temps que auguro que trobarem a faltar els britànics. Ja ho veuran.

Conclusió. Per als catalans la cosa s’ha complicat encara més. Malgrat que determinats aspectes es clarifiquin, altres esdevindran més enrevessats. A més, no oblidem una cosa: amb la marxa de la Gran Bretanya el pes específic d’Espanya dins de la UE augmenta (ara serà un dels “quatre grans”). Que Déu hi faci més que nosaltres!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*