ALBERT CORTES MONSERRAT

Avui el Regne Unit amb un envejable aire democràtic, vota en referèndum la seva continuïtat a la Unió Europea. Les dues posicions semblen igualades i totes tenen aventatges i inconvenients. Dues consideracions, la primera es que sigui el resultat que sigui la Unió afrontarà i resoldrà el problema, cosa que es una prova més d’adaptació a les noves circumstancies, com pot ser Catalunya, i la segona com diu en Josep Lluís Carod Rovira, la posició escocesa que avui mateix pot tenir una segona oportunitat per decidir el seu futur lligat amb Europa i aconseguir la llibertat com Estat si els seus ciutadans ho volen, i de retruc un nou impuls al nostre procés i un nou reves per les clavagueres de l’Estat.

Brexit, Scotin

Josep-Lluís Carod-Rovira

El futur europeu d’una seixantena llarga de milions de britànics es juga avui a les urnes. També, en bona part, s’hi juga l’avenir de la mateixa Unió Europea. Malgrat que les enquestes indiquen un canvi de tendència els darrers dies, favorables al manteniment dintre la UE, a partir de l’assassinat de la diputada laborista Jo Cox, no sembla que la distància entre uns i altres, partidaris de quedar-s’hi i detractors, hagi de ser espectacular, sinó ben al contrari. La UE es troba en el seu pitjor moment, des que començà a caminar: refugiats, crisi de l’euro, estretors econòmiques, administració freda i distant, burocràcia desmesurada i un Parlament sense les competències pròpies d’una cambra realment legislativa, capaç de fer control i impuls de l’obra de govern. Aquesta circumstància general coincideix amb el desig de recuperar sobirania davant de Brussel•les, una certa nostàlgia pel passat imperial i colonitzador del Regne Unit, quan era una de les grans potències mundials, sobretot entre les generacions de més edat, i un replegament autoprotector davant l’allau immigratòria.

El distanciament anímic d’Europa, per part del Regne Unit, ja ve de lluny. Poc després que l’economista francès Jean Monnet, s’entrevistés amb el primer ministre laborista britànic Clement Attlee, el 1950, per a fer-lo còmplice de la seva idea d’una Europa unida, el partit d’Attlee va emetre una declaració en la qual asseguraven sentir-se molt més a prop d’Austràlia o Nova Zelanda, que no pas del vell continent. No ha de fer estrany, doncs, que quan el 25 de març de 1957 se signà el Tractat de Roma, acta constituent de la Comunitat Econòmica Europea, per part de la República Federal Alemanya, França, Itàlia i els tres països del Benelux (Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg) no hi constés el Regne Unit que, de fet, no s’hi integrà fins al 1973. I només dos anys després, el govern ja va consultar als ciutadans si volien continuar-hi, dels quals va rebre la resposta favorable en un 67%.

De vegades fa tot l’efecte que, a l’hora de la veritat, Europa no sigui altra cosa que la relació d’amor i odi entre Alemanya i França, i que aquests dos estats siguin, de debò, els veritables fonaments del continent europeu. Encara avui, Europa és hereva de l’Alemanya de la Reforma protestant i de la França de la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà. La Unió Europea bascula sobre aquests dos pilars davant la mirada interessada i poruga dels països llatins, dels estats escandinaus que van fent via amb el seu model de societat i els seus valors col•lectius i els antics estats del bloc de l’est que intenten esborrar com poden el seu passat més recent. Mentrestant, el Regne Unit guaita de cua d’ull tot el que hi passa, amb un punt indissimulable d’arrogància aristocràtica, com si no hi tingués res a veure. L’antieuropeisme i l’euroescepticisme planen per totes les ideologies, de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, exactament igual que l’actitud contrària i favorable a Europa.

Una victòria del Brexit podria animar altres països a seguir el mateix camí, ja que estats com Polònia i Hongria amb un nacionalisme populista al govern, s’hi veurien legitimats. I a França, Marine Le Pen no s’amaga del seu interès a desconnectar d’Europa el país que aspira a presidir, tot fent voleiar la bandera de la sobirania nacional i els interessos francesos abans que cap altra cosa. De fet, el referèndum, sigui quin en sigui el resultat, ja anima ara mateix els adversaris de continuar per la ruta europea. I això que, ben mirat, el Regne Unit és a la UE només a mitges i, ben sovint, sembla que hi passi de puntetes quan s’hi mou. No forma part del territori Schengen i, en conseqüència, no permet la lliure circulació dels altres europeus pel seu territori. Tampoc no té l’euro, sinó la lliura esterlina i es beneficia, des de l’època Thatcher, de l’anomenat xec britànic, una reducció regular de l’aportació britànica als pressupostos comuns europeus.

La UE haurà de fer-s’ho mirar, després del referèndum, i plantejar-se seriosament el seu futur i la seva viabilitat, en les condicions actuals. El distanciament ciutadà de les institucions europees és, avui, un fenomen general arreu i la decepció davant unes expectatives mai no assolides va estenent-se com taca d’oli. Hi ha encara un altre element a considerar i és l’anàlisi dels resultats del referèndum, país per país dintre el Regne Unit, fonamentalment per a veure si pot parlar-se d’un vot diferencial claríssim entre Anglaterra i Escòcia, entre una nació com l’anglesa que és el rovell de l’ou de les essències britàniques i de l’euroescepticisme i d’una Escòcia que, més que mai, vol continuar pertanyent a la UE, sigui quin en sigui el resultat general. En cas de victòria del SÍ a quedar-se a la UE, aquesta haurà de valorar en quin territori la posició proeuropeista és més elevada. Però, un triomf general del NO, amb un èxit del SÍ a Escòcia, plantejarà de debò un gravíssim problema polític que només podrà ser resolt d’una sola manera: acceptant que Escòcia vol continuar pertanyent a la UE i que, per tant, això només serà possible fora d’un Regne Unit que no hi vol ser. O sigui, nou referèndum d’autodeterminació i independència d’Escòcia. Sigui Brexit o sigui Bremain, Scotin…