UN PAÍS DE TOTS

Interessant reflexió de Pere Cardus, ara que sentim cada dia en la campanya espanyola els atacs descarnats de Susana Diaz o de José Luís Rodriguez Zapatero per exemple venen anticatalanisme per salvar els mobles, ens cal una reflexió per veure definitivament que el nostre paper a l’Estat es el de sempre i no canviarà. Equilibris, generositat i unitat es la recepta invencible.

Qui en dóna més?
Els sis equilibris complicats però decisius

Quan Joan Carretero va definir el primer tripartit com un Dragon Kahn, el procés d’independència tal com l’entenem ara no existia, encara. Però no seria gens desafortunat de recuperar aquella metàfora per a descriure com van les coses ara. Els factors externs que podien alterar els fulls de ruta i els ritmes cap a la independència ja es donaven per descomptats. Eren ben esperats i no haurien de sorprendre ningú. Els factors interns són més sorprenents i difícils de pair. I tanmateix, qualsevol que hagi explorat una mica la història del país veu a distància que aquests factors interns no són pas cap raresa ni cap novetat.

Si observes amb deteniment l’avenç de les vagonetes de la muntanya russa sobiranista, t’adones que hi ha uns equilibris que són determinants per a arribar sencers al final del trajecte. N’he identificats sis que em semblen decisius.

Equilibri primer. La societat catalana, per raons diverses que ara no és pertinent d’analitzar, és una societat molt crítica. El fet d’haver hagut de remar sempre amb vent de cara i amb les institucions en contra l’ha feta una mica desconfiada amb el poder, per petit que sigui. Això té aspectes molt positius, sobretot des d’una perspectiva liberal. Però en determinats moments també pot ser un inconvenient. L’esperit crític és bo per definició. Però és molt difícil que sigui positiu i constructiu si no va acompanyat d’una bona dosi de confiança. Una confiança que el moment exigeix i que ha de permetre d’avançar alguns aspectes de la desconnexió que s’han de preparar amb discreció i silenci. Crítica i confiança.

Equilibri segon. Aquests anys que han fet de l’independentisme el moviment majoritari de Catalunya han demostrat la gran capacitat innovadora de la societat (observem els Onze de Setembre, per exemple) i de les institucions i alguns polítics. Sembla que la independència és com l’aigua, que cerca el camí per a continuar avançant quan topa amb qualsevol entrebanc. Cada obstacle s’ha superat amb una nova proposta millor que l’anterior. La creativitat ha estat una marca de la casa. Tanmateix, per poder avançar amb passes fermes i donar una imatge seriosa al món cal també preservar un cert grau d’estabilitat. No tot pot ser improvisat i cal cercar traces comunes per a avançar aquesta feina que no es pot aturar mai. Creativitat i estabilitat.

Equilibri tercer. Més o menys tothom convindrà a identificar la diversitat com un dels factors que han fet créixer el suport a la independència. Totes les famílies ideològiques, pràcticament totes les maneres de pensar, tenen els referents en forma de partits i organitzacions independentistes. Gairebé ningú no resta exclòs de l’independentisme per raons de pensament. Dic ‘gairebé’ perquè l’independentisme no vol feixistes ni totalitaris de cap mena. Dins les ideologies democràtiques, tothom hi té un lloc. I aquesta diversitat és la clau de l’èxit. Transversalitat, en diuen. I aquesta riquesa, per poder arribar a bon port, s’ha de combinar en un equilibri molt complicat amb la unitat. Amb el sentit comú de fer les grans passes i prendre les grans decisions amb unitat. Diversitat i unitat.

Equilibri quart. El famós ‘tenim pressa’ va fer fortuna ja fa uns quants anys com a eslògan de l’independentisme més actiu. Més enllà del sentit inicial, la pressa és compartida per tots els independentistes quan observem les mancances econòmiques i els problemes per a atendre la ciutadania amb la dignitat que es mereix. Tenim pressa per a poder atendre dignament les persones més necessitades al mateix moment que les empreses del país creixen, són més productives i aporten més riquesa a la comunitat. Hi ha pressa i urgència perquè hi ha un estat que impedeix que s’atengui la nostra societat amb dignitat. I, a la vegada que hi ha aquesta pressa, la voluntat d’ampliar el suport a la independència aconsella de fer la desconnexió amb unes certes garanties de seguretat. La inseguretat jurídica, per exemple, podria fer que en el moment de la veritat hi hagués un gruix important de població que es fes enrere. No és un equilibri fàcil. Potser és el més complicat. Pressa i seguretat.

Equilibri cinquè. ‘Es fa camí tot caminant’, deia el poeta. I potser tenia raó. Diuen que el debat sobre com ha de ser la Catalunya del futur o l’estat independent és una de les vies per a incorporar nous independentistes al procés. L’exercici de pensar, dibuixar i debatre el país que volem pot fer-lo més real, més factible, més proper. A la vegada, per a fer passes històriques, els països necessiten un consens polític ben travat. El debat pot obrir escletxes que ara encara no hi són. Pot originar distanciaments entre independentistes que pensen de maneres diferents. Les llengües oficials, l’exèrcit, el model d’economia, el tipus de govern… Tots aquests temes poden obrir ferides. Sumar gent tot dibuixant el país sense trencar els consensos majoritaris és un altre equilibri que cal fer d’ara endavant. Debat i consens.

Equilibri sisè i últim. La potència del procés ha estat la mobilització ciutadana descomunal d’aquests últims anys. La força de l’independentisme ha estat la gent. El motor que ho ha fet avançar tot ha estat el carrer. I així ha de continuar. No s’ha arribat en aquest punt per afluixar ara. I és cert també que el testimoni del procés el porta ara les institucions. Especialment, el parlament i el govern. Tenen un mandat i l’han de complir. El carrer ha fet la seva feina amb excel•lència. Carme Forcadell i Muriel Casals van entrar simbòlicament el clam del carrer a les institucions el 27-S. El carrer no pot afluixar, però el parlament i el govern han d’executar els pròxims passos decisius. Un altre equilibri que no pot fallar. Carrer i institució.

Sí. Som una nació. I també som un equilibri. O uns quants. I seria bo que tothom en fos conscient i actués sempre mirant de no trencar aquests equilibris. És una mena de responsabilitat col•lectiva que s’ha de respectar si es vol arribar a bon port. I qui la trenqui, demostrarà que té unes altres prioritats. No ho permetem.
PERE CARDUS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*