ELS ACORDS MUTANTS

Es van consumar els fets, per arrodonir la paranoia vam sentir que els acords son mutants, sempre s’aprenen coses noves, o com va dir Joan Garriga per les CUP que no eren conscients del que provocaria el seu veto i fins hi tot que eren coresponsables però no culpables. En definitiva frases per la historia del procés que estic convençut acabarà si tots ho volem amb un nou Estat.

Com diu en Pere Cardús, avui tot és força més clar que ahir. El president va fer el que havia de fer i va demostrar que això es seriós i que cal responsabilitat i implicació per part de tots. Prou de joc cara a la parroquia amb el país en joc. Ara la societat civil te que preparar una gran Diada per empenyer la part final del procés i els partits sobiranistes, tots, assaltar la part final del projecte amb un final on el referèndum acordat o no ha de ser protagonista.

El cinturó d’explosius del president Puigdemont

Avui tot és força més clar que no pas abans-d’ahir. Aleshores tot eren dubtes. Ahir va ploure a bots i barrals. I avui el cel és més clar. Més net. No hi ha tanta boira.

‘Jo vull fer la independència. Jo no vull continuar administrant les rampoines de la pròrroga d’un pressupost elaborat i aprovat per un govern i un parlament que no tenia el mandat de la independència com té aquest’ (Puigdemont).

Potser hauria estat millor fer eleccions al març. I aquest ‘potser’ cada dia és més feble. A un demòcrata, les urnes no li han de fer mai por. Quan no hi ha sortida, es poden fer dues coses: ensorrar una paret a cops de mall o tornar a passar per on has vingut i cercar el camí correcte.

Quan una minoria es dedica a condicionar l’avenç del projecte compartit amb una majoria a l’acceptació de tots els seus requisits, és impossible d’avançar respectant la veu democràtica. El principi de proporcionalitat és a la base del sistema democràtic.

‘El problema de la CUP amb Junts pel Sí és de confiança i no de pressupost’ (Junqueras).

Ja fa dies que les veus més interessants del país avisen del problema de manca de confiança. Però no pas de la confiança dels dirigents de la CUP respecte del govern de Junts pel Sí. Els dirigents de la CUP saben perfectament la feinada que es fa en silenci i discreció al govern per preparar la independència. El problema que tenen és polític. No de confiança. El problema de confiança és de molta gent que es deixa influir per veus que escampen desconfiança i sospites.

Quina llavor ens han plantat al cos durant aquests més de tres-cents anys d’ocupació que ens fa desconfiar sempre de tot? Quines mostres més necessitem per a donar un marge de confiança? De debò que ens calen dies històrics cada setmana per a tenir la tranquil•litat que es va avançant?

Puigdemont s’ha cordat un cinturó d’explosius al cos. Ha anunciat una qüestió de confiança al parlament. La CUP haurà de decidir. El president s’hi presentarà amb un pressupost i el full de ruta. Fer-li confiança implicarà aprovar els comptes i la via a la proclamació d’independència. Retirar-li la confiança implicarà tornar a començar. Casella zero. Les fitxes van a la sortida. La CUP tindrà un comandament amb un botó. I decidirà si el fa servir o no.

Té nassos la cosa. Ara resulta que qui fa sacrificis, té dirigents processats penalment i arrisca la cadira són els convergents, i els qui volen fer la revolució i capgirar-ho tot no es mouran de la seva comoditat ideològica? No en faran cap, de sacrifici? No han pogut retirar una esmena a la totalitat, cosa que no significava aprovar el pressupost? No sortiran del seu confort? De debò? No. No m’ho crec. Al setembre ho veurem.

Mentrestant, el cel és més clar. Se sent aquella olor de terra mullada. I tornem a ser tots davant el mirall. Tots. Puigdemont ha proposat una qüestió de confiança. I ara caldrà demostrar si hi ha una nació de confiança o algú fa explotar el cinturó.

@PereCardus, periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*