AMAGAR LA REALITAT

El mètode estruç en diu Laura Pinyol en el seu article. Fa referència a una situació esperpèntica en el segle que vivim. Fer una realització televisiva d’un espectacle de forma parcial per amagar en un calaix una part de la realitat. Tots ho vam poder veure amb incredulitat. Amagar una part de la graderia per no veure les estelades, ofegar els xiulets a l’himne, i tot amanit amb els comentaris dels mitjans espanyols orals i escrits per poder relligar aquesta gran mentida. Malauradament per ells intentar posar una porta al mig del camp no serveix de res, a l’era d’internet i de la comunicació global fa llastima tornar al blanc i negre en una època que ja no te res a veure amb l’actual.

El mètode estruç

Laura Pinyol

Com si no n’hi hagués hagut prou amb el debat sobre el dret a la llibertat d’expressió, tant en voga des que la delegada del govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa, va prohibir l’entrada de les estelades al Vicente Calderón, diumenge anit vam viure una realització televisiva digne dels noticiaris del NoDo, si no fos perquè els colors de l’afició sevillista són més rojos que grisos.

Basant-se en l’obsolet concepte que si no surts per la tele, no existeixes, Mediaset va oferir una realització televisiva infame, falsa i políticament manipulada. Després de tants dies de justificar-se que el futbol no és política –no, clar- van i ofereixen una visió del partit anul•lant les graderies dels aficionats del Barça plenes d’estelades durant tot el partit. Els plans curts dels aficionats que hi sortien, eren tan curts que costava identificar fins quina samarreta lluïen. Se’n pot fer mofa, però no és per riure. Aquest tarannà tan autoritari que l’Estat espanyol mostra sense reserves no fa riure gens.

Perquè després de l’intent, revocat per un jutge, d’impedir les estelades, la narrativa del partit de diumenge deixava al descobert coses que passaven a l’estadi i que, al negar-les, faltaven a la veritat: els xiulets durant l’himne, dissimulats per una escalada de decibels i l’omissió de les imatges de la grada; i les estelades al vent i els crits incessants durant tot el partit que, pràcticament, no es van veure. Com si d’aficionats, només n’hi haguessin del Sevilla, com si tots els assistents fossin patriotes espanyols, com si celebrar la competició a glòria i honor del rei, no fos una circumstància política.

Un seguit de decisions preses deliberadament com si amagar el cap sota l’ala, o en un sorral, així tipus mètode estruç, de cop i volta ignorés la pugna de confrontació política que, de fa uns quants anys, mostren els aficionats catalans també en camps de futbol. Com si això de l’estelada, l’auge de la independència i el conflicte polític entre Catalunya i Espanya fos un detall que pogués esbandir-se amb una realització televisiva: si no surten a la tele, no hi ha problema. I això, en temps de Twitter. I això, quan l’endemà La Razón titula en portada que “España ahoga los pitidos al Rey” amb una foto dels feliços monarques somrients i agraïts i una altra d’abanderats de la rojigualda. Sort que els mitjans internacionals mai no fallen i ahir, entre tanta manipulació periodística, el Wall Street Journal destacava un aficionat amb estelada entre un mar de senyeres i banderes blaugranes com una de les fotos de la jornada.

NOTA: Mentre pensava l’article, vaig intentar buscar una imatge d’un estruç amb el cap a terra i resulta que és mitologia popular. Però el que sí que és cert és que quan se senten amenaçats, piquen i etziben coces a tort i a dret. I resulta que els ous d’estruç són els més grossos d’entre tots els ous. Quins ous! Els d’estruç; no els de les institucions espanyoles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*