POC SENTIT D’ESTAT
Cal dir que he quedat sorprés pel poc sentit d’Estat dels partits espanyols, principalment els dos protagonistes de sempre, Populars i Ciudadanos. Realment sembla que l’única cosa que els uneix es negar la democràcia per impedir que el poble català es pugui expressar sobre el seu desig de llibertat. Alhora de la governabilitat i amb un últim dia on no hi ha hagut cap assumpció de responsabilitat i on tothom ha acusat a l’altre de la situació amb una trista realitat i on els partits han posat davant els mateixos que el mateix estat i els problemes de la gent.
Ara es preguntaran perquè l’abstenció anirà amunt amb un acte de cinisme espantós. Una partitocracia que res te a veure amb els problemes reals i si amb un sistema amb uns actors ineptes i totalment corromput que segueix la seva deriva. Ara i com diu en Ramon Cotarelo ens hem de preguntar si ens importa el govern de Madrid als catalans. Crec que la resposta es no. Els partits catalans haurien de mirar de no mirar-se a ells mateixos un cop més i prioritzar el procés per donar-li tota la credibilitat i des del nostre Parlament avança amb pas ferm per quan hi hagi algú a l’altre costat el context ja sigui totalment diferent i no en funcions.
Importa a Catalunya el govern de Madrid?
Ramón Cotarelo
A primer cop d’ull, hom diria que sí, almenys mentre allò que es decideixi a Madrid influeixi a Catalunya. Però, per què importa aquest govern? En aquests casos es diu que per tenir un interlocutor. Ara bé, potser això és dir molt, perquè el més habitual és la manca d’interlocució amb Madrid o, quan es dóna, la interlocució negativa. Madrid és el mur del no o el del silenci. Madrid i Barcelona són dos ens que, en el millor dels casos, es “comporten” orteguianament; en el pitjor, s’enfronten; i en altres casos, en situació de normalitat, s’ignoren.
Però ara, amb un procés de desconnexió en marxa, l’habitual mútua ignorància potser no és l’actitud més intel•ligent. Per aquest motiu, els sectors polítics amb una mínima sensibilitat democràtica han fet moviments de tempteig, a veure com estan les circumstàncies. Els tres dirigents de l’oposició han anat a veure Puigdemont i Puigdemont ha pres la iniciativa de presentar-se a la Moncloa amb una llista de qüestions pendents de solució que ja s’acosten al mig centenar.
La reacció de l’Estat, ara en funcions, ha estat l’habitual de l’enrocament imperial, mancada de tot ànim dialogant i democràtic: no a la petició principal d’una consulta i per a les 43 peticions restants, respon que es creï una comissió de vicepresidents, que a Espanya equival al silenci. Com sempre: no i silenci fins quan no hi ha govern. Val la pena que hi sigui? Segons els polítics espanyols, sí, encara que no ho demostrin amb els seus actes. Val la pena per als catalans? Aquí hem de matisar.
Es diria que, als efectes de les finalitats estratègiques (independència a la Generalitat, unionisme al govern de Madrid), convé que els dos governs sàpiguen a qui trucar en cas de necessitat. Però això pot ser inercial. Quan hi ha govern a Madrid, encara que estigui en ús ple de les seves competències, als efectes catalans sempre està en funcions, perquè no té cap estratègia que no sigui la conservació de l’estatus quo. L’estatus quo que l’ha portat al fet que no hi hagi govern, com es pot veure.
Els nacionalistes catalans han col•laborat sovint a la governació d’Espanya i han estat decisius en força ocasions, no sempre al gust de tots. Però des de la decantació del nacionalisme per la independència, aquesta tradició no té sentit. Els diputats catalanistes només poden col•laborar en la formació d’un govern a Espanya que es comprometi a facilitar l’autodeterminació amb possible secessió catalana. És a dir, Espanya només pot tenir govern si el govern treballa contra Espanya. No és una contradicció nova. Els governs d’Espanya sempre han treballat en contra d’Espanya. El que passa és que ara la contradicció surt a la llum i posa de relleu el problema en tota la seva cruesa: que no és la “qüestió catalana”, sinó la qüestió de la viabilitat d’Espanya.
En aquestes circumstàncies i després dels tres mesos de negociacions per a la formació de govern a Catalunya, finalment reeixides, i dels quatre mesos per a la del govern a Espanya, finalment fracassades, la conclusió lògica des del punt de vista català és que a Madrid s’espavilin i nosaltres a la nostra. Perquè, surti el que surti en les pròximes eleccions espanyoles, el més probable és que la relació de forces al Congrés dels Diputats sigui semblant a la que hi ha ara, i que la capacitat d’incidència dels independentistes catalans sigui també similar, escó amunt, escó avall.
És a dir, no és en absolutament descartable que, amb aquesta situació de bloqueig i crisi institucional, corrupció i incompetència, a Espanya segueixi sense haver-hi govern O que el govern avui en funcions segueixi en funcions una altra temporada. D’aquesta manera, el govern de la Generalitat haurà consumit gairebé la meitat del temps del seu full de ruta a la independència a l’espera que hi hagi algú a l’altra banda de la línia.
Com que la resta de les institucions catalanes -tant les dependents de l’executiu com les del legislatiu- segueixen funcionant i fent-ho, a més, amb prou comoditat perquè el grau de fustigació central és molt baix, el més convenient és continuar amb els plans com si a Madrid hi hagués un govern i la prudència aconsellés pensar que, si hi fos, seria clarament hostil al full de ruta. És a dir, la prudència mana fabricar una realitat virtual i contrastar totes les mesures amb les previsibles reaccions que provocarien en el govern central, en cas que hi fos.
Per tant, quan n’hi hagi, el que es trobarà davant serà una Catalunya preparada per negociar, per descomptat