LA CASPA ES POSA EN MARXA

Ahir dos de les figures que fan bona la dita de Pla, “no hi ha res més semblant un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”, feien declaracions Jose Maria Aznar i Felipe Gonzalez. Dues animes bessones amb un mateix discurs. El primer relacionant amb la seva paranoia habitual Podemos, Iran, Veneçuela, ETA i l’independentisme català per pressionar per aquesta gran coalició que salvi Espanya del dimoni català i conservi allò de “Una grande y libre”. El segon des de la seva comoda vida de portes giratòries també parla de Podemos com “liquidar el marc de convivència” en referència al Referèndum per la societat catalana. De fet veiem com diu Vicent Sanchis com un nou forum fa pressió amb exministres franquistes, socialistes i populars en un mateix pot, això si tot per “la unidad indivisible del Estado”. Cap diferència a l’horitzó.

Zaplana, Bono i Martín Villa
per Vicent Sanchis
Alguns periodistes i presumptes analistes -sobretot, els més identificats amb el PSOE o amb allò que en diuen “progressisme”- s’exclamen a tots els cels aquests dies perquè no entenen l’actitud de la vella guàrdia del partit, de Susana Díaz i de tota la federació andalusa, que ronden, volten i rosseguen per fer caure del pedestal Pedro Sánchez. En els moments més fràgils del Partit Popular, de màxima contestació a Mariano Rajoy i amb el front valencià carregat de més misèries delictives encara, els dirigents socialistes descarten el pacte amb Podemos i miren de fer caure a terra el seu candidat, que encara somia d’articular un improbable “govern de progrés”. Miquel Iceta, el gat més vell i hàbil de la tribu, afirma, entre divertit i estupefacte, sempre en privat, que potser Sánchez “només em té a mi”.

I això per què passa? Com sol passar en les pitjors famílies i situacions, per un conjunt de factors. Potser l’executiva del partit no es refia prou de Sánchez; potser Díaz considera que ha arribat el moment de l’assalt final; potser la vella guàrdia -incloent-hi González i Guerra- desconfien profundament de Pablo Iglesias i del tràngol que hauria de passar el seu partit en les mans parlamentàries de Podemos; potser perquè tots han fet números i han vist que només farien majoria al Congrés amb el suport, explícit o implícit, de Convergència i Esquerra; potser perquè allò que en diuen “els poders de l’Estat” temen els experiments “de progrés” i es decanten pel pacte fàcil del PP amb el PSOE, amb Rajoy com a president i Sánchez com a víctima propiciatòria; potser perquè Brussel•les ha començat a ensenyar les dents… Són tants factors, tants “elements” -en la pitjor accepció de la paraula-, que la sort sembla estar cantada. La de Pedro Sánchez, òbviament.

Entre tot aquest concert descarta la nota que ha fet pública la denominada Fundació Espanya Constitucional. Aquests són nous i encara no se sap qui els finança, però integren l’artefacte “exministres” de tots els governs espanyols. La Fundació demana un pacte entre els dos grans partits amb el programa de Rajoy: unitat d’Espanya, igualtat dels espanyols, estabilitat política, progrés econòmic, desenvolupament social i regeneració democràtica”. Tot això, per fer front a la “situació s’extrema gravetat” que ha generat l’independentisme català, al qual cal enviar un “senyal inequívoc” de derrota.

Cadascú es rasca on li pica. A aquests senyors els cou la pàtria. Summament curiós, però, resulta veure com la sagrada trinitat de l’Espanya Constitucional -Eduardo Zaplana, José Bono i Rodolfo Martín Villa- apel•la a la “regeneració democràtica”. Què volen regenerar l’inductor de la gran trama delictiva valenciana, un patriota reaccionari desbocat i un exministre franquista? Que tots els déus protegeixin el prim Sánchez!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*