ADÉU DURAN

Una nova víctima anunciada, en Duran i Lleida sense agrair els serveis prestats per cert a ningú, fa segurament la decisió més raonable que el podíem escoltar. Abandona la presidència d’un partit en fase de desaparició sense gaire autocritica i deixant les últimes consignes d’un personatge que des del 1987 domina el que ha fet el seu partit personal.

De fet en Duran ens diu i recorda que el Govern també ha de governar pel 52% que no va votar si, un discurs idèntic a Ciudadanos, PP o PSC. Una consigna francament indignant, ja que aquest dubte es ofensiu per les forces guanyadores i per la democràcia en general. De fet no li vaig sentir dir mai quan el seu CIU governava amb majoria absoluta o no amb la resta de votants que no els havien donat confiança, suposo que ho donava per fet. Deixa un altre perla dient que les coses haurien anat millor si el President Pujol hagués optat per la seva persona i no pel President Mas. Huriem de matitzar que vol dir anar millor, que no hagués escoltat la ciutadania que reclamava independència i seguiri pidolant a Madrid, venen fum com a grans acords i afavorint unes elits per damunt de la majoria de la societat catalana, segurament deu ser això.

Cap referència al deute milionari del partit que deixa en una situació delicada ja que els lobbys econòmics que el sustentaven ja no el deuen considerar una eina útil. Cap referència al nivell de democràcia exhibit amb aquella esperpèntica pregunta per decidir el camí del partit i on una meitat va ser ignorada en gran part per la seva decisió i va provocar una deserció que va deixar el partit a la meitat. Tampoc sembla que defugi la seva imatge al Palace de Madrid com exemple de la seva gestió. Per últim tampoc menció al seus càrrecs a la Generalitat com a Conseller i a Madrid com a diputat gràcies a CIU, ja se sap que de desagraïts el món es ple. Tanmateix tampoc calia esperar massa coses de qui va dir que com podria viure amb un sou de professor amb un clar insult a la societat i al seu món particular.

En definitiva un personatge del passat que amb el personalisme per bandera i l’anomenada “puta i la ramoneta” en forma de tercera via deixa un partit desfet, sense cap representació institucional, més enllà d’alguns regidors aconseguits amb l’antiga CIU i havent traït l’esperit del creador del mateix i sense escoltar a la ciutadania i els nous temps que venen per Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*