AGONIA SENSE ESCRUPOLS
Aquestes últimes hores d’una lesgislatura fallida, d’un frau dels nostres partits a la voluntat ciutadana expressada a les urnes, amb una darrera reunió avui, porta a veure com el cinisme i la poca maduresa política en general es un fet que no es pot obviar davant noves oportunitats. Veure avui propostes acceptades per la CUP de Mas al Govern amb un altre President quan saben perfectament que estem parlant de fer una República que amb la seva actitud ja han fet inviable per ara. Per l’altre costat i moltes vegades per interessos partidistes i també de bona fe creure que amb aquest canvi de cromos podrem iniciar un projecte tant seriós amb aquestes condicions es no tocar de peus a terra. Per la banda de Junts pel Si no haver acabat abans aquest suplici ho estem pagant amb escreix. Quan hem vist com actuen els partits que han de passar de les proclames a complir les amenaces i fer-ho realitat, malauradament hem comprovat que no estem preparats per interés o per inoperància.
Veiem les xarxes plenes de retrets, insults i cops d’efecte, la majoria amb visió de partit i no de procés, i així un país no pot avançar. Espero que arribi el dilluns el més aviat possible i entrem en una nova pantalla i una nova oportunitat que nomes serà bona si aprenem de les errades comeses i no pretenem convertir un procés global amb un de personal. Com diu en Vicent Sanchis sembla que nomes un costat te la puresa i un altre es marcat de per vida, quan tots sabem que sense totes les parts, Catalunya seguirà sent una autonomia pels segles dels segles.
El to agressiu de Mas
Vicent Sanchis
Durant la darrera campanya electoral espanyola quan algú considerat i titllat “de dretes” -de “dretes” sobiranistes- tenia la desgraciada ocurrència de criticar En Comú Podem o Podemos, els partits d’esquerres independentistes i la gent de bona fe de les entitats dites “civils” s’exclamaven al cel. Es tractava de “sumar” i de “no restar”. De no ferir sensibilitats que després es podrien afegir al procés. Sensibilitats sempre “d’esquerres”. Pel que es veu, només l’esquerra té la potestat de ser sensible. La “dreta” ha d’aguantar-ho tot perquè s’ho mereix i perquè li va amb les comissions.
Però les vísceres de segons qui estan ben cuirassades. Hi ha gent que té més escates que un llangardaix. Si el senyor Pablo Iglesias ha trencat totes les ambigüitats acumulades i s’ha decantat cap a un referèndum “pactat” -sempre pactat- de Catalunya amb l’Estat, és perquè li convenia. Perquè li ho demanaven els seus socis a Galícia, al País Valencià o al País Basc, on ha tret els millors resultats. No perquè s’hagi commogut per l’amabilitat amb què l’ha tractat Convergència Democràtica.
Malgrat que els dirigents convergents han respectat les consignes que els llançaven Esquerra Republicana i els independents de Junts pel Sí, pel bé comú i tot això, s’han hagut de sentir, una vegada i una altra, des de les files respectades, que ells militen en un partit corrupte, miserable i retallador. Escanyapobres i rebentabudells. Que formen part, a gran escala, de la trama i el clan Pujol.
Si Convergència acatava la llei del silenci per no “restar” el suport hipotètic i futur de Podemos, ells han rebut de la tropa d’Iglesias els més cruels atacs. Curiosament -o poc curiosament- els mateixos que demanaven a Artur Mas i a Convergència contenció i amistat, no criticaven la desmesura i la ira que rebien dels inatacables.
L’escena s’ha reproduït aquests dies. Gira la roda. Dimarts el president en funcions va fer una declaració en què considerava “excloent” l’actitud de la CUP i afirmava que amb “vetos” i “exclusions” el procés no podria avançar. Una mica més enllà, Mas obsequiava la CUP amb algun apel·latiu que no els hauria d’inquietar excessivament, com ara “hiperesquerra”. En certa manera, la CUP es mou molt més enllà de l’esquerra convencional. Constatar-ho no és cap temeritat. Ni cap insult. És un fet irrebatible.
Però els portaveus de la CUP es van sentir ferits. Aquells que demanen una candidatura d'”esquerres”, que afirmen que cal combatre “l’hegemonia de la dreta”, que acusen Convergència, com fa l’esquerra espanyola, de corrupta, botiflera i neoliberal (convé llegir-se tots els papers que ha aprovat i que ha filtrat, per exemple, Endavant) protestaven pel “vocabulari agressiu” del president. Així ho proclamava, precisament, una de les líders d’Endavant. Anna Gabriel protestava dimarts al vespre pel que considerava “una falta de respecte absolut cap a l’espai polític de la CUP”. Un discurs “fratricida i frontista”.
És que la CUP no ha perpetrat mil vegades i com a emblema un discurs fratricida i frontista contra “la dreta” independentista? Quin respecte té la CUP a Convergència o al mateix Mas?
Les bases i els portaveus de la CUP poden considerar Convergència com un focus de pus. Poden demanar un front d’esquerres, substituir al preu que calgui l’hegemonia de “la dreta”, ni que sigui a costa de bescanviar la proclamació d’independència per un referèndum que l’altra esquerra -la de Podemos- mai acceptarà que sigui unilateral. Poden fer-se tantes composicions i tantes melodies animades com vulguin. El que no poden fer és protestar perquè els seus agredits els agredeixen. Perquè llavors el sectarisme es fa cínic. I no hi ha pitjor secta que la cínica.