JUNTS PER DAMUNT DE TOT

Adjunto article de la Marta Rojals que reflecteix crec el gran tema, l’odi entre independentistes es la nostra derrota. Per sort una gran majoria i sobretot molts dels que hem sortit i mobilitzat els últims 4 anys sabem que les diferències ara son el menys important. Totes sumen en un nou projecte i cap ha de ser excloent. Per això no seria just que una minoria sectaria atures una societat que ja ha passat pantalla i te una visió més global i de llarg recorregut que molts dels seus representants amb la mirada curta de la ideologia i el partit.

L’odi
Per: Marta Rojals

Imaginem-nos que el 27-S hagués estat una assemblea de quatre milions de persones en un poliesportiu de la mida d’un camp d’aviació. Imaginem-nos que s’hi van votar onze opcions, de les quals sis van passar a la final. Que, d’aquestes sis, l’opció amb més suport va obtenir 1.628.714 veus, equivalents, en el sistema mètric futbolístic, a 16 i escaig camps del Barça (CdB), i que l’opció amb menys suport en va tenir 337.794, una mica més de 3 CdB. Els equips que anomenarem ‘Primer’ i ‘Sisè’ tenien la intenció, tots dos, de fer una república, però la suma no va sumar perquè els 16 CdB havien votat una transició presidida per +A i els 3 CdB, una transició amb -A.
Com que els assistents d’aquella assemblea no eren fredes calculadores, sinó gent de sang calenta, les xifres van ser alterades pel factor humà: l’equip Primer va exigir al Sisè que li reconegués la victòria i li acceptés el president A, però l’equip Sisè li va replicar que, mentre la república depengués dels seus 3 CdB, hauria d’assumir que no tenia prou força per a exigir cap president de re. I mentre el Primer insistia que eren 16 CdB, que volien A, el Sisè li responia que ha!, que els seus innocents votants s’havien empassat A per llebre, que si es restaven les tietes, els melindros i les camamilles, ja veuríem quants dels 16 CdB realment voldien A, i que si això no sortia a la llum oficialment era perquè l’equip que es creia guanyador no deixava fer assemblees entre la seua gent perquè poguessin rectificar el vot.
Tres mesos més tard, amb els equips enrocats, el torcebraç de les forces matemàticament desiguals arriba a assolir, en l’imaginari mediàtic, una proporció del 50%-50%: A-SÍ / A-NO. Per desencallar la situació, l’equip Sisè convoca una assemblea definitiva, i l’atzar determina –Mare de Déu, quin suspens!– que de 3.030 veus en resulti un empat a favor i en contra d’investir A. Alguns seguidors de l’equip Primer, envalentits, se’n foten que l’equip Sisè no tingués previst com resoldre un empat, quins assemblearis de fireta, passant per alt que, tres mesos enrere, l’equip Primer tampoc no tenia previst com resoldre una suma que no sumava i que, si ho hagués fet, cap dels dos no es trobarien en aquell atzucac, quins carallots prepotents. L’escalada del culpa teua, que no, culpa teua, i tu més, i tu encara més, toca sostre.
Com hem arribat fins aquí? Des del 27-S, els seguidors més abrandats de l’un equip i de l’altre s’han llançat a desqualificar-se mútuament amb el noble objectiu d’acostar posicions. L’insult com a estratègia per a convèncer l’altre: què pot fallar? Mentre els uns titllen els altres de dropos adolescents sense sentit d’estat i de sectaris infiltrats del CNI, els altres acusen els uns de burgesos abduïts per CDC i enemics de les ‘classes treballadores’. Mentre els uns acusen els altres d’eludir responsabilitats i de prioritzar la venjança cega a la creació d’una república, els altres acusen els uns de deixar-se entabanar per un xantatgista egòlatra que té segrestada la voluntat d’un pobre partit transversal. L’odi s’escampa amb posts a les xarxes, amb piulades, repiulades, ‘memes’ de ‘Junts per A’ contra ‘memes’ de ‘Anaven lents perquè no anaven enlloc’. En la distància, els voltors aixequen el vol sobre les batusses, planant en cercles, esperant el seu moment: unes noves eleccions.
L’odi entre els ‘indepes’ de baix fa més por que l’odi entre els ‘indepes’ de dalt, perquè els de dalt si convé els poden canviar, però els de baix seran els mateixos mentre visquin. Vull pensar que aquest odi no és l’èxit dels que l’atien per rebentar el projecte. Vull pensar que només és cosa de les xarxes, uns bars virtuals que no representen la societat real. Perquè entremig, n’estic segura, hi ha una gran massa d’indepes que no fan soroll, que respecten la disparitat d’idees dels companys de viatge i que tenen clar que, per fer una república, calen tantes ànimes que és impossible, impossible, que cada decisió els plagui una per una, individualment. Encara més: saben que, a mesura que avancem, hauran de fer més coses que no els agradaran que no pas al contrari. Per tot això, aquesta gent encara volen al tren els indepes que s’odien, malgrat que els que s’odien no s’hi vulguin entre ells. I mentre els que hi volen tothom siguin més dels que fan fàstics als altres, aquest tren no l’aturarem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*