ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

SORT QUE EL QUI NO ERA IMPORTANT

Entrem en un terreny perillos, com es el de repartir etiquetes de bons i dolents entre els que hem de fer possible el mateix projecte. La resposta de Junts pel Si ha estat ferma i ha reiterat les seves propostes i candidat que recordo van votar 1600000 persones, per aquells que diuen alegrement que la gent no el vol. En qualsevol cas no parlem d’una persona, sino el que representa pel procés, i això crec es indiscutible, si volem arribar tots al final, i no nomes uns quants sense possibilitats. Cal tenir-ho en compte, ja que ens diuen que ningú es imprescindible, i que aquests som tots nosaltres. No negaré que tots som importants, nomes faltaria, però qualsevol projecte li calen uns lideratges, i unes persones que pel que son o el que representen amb ells son més imprescindibles, no anem amb el lliri a la mà.

Veiem la respost de CUP amb les 5 propostes de Govern, algunes cal dir i amb tots els respectes i per dir-ho suaument curioses, com la presidència rotatoria o la copresidencia. Crec que cal posar rigor i seriositat una cosa tant important com la creació de la República catalana, i la frivolitat es inadmissible en aquestes alçades. Com diu en Marc Gafarot si això fracassasa la culpa nomes serà nostra, i per primer cop no podrem dir la culpa es de Madrid, un victimisme autonomista que en un Estat deixar de tenir vigència.

Humiliacions pròpies i estranyes
Marc Gafarot
Quan el filòsof José Ortega y Gasset va començar a observar els perillosos viaranys que seguia la Segona República espanyola va perdre la fe en aquell nou règim polític i va constatar que l’alegria dels espanyols passava a un segon terme, en bona part degut, a la manca d’unitat, antagonismes i creixent polarització que es vivia a l’atmosfera política espanyola. Ortega llavors pronuncià el seu famós “No es esto señores, no es esto…”. Fent-ho el filòsof madrileny donava altaveu a molts espanyols que havent celebrat, com ell mateix, la caiguda de la monarquia, ara observaven, amb gran desconcert i desencís, la fins feia ben poc anhelada República. Si no s’hi posa remei quelcom de similar pot passar a les files sobiranistes, davant tanta indeterminació i tacticismes altament innecessaris, que no condueixen a cap lloc més que a la confusió i a una gran pèrdua de temps. És això el que alguns dissimuladament volen? Temps al temps que ens farà veure amb més claredat davant tanta foscor en certes voluntats i actituds. Molt parlar de República, però si no fem les coses ben fetes, el que seguirem tenint, és el mateix règim monàrquic que alguns diuen combatre. I tal vegada, renovat i carregat de raons davant del desori republicà i sobiranista. Un dictador africà, visionari ell com pocs, fa algunes dècades ens deia “el moment ens porta davant l’abisme, és el moment de fer un pas endavant”. La follia d’una suposada coherència ens pot dur a fer, coherentment, una passa endavant davant l’abisme. I ho faran, com és d’esperar, ben tranquil•lament.

D’altra banda, no ens hauria de sorprendre gens que l’Estat espanyol posi tota la carn a la graella per emmetzinar, tant com es pugui, el sempre complex ambient polític català. L’Estat, ho he escrit en un nombre no petit d’ocasions, té agents a casa nostra, compra i ven voluntats i potineja amb els comportaments humans per tal d’embrutar la causa sobiranista i abaixar l’autoestima del país. El xantatge emocional practicat, també anomenat política de la por, així ho expressa amb el seu degut rigor. Molts estats, a banda de l’espanyol, fan d’aquest modus operandi la seva raó de ser i la seva raó de fortalesa. L’estat té el monopoli de la coherència, però també, quan cal, de la pròpia incoherència davant noves situacions que obliguen a fer relectures històriques interessades que ulteriorment tenen conseqüències en el marc polític i jurídic del propi estat. Així, s’explica que la vicepresidenta del Govern espanyol, Sáenz de Santamaría aprofiti qualsevol ocasió que disposa per humiliar el president Mas i el seu Govern amb qüestions tan sensibles com ara ha estat el deute a les farmàcies o les nòmines dels funcionaris de la Generalitat. Juguen brut i ho saben i a més ens volen posar a prova per veure com reaccionem i, tan important o més, amb quin grau d’unitat o consens ho fem; el que no sempre reben és la pertinent resposta i el consegüent rebuig davant de semblants envestides i experiments socials. Així un conseller de la Generalitat, per pura decència i estratègia, no pot mai agenollar-se per demanar uns diners que de fet, si filem prim, procedeixen de Catalunya. Que en un mateix ordre de les coses un altre dirigent, de la mateixa Conselleria per major escarni, ens inciti a posar un ciri o a exhortar un favor a la Mare de Déu, més enllà de creences molt respectables, palesa que no anem bé. De frívols i porucs, uns i altres dits estrategs, n’està ple a la nostra Catalunya i amb això, es pot fer molt bé el ridícul, però no es fa una independència ni es construeix un estat del no-res.

Si és cert que ens aboquem a unes noves eleccions el proper mes de març, els culpables, en primera i darrera instància, som els sobiranistes i el mal ocasionat encara està per veure. És cert que no podem caure en catastrofismes de cap classe, però també val a recordar les paraules premonitòries d’Ortega que encetaven aquest article. Certs radicalismes i suposats purismes poden amagar actituds menys edificants i l’atzucac amb l’Estat no és una prova de força o resiliència, és una clara mostra de debilitat. Alguns amb la certesa del cínic parlen de girs lampedusians, que canviant-ho tot, no canvien res; jo esmento també a Chesterton i aquell home que era Dijous que com a cap secret dels anarquistes procurava que la radicalitat extrema de les seves tesis, la coherència folla, acabés fent impossible qualsevol tipus de canvi. Ambdós poden valdre pel que passa a Catalunya i ambdós són dos grans perills per la supervivència del propi procés.

El president Mas no es mereix les humiliacions que rep per part de suposats companys de viatge indepedentista. Per contra, benvingudes siguin les rebudes des dels poders de l’Estat, això demostra la incomoditat que els genera la seva persona. Curiosa convergència, com alguns han destacat, entre Estat i CUP en la seva incomoditat masiana. Mas, la història, el més eficaç notari, l’haurà de jutjar amb el degut rigor, però si algú ha fet independentista el seu partit i els votants de les conservadores classes mitjanes ha estat la seva, en aquest cas, decidida aposta sobiranista. Hagués estat, molt més senzill per el propi Artur Mas, cercar un subterfugi per ajornar -sine die- l’agenda sobiranista, i Mas, no ho oblidem, no ho ha fet. Matant a Mas matem una part del procés; cert és que tots hi hem de cabre, però el poble requereix de lideratges sinó carismàtics, com a mínim que no confonguin a la gent i atorguin clarividència i seguretat. Si del que es tracta és de confondre al personal que es carreguin a en Mas i que posin a qualsevol, en aquest cas diputat o diputada, que es presti als tripijocs coherents que fa la CUP. Si tinguessin decència, ens haurien avisat des del primer moment de les seves intencions i no ens marejarien tant amb propostes que semblant revolucionàries ens acosten al conservadorisme més tronat, rovellat i espanyol. L’Estat fa bé la seva feina i alguns hi cauen, en coherència, de quatre grapes. No penso malament d’ells, simplement, i no són els únics, és que són uns aficionats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.