ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

FALTA UN PAS

Ja hem passat un 9N històric, una paraula gastada però real, de totes maneres aquest d’ahir va lligat ineludiblement al dia d’avui o com a molt estirar aquesta setmana. Tenim l’eina i ara ens falta un Govern per fer-la anar i un President per dirigir-la. Sense això el projecte queda aturat i amb una sensació de ridícul espantosa. No es un xantatge com alguns deien ahir, es la pura realitat. No cal buscar culpables, simplement fer un canvi de xip, o mentalitat autonomista i posem els partits per davant el tot, o mentalitat d’Estat i som conscients del moment que vivim i que es el millor per arribar al final del trajecte, aquest supera tots els partits.

Com diu en Toni Aira, Això acabarà bé o no. Depén de nosaltres.

Això acabarà bé (o no)
per Toni Aira
Aquests dies hi ha una part d’incertesa col•lectiva pròpia del repte polític que hi ha damunt la taula. Hi ha això i també un punt important d’incertesa provocat pel propi independentisme polític. Davant d’aquest escenari, el sofert votant sobiranista demana als seus companys d’ideologia com creuen que acabarà tot plegat. La pregunta sempre té un punt d’atac d’ansietat. “Acabarà bé, oi?”. I la resposta més generosa que s’acostuma a trobar últimament és allò de “fins ara ens n’hem sortit” o “en Mas sempre acaba tenint alguna pensada”. Però ni una cosa ni l’altra no asseguren res.

Hi ha una dinàmica, la de creure que el procés se’n sortirà perquè fins ara ho ha fet sempre, que tranquil•litza només aquells que ho necessiten molt. Però tots sabem que això no va necessàriament així. Que la cosa hagi anat tirant fins ara no assegura res. Especialment quan a l’equació hi ha entrat la Cup i quan la resta d’actors de l’independentisme i el seu relat apunten clars símptomes d’esgotament (com a mínim d’idees). Davant d’això, més que de frustració, el perill de fer el ridícul hi és.

Perquè certament l’èpica té un prestigi, i la idea de veure com un procés tan fràgil com el català tira endavant amb el pes d’un senyor Estat espanyol en contra, suma. Veure això i les sobreactuacions a què es veu obligat a caure el PP i Rajoy en clau electoral suma. Catalunya no se va a desconectar de ningún sitio”, diu el president espanyol com amenaçant però sense el “com”. I això suma èpica. Diuen que tot plegat és una martingala de Mas i quatre més, però el president del govern d’espanyol ha de fer tot això que fa. Bé. És el seu ridícul i suma al sobiranisme. Però, i el ridícul propi? Això també es pot donar i els seus efectes serien devastadors.

Fins ara, la desproporció entre la mobilització ciutadana al carrer i a les urnes, fent comparativa amb els resultats polítics de tot plegat, ha estat immensa. Amb tot, ha sumat al procés perquè la sensació d’injustícia i les ganes de rebel.lar-se contra això han impulsat. Ara, si la desproporció va entre allò que la gent ha volgut fer possible enfront la gestió política que en facin els partits independentistes, això acabarà, sí, però no pas bé per al catalanisme. Tot ell se’n ressentirà, independentista o no, i amb ell el país. El Parlament i el seus protagonistes d’ara (de demà ja veurem) tenen la paraula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.