ATACS SENSE SENTIT
Sentim aquest cap de setmana el Ministre Margallo tornant a la cançoneta de que una Catalunya independent aniria fora del món. També al Secretari General de l’ONU Ban Ki Moon afirmant que Catalunya no es troba en la categoria de territoris amb dret a l’autodeterminació, o els dirigents de PP i PSOE amb el menyspreu habitual a la voluntat popular amb el Ministre Fernandez Diaz i Carme Chacon com dues gotes d’aigua respecte als drets de Catalunya.
Realment l’acord Junts pel Si i CUP es una obligació sense cap altre camí possible. El proper 9 N el Paralament ha de votar la Resolució d’inici del Procés per molts entrebancs jurídics i vergonyosos posin PP, PSC o Ciudadanos. El dret d’expressió no es pot prohibir i l’obediència a la democràcia i deixar enrere aquesta anomàlia i remores del passat comença a ser urgent.
Margallo insisteix en un conte que no crec estigui a l’alçada de les seves capacitats, per ridícul i eperpèntic. Catalunya seguirà el camí d’altres territoris que han assolit la independència sense més diferències, ja que no som especials, som com la resta del planeta, i que jo sàpiga ningú ha estat expulsat d’aquest fins ara.
Paper galdós el de Ban Ki Moon ja que la mateixa ONU parla de TOTS quan es refereix als territoris amb dret a l’autodeterminació. Cinisme sense fronteres que ja no es creu ningú, que vol dir amb territoris que tenen dret i altres que no, que ens vol afirmar, que hi ha persones amb més drets que d’altres. Per exemple Escócia en te dret i Catalunya no. No s’aguanta per enlloc, i Catalunya serà un membre més de l’ONU com no pot ser d’altra manera.
Respecte els esforços dels partits unionistes per primer no deixar veure la voluntat popular en un referèndum acordat, desprès intentant impedir un procés participatiu sense cap vinculació, posteriorment negant el caràcter plebiscitari del 27 S i que ara defensen, i ara intentant impedir que es debati i es voti una resolució d’inici del Procés acordada per la majoria, per silenciar els representants del poble de Catalunya, es francament la prova de que la transició va ser una farsa i els tics antidemocràtics dels partits resultants una trista realitat.
En definitiva, un context que no canviarà i que ens ha de fer reflexionar sobre la necessitat de seguir endavant sense recança i veient que un fracás ens abocaria a un forat sense fons que podem impedir amb la nostra voluntat.