CATALUNYA NO ES POT

Les declaracions del Candidat i cap de llista de Catalunya si que es pot, les podríem anomenar curioses, ja que referent a la independència ens diu que si no s’ha aconseguit fer un referèndum, molt menys es possible la independència, caldria com a primera mesura un canvi en el nom de la seva candidatura i afegir un no ben gran.A aquestes alçades aquest tipus de discurs unionista ja ha quedat enrere. El Sr. Rabell hauria de saber que aquestes no son unes eleccions per escollir el model social que volem per exemple. Son precisament per fer el referèndum que no ens han deixat fer, i del seu resultat en depén aplicar el resultat i arribar fins el final del procés. Pot dissimular i fer veure que no ho veu, però la realitat es tossuda i sense base no hi ha model social possible. La dependència que ens ofereix no te cap incertesa, al contrari, te totes les seguretats de seguir allà on estem sense remei.

Que sí, que són plebiscitàries
Vicent Sanchis
Fa només algunes setmanes ningú –gairebé ningú– es prenia les eleccions del 27 de setembre com un plebiscit. Mentre Mariano Rajoy s’omplia la boca i la barba dient-ne “autonòmiques” i gràcies, n’hi havia fins i tot que deien que no s’acabarien fent. Els partits de l’oposició esmolaven ullals contra Artur Mas i tothom es veia i es creia fort contra un líder que consideraven “en caiguda lliure”. Només unes setmanes després el vesper s’ha inquietat, els partits han pres decisions de renovació electoral total, els vells líders han deixat pas als nous –tret de l’incombustible Miquel Iceta– i tothom reivindica o critica la independència.

Totes, absolutament totes, les declaracions que fins ara han fet els candidats dels diversos partits ambigus o unionistes en el moment d’estrenar verb han estat per considerar un gran error la independència. Ahir mateix, la cap de llista per Ciutadans, Inés Arrimadas, va declarar que un Estat independent aconseguiria més recursos “amb una vareta màgica”. Joan Coscubiela, portaveu i líder de fet de Catalunya sí que es pot, encara va anar més lluny. L’exsecretari general de Comissions Obreres va equiparar una DUI a “vendre duros a quatre pessetes” i, amb un escepticisme paradoxal, va dubtar del valor dels independentistes: “La vida m’ha ensenyat que qui crida molt s’amaga sota les pedres. No sé si n’hi haurà prou, de pedres, per amagar tanta gent”. Ja ho veurem. Potser no s’amagaran. La vida no sempre ensenya amb encert, senyor Coscubiela. Finalment ahir també el flamant i llarg candidat del PP, Xavier Garcia Albiol, va firmar amb contundència que “Catalunya no és una nació”.

D’això, senyors, se’n diu plebiscit. D’ací al dia 27 de setembre no es parlarà en uns altres termes. Sobre la taula hi haurà la independència i la dependència. La dualitat s’ha fet inevitable. La llista unitària que han subscrit Convergència, Esquerra, MES i Demòcrates de Catalunya ha situat el dilema en el punt exacte. Amablement plebiscitari. Fins i tot recalcar-ho és sobrer. Nova prova superada!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*