EL DRAMA GREC
Aquests dies son decisius per Grècia i la Unió Europea amb una crisi sense precedents i on la informació interessada d’un costat i l’altre amaga molta demagògia. Crec interessant aquest escrit de Xavier Roig per saber una mica de que estem parlant i del perquè de determinades actituds.
Grècia o la irresponsabilitat col•lectiva
Xavier Roig
Els grecs es troben en una posició compromesa. Constitueixen el paradigma de la mediterraneïtat que a mi, personalment, m’enerva l’organisme. Tots els mediterranis tenim certes dosis de comportament similar. Alguns les hem anat limitant. Altres no volen fer-ho. Ara bé, cap indret del mediterrani nord, excepte algunes regions espanyoles i italianes, guarda aquesta forma de comportament desvergonyit, barreja d’incompetència i orgull injustificat. Però, sortosament, hi ha qui aquest tipus de comportament no està disposat a tolerar-lo.
D’entrada convé recordar que no estem parlant d’un deute que els grecs tinguin amb els mercats –aquest monstre cobdiciós, sense cara, al que els progres actualitzats, ara abillats de populistes, li engalten tots els mals-. No senyor. Els grecs ara tenen un deute amb els contribuents europeus. Europa els ha donat un préstec (si no vaig errat, de 200.000 milions d’euros). La part que li correspon als contribuents espanyols és de 6.500 milions. O sigui que vostè, distingit lector, els ha prestat uns 140 euros. Vull dir que si a casa són quatre, entre tots vostès han prestat als grecs 560 euros. Sense interessos fins l’any 2020, i després en unes condicions extremament generoses. Però no és el menyspreu que els negociadors grecs han manifestat vers aquesta solidaritat real. El fracàs de les negociacions tenen diversos motius.
Un d’ells, el principal, és la desconfiança dels socis europeus. Els successius governs grecs van mentir abans de la crisi, amagant un dèficit i uns comptes que, quan els vam conèixer, van provocar que se’ns arrugués l’americana a la majoria de nosaltres. Acte seguit se’ls va començar a ajudar. Els creditors internacionals van perdonar el deute en bona mesura (si no recordo malament, les quitances va arribar al 70%). I Europa (vostè, volia dir) els va ajudar amb un altre paquet de diners, del que he parlat abans. Doncs bé, durant tot aquest temps (aproximadament, els darrers cinc anys), les autoritats gregues no han fet cap, cap, reforma. Per tant, el que té lloc ara és que, simplement, no els creiem (parlo en primera persona perquè els que estan plantats davant els grecs avui, són representants que he escollit jo, i estan negociant sobre els meus impostos). Els negociadors europeus simplement demanen compromisos creïbles. No el bla-bla-bla, del que els meridionals som tant experts.
El segon motiu de fracàs ha consistit en intentar posar contra les cordes l’Eurozona. Si els països que conformen l’euro cedeixen davant les exigències gregues, l’euro perdrà la confiança dels mercats internacionals i tot se n’anirà en orris. Vostè, vull dir, se n’anirà en orris. A més, perquè aquells que hem fet l’esforç fins sortir de la crisi (recordem que els espanyols hem rebut, també, ajuda europea per reestructurar la banca) ens preguntarem: és que nosaltres som imbècils? En resum, cedir davant Grècia significa llençar per la finestra, compromisos, confiança interna i externa, etc. Els grecs han emprat la seva vesant oriental a fons (la continuada ziga-zaga, comportar-se com allò que coneixem com “fer-se l’espavilat”, en definitiva, i tot utilitzant un llenguatge políticament incorrecte, practicar el “mariconeig” permanent). Però han topat amb gent que, a aquestes alçades de la partida, aquest joc no està disposat a acceptar-lo. Ho va manifestar molt clarament el ministre holandès de finances: “A dead line is a dead line”.
A més, cal afegir la manipulació de la informació que han fet les autoritats greguesi que el nostre periodisme ha pres com a bo. El passat diumenge 28 el senyor Juncker va dir que penjarien a la web de la Comissió les propostes que s’han fet, i que les autoritats gregues han rebutjat ofeses. No es tracta de retallar pensions, tal com informen els mitjans de comunicació, ni de simplement apujar l’IVA. Llegeixo al web de la BBC que l’estat grec gasta en pensions un 30% més que el britànic. Que la gent es jubila a una edat més jove que la mitjana europea. Que la majoria de la gent, a Grècia, estafa al fisc gràcies als quaranta mil diferents IVA que ningú controla. Etc. És sobre tot això, que el govern grec no està disposat a parlar-ne…