EN DEFENSA DE GAIZKA GARITANO

Un incident que marca el tarannà d’un Estat sencer, coses que no canvien en el temps i que demostren la uniformitat i la manera de fer d’un Estat que no vol evolucionar endavant, i que per suposat no es creu, n’hi ha cregut mai el tema de la pluralitat dins seu.

A la sala de premsa de l’Estadi de l’Almeria, l’entrenador de l’Eibar contestava amb Euskera als periodistes bascos allà presents, i posteriorment pensava passar al castellà per la resta de periodistes espanyols. Les continues interrupcions i gestos de desaprovació, malgrat que el delegat de l’èquip andalús constatava que era normal, igual que quan el Barça visitava aquests camps que la premsa catalana ho fes en català primer i posteriorment en castellà per la resta, tot va ser inútil fins la marxa indignada de Garitano.

Ahir vam sentir el periodista Eduardo Inda dient que a Espanya s’ha de parlar una llengua que entengui tothom, la resta es provocar. Demanava traductors o contestar en castellà, i es preguntava perquè parlava una llengua que nomes entenien dos persones a la sala de premsa, i va posar l’exemple d’un sopar amb varies nacionalitats però una llengua comuna usada per tots, i va reblar el clau preguntant si volien que continues amb anglès.

De fet, res de nou a l’horitzó. Una falta de respecte total per qualsevol llengua que no sigui el castellà, una intolerància i incultura que no varia en el temps. Es molt clar que la pluralitat lingüística a l’Estat espanyol es una llengua oficial i alguna més folclorica sense cap tipus de reconeixement i amb la mentalitat d’alguns que es parla per molestar bàsicament. l’Afer de Garitano torna a deixar palés la diferència per exemple, si la llengua fos l’alemany per periodistes alemanys o finesa per periodistes finesos, ara be, quan es tracta de català o euskera la cosa ja canvia i la seva normalitat no pot ser utilitzada per la resta, deixant molt clar com ens diu Inda que Espanya s’ha de parlar una llengua i la resta no son benvingudes, de fet son per provocar com diu en la seva mesquinesa de discurs.

Es un argument i prova més per veure que el català o l’euskera son enemics a batre i no riquesa cultural propia, es a dir som aliens, ja que la diferència que surt de la uniformitat de l’Estat es rebutjada, i per tant el discurs de tots som iguals fa aigues per tot arreu. No ho som, ni ho serem, per tant no passa res, podem ser bons amics, però cadascú dins la seva terra i no intentar barrejar l’oli amb l’aigua, que com es sabut no es poden barrejar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*