ICETA I LA SEVA PRESÓ

De totes les reaccions d’aquests dies al preacord del full de Ruta, destaquem Herrera i el seu discurs anti convergent com a manera de defugir qualsevol posicionament sobre la independència catalana, sembla que la democràcia es aliena amb aquest polític i un partit que definitivament no vol acceptar un fet clar i un dret a decidir de la ciutadania que no es pot tergiversar. Per altra banda Iceta i el seu federalisme tronat, que en realitat es un combat contra la legitima opció independentista que tampoc vol acceptar. Realment ha posicionat clarament el se full de ruta al costat de Populars i del ranci nacionalisme espanyol amb presó inclosa pel que vulgui fugir democràticament de la gabia.

Bananes

Melcior Comes
Hi ha una manera de posar objeccions al procés català típica de la dreta. Consisteix en tancar-se en banda a qualsevol proposta del catalanisme, considerant-la ja d’inici una exageració immoral, contrària, a més, a unes determinades essències històriques, insolidària de fons, lletja en les formes, poca-solta en tot, etc.

La manera de fer-hi front des de l’esquerra, però, ja no se’n diferencia. Des que s’ha obert aquest meló sobiranista, hi ha dues menes d’esquerra contrària. Hi ha l’esquerra que és —diu— cosmopolita i oberta, que s’oposa a tot això perquè CiU hi té un paper important, i ja se sap que amb CiU no s’hi pot ésser gens simpàtic ni còmplice (‘la burgesia!’). Se senten ben còmodes en una Espanya governada per la dreta més caníbal i canalla; quan toca fer costat al catalanisme liberal per a mirar de tirar endavant un nou país, llavors surten totes les delicadeses.

Però també hi ha una esquerra jacobina i amb un fons autoritari inextingible, que, si bé no s’atreveix a mostrar la punta del tricorni de la Guàrdia Civil —com fa la dreta, per a tancar boques—, sí que li agrada de tant en tant fer sonar la paraula autoritat, no sigui perquè ningú els tregui la pols de la poltrona. El senyor Iceta, així, s’ha atrevit a dir que ens espera la presó, i ho ha dit sense que li tremoli la veu, donant a entendre que ja li està bé que els nostres representants —els de la folgada majoria…— acabin entre reixes, tot per a voler un estat propi, al marge d’aquesta Espanya fosca i terrible, que precisament treu el nas en paraules com les seves. La presó o l’abisme. Quin vertigen.

La invocació a la presó és especialment preocupant. Que vingui dels hereus d’un suposat antifranquisme ho fa més patètic encara. Hi va haver un antifranquisme de discoteca, com ara hi ha un federalisme de dissabte, de botifarrada popular amb algú de Madrid o de Càceres que ha vingut d’excursió, algú ve a fer un discurs sota un pi, en algun municipi de platja. Hi ha un federalisme que no compromet a res, que és com un aquell republicanisme dels que besen les pantofles al Borbó i després se’n va a una manifestació amb els colors de la bandera republicana als calçotets.

Iceta voldria una alternativa al sobiranisme, però és incapaç de signar amb ningú —que no sigui la seva tieta— un full de ruta federalista i creïble —mínimament—, i això, si bé no està condemnat amb penes de presidi, sí que el fa obsolet en la cosa política nostrada. El fracàs del federalisme d’Iceta és un dels fonaments de la força indeturable del sobiranisme. Si Iceta no fos un fracassat en política no parlaria com ho fa, i el sobiranisme no tindria aquest múscul. Quan els Icetas de torn no troben suports per als seus tricicles, llavors és quan des del catalanisme es treu el geni, i no li queda més remei que inventar una altra cosa —sobiranisme, una mica a la brava—, almenys si es vol sobreviure i garantir que el país no sigui una altra València, però sense taronges.

Iceta parla de presó pels altres, però en el fons sap que per ell no queda altra cosa que el cementiri d’elefants, un càrrec al Senat o en alguna baronia socialista, en pagament dels antics serveis, o per simple caritat corporativa. ¿Per què no amenaça amb la presó als senyors del PP, grans violadors de lleis, lladres barbuts i incomplidors, a més, dels preceptes d’aquest Estatut que ell idolatra? Iceta vol guanyar, peti qui peti, i s’estima més una Espanya unida per la força dels barrots que no la divisió tranquil·la, orquestrada per la simple deriva de les urnes. N’hi ha que són demòcrates fins que els toca perdre. Llavors s’estimen més que tot l’invent se’n vagi a la merda. Entre la presó i les urnes trien la presó, sobretot si dins la presó poden seguir figurant alguna cosa.

Jo puc entendre que, enfront de la manera tradicional de fer les coses, el sobiranisme imposa una certa heterodòxia. Pot haver-hi una manera d’emancipar-se ‘legalista’, però ja sabem que d’aquestes formes no en volen saber res, a Madrid. Seria bo anar-se’n negociadament i amb un somriure d’orella a orella, i de reforma en reforma, pactant els terminis i els passos, però d’això no en volen ni a sentir a parlar. Si ens regíssim per la lògica ‘política’ de fa cent anys, ja haurien caigut bombes sobre Barcelona. Però ara mateix no poden fer cap desastre, encara que somiïn amb cadafals i sembla que els agradaria veure penjats uns quants gats dels fanals del Passeig de Gràcia.

Ara mateix s’està negociant, sí, però per la força dels fets consumats. Quan no hi hagi més remei, o bé s’imposarà la força bruta o bé s’acceptarà que no hi ha res per fer, i que Catalunya ja està perduda per Espanya. De moment, dissimulen la seva pròpia impotència —la impotència de la dreta, que és mentalment incapaç de canviar, i la impotència de l’esquerra, que és incapaç d’avançar— amb amenaces i escarafalls de pallasso progre, amb comparacions amb ‘repúbliques bananeres’ o amb invocacions a lleis que ni ells mateix saben què diuen ni per a què serveixen. Bona tarda

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*