ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA DEMAGÒGIA AL DESCOBERT

La demagògia tard o d’hora s’acaba descobrint. Es pot mantenir si no es te cap responsabilitat per afrontar els problemes, però un cop assolida aquesta la crua realitat s’acaba imposant. Un exemple clar el tenim a Grècia, on fer-se el gallet i no reconèixer el teu interlocutor que t’ha permés sobreviure economicament i dir que s’ha acabat l’austeritat queda aparcat en un calaix, i evidentment els deutes son els deutes i la prorroga del rescat ja està demanada, encara que es vulgui cometre el segon capítol del manual de la demagògia barata canviant de nom i pensant que el nom no fa la cosa. En Francesc Puigpelat ho explica amb claredat i deixa al descobert aquest extrema esquerra nova i que ho girarà tot de dalt a baix, però que més enllà de les proclames no hi ha res. Es un avis per navegants.

La primera derrota de Syriza

Francesc Puigpelat
Resulta trist fins a quin punt hi ha tanta gent sensible, en aquest país, a la demagògia barata de l’extrema esquerra, vingui de Veneçuela (Chaves i Maduro), Grècia (Alexis Tsipras) o Madrid (Pablo Iglesias). És per això que cal seguir amb atenció l’evolució de l’extrema esquerra emergent, la que representa Syriza a Grècia. Quan Tsipras va guanyar les eleccions, van ser legió els mitjans i opinadors que van anunciar la bona nova de “la fi de l’austericidi” impulsat pel país que (segons ells) representa ser el súmmum del progressisme, la intel•ligència i la riquesa: Grècia.

No ha passat ni un mes i la demagògia al•lucinant de Syriza ha quedat al descobert. A Brussel•les, a Berlín i a Frankfurt, on hi ha la gent seriosa de debò, no els han fet cap cas. Normal. Què es pot esperar d’un president com Tsipras que declara que no reconeix la Troica (l’FMI, la UE i el BCE) com a part amb qui hagi de negociar? La idea és al•lucinant: gràcies a la Troica, Grècia pot pagar les serves factures a final de mes, però el president diu que no els reconeix com a interlocutors.

Tot plegat devia quedar molt bé de cara a l’electorat grec de Syriza i al dels seus socis, els de l’extrema dreta nacionalista. Però la realitat és tossuda: Grècia té un deute de 240.000 milions d’euros i cal refinançar-lo. Tsipras i el seu ministre d’Economia, Yanis Varufakis, el senyor de la caçadora de cuiro negre, han arribat a amenaçar amb sortir de l’euro i demanar els diners a la Xina o a Rússia. De debò es creien que feien por? Algú a Grècia és tan innocent com per empassar-se que Vladímir Putin té diners per prestar a un país insolvent? I, en el cas que ho fes, que el cost seria menor que el que atorga el BCE?

Finalment, Tsipras s’ha abaixat els pantalons, ha reconegut la Troica com a interlocutor i ha demanat la pròrroga del rescat. Una derrota en tota la regla, a menys d’un mes dels absurds discursos amb què va arribar a la presidència de Grècia. Tsipras haurà d’acotar el cap, perquè el que no es pot fer és ser el país més improductiu, endeutat i corrupte d’Europa i, a damunt, anar donant lliçons d’economia a tots els altres.

Un detall final. L’arrogància de Tsipras i companyia només és comparable a la dels Monagos i Susanas Díaz, penibles demagogs que viuen en llocs hiperfinançats i totalment improductius i, a damunt, encara donen lliçons d’economia a Catalunya. Som tan rucs tots nosaltres, els catalans, de no adonar-nos que Tsipras, Maduro, Monago i Susana Díaz són el producte de la mateixa ideologia tercermundista? I podem arribar a ser tan rucs de voler imitar-los?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.