LES CARTES DESCOBERTES

Dos fets m’han cridat l’atenció aquest cap de setmana, hi que segurament han fet obrir els ulls a molta gent. La primera es l’oferta d’Oriol Junqueres garantint la presidència de Catalunya a Artur Mas encara que la llista de CIU no fos la guanyadora.

Em sembla una errada més sense sentit, i que pot esgotar la paciència d’aquells que hem fet mil i una mobilitzacions i que ara reclamem culminar el procés per part dels nostres representants amb els partits fent pinya per l’objectiu. Realment l’oferta sembla deixar veure que no han entès res. No es qüestió de cadires, ni de persones. Estem parlant del país i encara sembla que no ho han entès. Per altra banda per un costat es demana joc net, regeneració democràtica i altres objectius valuosos i ara es pretendria donar suport a la presidència a una llista que no ha estat la més votada. Crec que no ens mereixem aquests ridículs, per si encara no ho saben volem un referèndum que sabem no es pot fer i per tant l’ocasió es amb unes eleccions anticipades convertides en plebiscitàries per un fet molt concret, ens interessa molt poc els seus tripijocs polítics de baixa volada.

En segon lloc, l’acte de Podemos a Barcelona amb Pablo Iglesias que va confirmar que podem decidir-ho tot, excepte l’autodeterminació de Catalunya. Demagògia a carretades, el discurs de la casta que ja fa una una mica de pudor. Critiques a Rajoy i Mas, sense cap referència a l’espoli català. Una futura candidata, la Gemma Galdon que dona una bona idea de l’ideari i el tarannà que podem esperar. Populisme per pescar en aquests temps, i Espanya com objectiu principal. PSC i ICV com a primeres víctimes. Grans amics d’Iglesias, com son Villarejo i la seva fòbia catalana, o el Jutge Garzon que donava cobertura a les tortures a patriotes catalans son referents que no conviden a l’optimisme. Al mateix temps la seva resposta cap a David Fernandez que no es refia dels política que van fent abraçades, en referència a la seva famosa abraçada amb Mas el 9 N. El que passa es que la xarxa te memòria i les fotos amb l’encaixada de mans amb el monarca espanyol l’ha deixat en evidència.

Realment, cal un acord per les plebiscitàries ja, molta gent pot caure en aquest nou lerrouxisme que amaga com deia avui en Vicent Partal un aire del primer Felipe Gonzalez, que ja hem vist com va evolucionar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*