L’ÚLTIM OBSTACLE

Ahir vam poder comprovar en el primer debat dels Pressupostos com l’unionisme polític en les seves diferents versions es va mostrar compacte i erosionant els dos principals partits que han fet bandera del sobiranisme. Des de Rivera, a Camacho, passant per Iceta i acabant amb Herrera van mostrar un atac frontal dirigint el focus cap un altra atenció, cosa que no passaria si l’acord per poder fer aquesta llista per la independència amb unes Eleccions anticipades en format referèndum per assolir el mandat democràtic necessari per engegar aquest període transitori entre Autonomia espanyola i Estat ja fos una realitat. Com diu en Pere Cardus, ara no la cagareu oi?. Seria una vergonya com a poble que un procés modèlic i nou engegat i conduit per la gent ensopegues precisament amb els seus representants polítics, i sincerament seria una indignitat que ens faria treure els colors per molt i molt de temps.

Pere Cardús

Mas i Junqueras, obrim el focus?

Ahir el president Mas va dir a Oriol Junqueras que, si les eleccions avançades no havien de servir per a fer el referèndum pendent, no n’hi hauria i es farien quan toquessin: el 2016. Junqueras li havia demanat si les convocaria abans d’acabar l’any i feia valer el gest d’haver renunciat a presentar esmena a la totalitat al pressupost del 2015. Mas li va respondre que l’una cosa i l’altra no tenien res a veure i que les eleccions no podien servir tan sols per a canviar l’aritmètica parlamentària. En definitiva, que van demostrar públicament que la distància entre les seves posicions en la qüestió de la fórmula electoral és la mateixa de fa setmanes. No han avançat. Hi ha algú que no cedeix ni un mil•límetre. Estem estancats. La preocupació s’estén entre els més ben informats de l’evolució de les converses, però també entre tota la gent que no ha deixat d’empènyer des de l’anonimat. Hi comença a haver un cert emprenyament entre la bona gent que ho ha fet tot en canvi de res.

Obrim el focus.

La negociació per trobar una sortida per al tram final del procés d’independència s’ha estancat. Aquestes últimes setmanes el president de Catalunya i el cap de l’oposició han fet propostes concretes per a avançar cap a la independència. I han posat data i compromís personal. Fa poc més d’un mes, gairebé dos milions i mig de catalans i el seu govern van desobeir l’estat espanyol en la prohibició d’anar a votar en la consulta sobre la independència. El món sencer va veure aquest gest i el va interpretar com la voluntat insubornable d’un poble de ser lliure. Tot just dos mesos abans, centenars de milers de ciutadans havien fet la concentració més multitudinària de la història europea. La V també va causar un fort impacte mundial. La revolta dels somriures.

Obrim el focus.

L’any 2010, el Tribunal Constitucional espanyol va trinxar l’estatut d’autonomia aprovat en referèndum pel poble de Catalunya quatre anys abans. La forma i el contingut de la sentència eren una humiliació clara i rotunda de l’estat espanyol als catalans. Després d’aquell atac, la societat civil va activar la mobilització de resposta al crit de ‘som una nació, nosaltres decidim’. Va ser el punt de partida d’un moviment per la llibertat nacional que no ha cessat de créixer. Les enquestes abans de la sentència espanyola donaven a l’independentisme un suport que anava del 20% al 30%. A partir d’aquell moment, aquesta xifra no va parar de pujar, les mobilitzacions al carrer eren cada vegada més grans i els partits començaven a transformar-se per adaptar-se al nou paradigma polític central a Catalunya. Quatre anys després, amb la Via Catalana i la V, el concert del Camp Nou, les eleccions del 2012, la declaració de sobirania, el ressò internacional i el 9-N, encara no hem pogut fer el pas definitiu. Hi ha qüestions procedimentals que impedeixen l’acord entre els principals actors polítics. Però som a la porta d’unes eleccions que volen ser el referèndum que no s’ha pogut fer, a fi de llegar un mandat democràtic per a construir l’estat català.

Obrim el focus.

Després de quaranta anys de dictadura feixista a l’estat espanyol, la transició va establir els pilars d’una democràcia formal. Moltes renúncies i algunes presses van portar a la construcció d’un estat d’autonomies en què les nacions mancaven d’un reconeixement explícit i de drets col•lectius. L’autogovern s’eixamplava mitjançant un mecanisme d’enginyeria política molt complex que es va anomenar ‘peix al cove’. Per a fer funcionar el mecanisme, calien dues senyoretes: la puta i la Ramoneta. Aquest sistema va funcionar d’aquella manera durant vint anys ben bons. Però a Espanya van descobrir la trampa, van rapinyar tot el peix i van clavar una puntada de peu al cove. Aleshores, a Catalunya es van encendre les grans ments i van decidir de fer un nou estatut. És a dir, una gàbia nova. Convençuts i volenterosos com sempre, els catalans es van arromangar i van anar per feina. El resultat va deixar ben enlluernats els autors i tot, que van portar la criatura a Madrid per passar-la pel sedàs. No tenien sedàs i es van estimar més de passar-hi el ribot. Però, tot i amb la cosa ben aprimada, el govern va convocar un referèndum per donar-la per bona. Obedients i educats com sempre, els catalans van aplaudir l’arribada de la gabieta. Més endavant, l’estat espanyol no en va tenir prou i va decidir que la volia abonyegar del tot. I ho va fer. Això ja no va agradar tant als catalans, que van reaccionar com no ho havien fet mai abans. Es va engegar un procés d’independència per canviar la gàbia abonyegada per una parcel•la amb vistes al mar. I avui són a prop de triar el terreny i dipositar la fiança.

Obrim el focus.

Fa tres-cents anys que els catalans van perdre la llibertat com a poble. Espanya i França van imposar la seva brutalitat i violència per mirar de fer desaparèixer qualsevol expressió de catalanitat. Per sort, no se’n van sortir, per bé que cal reconèixer que prou s’hi van escarrassar. Sense acabar d’aixecar el cap del tot, els catalans van anar refent l’autoestima i la dignitat pròpia durant decennis, cinquantennis i segles. Revoltes, renaixences i nous moviments van portar la nau fins al segle XX, el de les utopies polítiques i les atrocitats històriques. Després d’algunes experiències més o menys reeixides a principi de segle, la cosa va semblar que podia funcionar als anys trenta. Però quan ja es veia el somni a prop, la bèstia es va despertar i va imposar quaranta anys de silenci i foscor. Acabada la llarga nit, una democràcia coixa i escarransida va donar noves esperances als catalans, que no havien abandonat mai l’anhel de llibertat. I ara, al cap de tres-cents anys, constatat el fracàs de la convivència amb Espanya, Catalunya pot recuperar la independència.

Tornem a tancar el focus.

Molt Honorable President Mas, Honorable senyor Junqueras, respectius equips i assessors: oi que ara no la cagarem?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*