POSAR SENY

El president espanyol ens demanava aquest cap de setmana posar seny, una expressió ben catalana, alhora en un altre nivell, en Marhuenda trobava una candidatura transversal un despropòsit antidemocràtic. Per tant, fent cas a Rajoy, posar seny significa trobar un acord per fer possible aquest referèndum en forma d’Eleccions anticipades i amb una candidatura prou clara per ser entesa per tot el món. Alhora i sabent el tarannà del periodista esmentat, vol dir que una candidatura així es precisament el desllorigador democràtic del procés. Per una vegada que ens donen bons consells, caldria aprofitar-los.

Veritables eleccions plebiscitàries
Agustí Bordas
Hom sap prou bé que les distraccions poden ser perilloses per a l’atleta que avança amb empenta; no només corre el risc de perdre embranzida, sinó que pot acabar ensopegant. D’ençà de l’èxit del nou 9N, les forces conservadores espanyolistes –tant se val si de dretes o bé d’esquerres– han intensificat una campanya de fum i miralls –sigui per la via demoscòpica o bé mitjançant inconcretes reformes constitucionals– per aconseguir desviar el focus central de la política catalana, és a dir, la creació d’un Estat català independent. Segons sembla, afirmen “poder” renovar un statu quo hispanocèntric.

Per acabar d’enrarir l’ambient, hem tingut un inconvenient recordatori de l’endèmica mesquinesa partidista del catalanisme polític. Caldria recordar a tots els opinadors nostrats que la Generalitat sota control espanyol està avançant, des d’un punt de vista financer i competencial, cap a la irrellevància. Així doncs, el lideratge de la Catalunya autonòmica serà, ben aviat, equivalent al domini d’un imperi de cendra.

Paral•lelament al debat estrictament independentista, el “sobiranisme conjuntural”, que defensa un “Sí-Sí” contingent a l’absència d’una hipotètica 3a via, viu amb incomoditat la noció d’unes eleccions plebiscitàries enteses com a punt de no retorn en el procés independentista. No obstant, caldria aclarir a tothom que per poder considerar les properes eleccions en clau plebiscitària –i en el benentès d’una victòria independentista– és indispensable la declaració d’independència com a primera votació del nou Parlament constituït. Certament, cal que els ciutadans sàpiguen, amb coneixement de causa, què es vota en aquestes eleccions extraordinàries. La declaració d’independència és el factor que indica la transcendència d’aquest probable avançament electoral.

Per arribar a aquesta victòria independentista, crec adient una llista transversal, fonamentada en un full de ruta precís i constituïda amb l’objectiu d’assolir una majoria absoluta per garantir la governabilitat durant el període entre la declaració d’independència i les eleccions constituents. Evidentment –i en cas que existeixin– també seria recomanable comptar amb el recolzament addicional d’aquelles candidatures independentistes no integrades en la candidatura transversal.

La construcció d’estructures d’Estat haurà de pivotar al voltant d’una prioritat: la creació d’una Hisenda catalana –per via legislativa– que hauria de ser plenament operativa en un termini molt ajustat. És a dir, caldria que la declaració de la Renda 2015 ja fos íntegrament administrada per la Generalitat. Evitant qualsevol innocència, caldrà tenir en compte que aquest procés es desenvoluparà en un clima d’oberta hostilitat institucional per part de l’Estat espanyol. No obstant això, hem de tenir present que la legislació catalana substituirà progressivament l’acquis legal espanol, sense crear una situació de buit legal.

Permetin-me que hagi evitat parlar de llistes independentistes “unitàries” –un objectiu improbable– o bé “de país”, ja que l’unionisme també defensa una legítima concepció de país: un ens minvant i subsidiari a un Estat hostil. Dit altrament i un cop vista l’experiència fracassada de 10 anys intentant federar Catalunya amb Espanya, el projecte dels partidaris de federar un Estat espanyol de “lliures i iguals”.

Voldria remarcar l’innecessari debat sobre el lideratge de la llista transversal. Si parlem d’una candidatura que ha de donar com a fruit la República catalana, la persona que l’encapçali hauria de tenir un perfil honorífic, amb prestigi internacional i allunyat de l’acció de govern, consistent amb el tarannà desitjable per al futur President de la República. En segon terme, Artur Mas i Oriol Junqueras haurien d’actuar de forma coordinada, obtenint una presència salomònica en els debats electorals.

Hi ha marge per acordar una llista transversal; ara bé, per reeixir, ens caldrà comptar, com a mínim, amb dos veritables estadistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*