PROTECCIÓ DELS NOSTRES DRETS

La propera impugnació del 9 9N es qüestió de dies, com sempre en nom de la Constitució i de protegir els drets dels catalans, que no tindria prou garanties democràtiques a la votació. De fet cal tenir molta barra per ser un Govern que pertany a un partit tacat de corrupció pels quatre costats i un Estat que s’enfonsa en el seu mateix fangar, per dir que es preocupa pels nostres drets, uns drets per cert mai tinguts en compte per l’Estat. Encara més greu posar-se a la boca la paraula democràcia quan l’han feta a mida com explica molt bé en Víctor Alexandre. Ara toca la política i la valentia, poca cosa queda per negociar, almenys prèviament.

Legalitat contra democràcia
Víctor Alexandre
La legalitat és l’arma més poderosa de les dictadures. S’estira i s’arronsa com un xiclet i marca els límits dels drets més bàsics de la ciutadania en funció dels interessos del poder. Si aquest poder absolutista se sent fort i segur de si mateix, pot arribar a mostrar-se complaent en alguns detalls. Però si se sent amenaçat i dubtós de les seves forces, reacciona amb còlera i no escolta raons. La llei, per tant, una llei feta a imatge i semblança seva, li serveix per criminalitzar els drets socials que el poden qüestionar. Sempre ha estat així i em temo que sempre ho serà.

La llei, en estats democràtics, deia que les dones eren éssers inferiors als homes; la llei, en estats democràtics, deia que els negres eren éssers inferiors als blancs; la llei, en estats democràtics, deia que les dones no podien votar; la llei, en estats democràtics, deia que els negres no podien compartir el mateix espai que els blancs. Era la llei. Ho deia la llei. I els polítics que la redactaven, els policies i jutges que la preservaven i els ciutadans que se’n complaïen es deien demòcrates i es consideraven gent civilitzada i respectuosa amb els drets humans. Molts, fins i tot, anaven a missa cada diumenge i es declaraven creients i temorosos de Déu. ¿Però com és que no tenien cap remordiment?, es preguntarà algú. Com és que sortien de casa i es passejaven pel carrer sense que els caigués la cara de vergonya? Doncs perquè la llei els protegia. Tots ells eren gent virtuosa, gent d’ordre, gent de seny, i no veien cap motiu per anar amb el cap cot. Els insolidaris, els problemàtics, els pertorbadors, els qui fracturaven la societat amb les seves demandes, eren les dones que volien tenir els mateixos drets que els homes i els negres que volien tenir els mateixos drets que els blancs. On s’és vist!

La llei, com veiem, és la gran coartada de l’absolutisme. Si la llei no parla d’igualtat entre blancs i negres, qui en fractura la convivència és el negre que pretén aquesta igualtat; si la llei no parla d’igualtat entre homes i dones, l’esgarriacries és la dona que no s’hi avé. I si tots dos, negre i dona, persisteixen en la seva dèria, cal que caigui sobre ells el pes de la llei perquè aprenguin a ser submisos i a no plantejar demandes delirants i pròpies de ments perverses. Per a l’absolutista, la democràcia és filla de la llei i no pas la llei filla de la democràcia. L’absolutista, per començar, fa una llei que li garanteixi una majoria perpètua, i, tot seguit, d’aquella llei, en diu democràcia. I com que la democràcia és la seva llei, tot el qui gosi incomplir-la serà processat per desobediència i prevaricació en nom de la democràcia.

L’absolutista branda la llei contra el dret dels pobles a decidir el seu destí, perquè no té arguments democràtics per oposar-s’hi. Sap que la democràcia no es fonamenta en la mordassa, sinó en el respecte; sap que la mordassa és el recurs del qui no respecta el dret de l’altre a ser ell mateix. Però no ho pot admetre perquè la longevitat del seu poder és impossible sense el silenci del captiu. Per això s’obsedeix a impedir que el captiu pugui parlar. Pensa que si ningú no li sent la veu, mai ningú no podrà dir que volia la llibertat. El captiu, per tant, només té un camí: transgredir la legalitat.

2 pensaments sobre “PROTECCIÓ DELS NOSTRES DRETS

  1. És un greu error rebaixar el que ha de ser el Referèndum d’autodeterminació dels catalans al nivell de tan sols una opinió. Mas ha fet aquest error, els demés partits l’han seguit i l’ANC, tots ajupits d’antuvi davant dels ABSOLUTISTES I L’ABSOLUTISME ESPANYOL en paraules encertades de Víctor Alexandre.

    Els catalans, molts, sotmesos des de fa anys ens creiem que rebaixant plantejaments ens sortirem amb la nostra i això no és així. El mal tractador, l’absolutista, el dictador, quan t’ajups encara pica amb més força i això ho veiem cada dia en la violència de gènere.
    Ens podem imaginar en Gandhi rebaixant plantejaments?
    Estem convertint el veritable dret a decidir en una pantomima “EL DRET A NO DECIDIR”
    “No podem practicar aquesta supeditació abjecte”

    Salvador Molins, CA

    1. Hola Salvador, el 9 N ha de ser una mobilització i pas definitiu cap a les eleccions anticipades en format plebiscitàries que seran definitives. No es rebaixa res, no es pot fer d’altra manera, ja hem vist com actua l’Estat, i hem d’assegurar la validació internacional. Gairebé ho tenim. Tots units, no ens podem permetre no anar units.
      Salut
      Albert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*