ALBERT CORTES MONSERRAT

No esperarem tres cops

Josep-Lluís Carod-Rovira

L’abril de 1931, les eleccions municipals celebrades el dia 12 d’aquell més van ser l’instrument democràtic que va posar fi a la monarquia i al règim autoritari, incompetent i corrupte que s’hi vinculava. Francesc Macià, dos dies després, des del balcó central del Palau de la Generalitat, proclamava la República Catalana, amb el cor obert a totes les esperances. Però als tres dies es plantaren a Barcelona tres ministres del govern provisional de la República espanyola, dos dels quals catalans: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo , i Lluís Nicolau d’Olwer . Macià hi acordà el canvi de nom de “República Catalana” pel de “Generalitat”, institució medieval d’autogovern, a canvi de l’aprovació immediata d’un estatut d’autonomia d’àmplies facultats, però, sobretot, els visitants insistiren en què, en aquell moment tan delicat, les aspiracions de Catalunya no podien posar en perill l’estabilitat del nou règim naixent, la República espanyola, ja que si aquesta s’ensorrava, s’ensorraria tot.

Ràpidament es preparà a Núria un Estatut d’Autonomia que partia del dret a l’autodeterminació que tenia Catalunya com a poble, deixant ben clar que “la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot en els articles de l’Estatut”, es definia el Principat com a Estat i s’hi afirmava que el poder de Catalunya emanava del poble i el representava la Generalitat, que la llengua catalana seria l’oficial a Catalunya, s’hi advocava per la supressió de “l’esclavatge del servei militar” i s’hi obrien les portes a la incorporació d’altres territoris al de Catalunya. El diumenge 2 d’agost el 80% del cos electoral català acudí a votar i ho feren favorablement 592.691 ciutadans, 1.105 votaren en blanc i 3.276 en contra, el 0’6% del total. Com que les dones encara no podien votar, Macià rebé desenes de milers de targetes de dones catalanes donant suport a l’estatut. Però l’alegria durà poc a la casa del pobre i l’Estatut va ser escapçat, retallat i desfigurat, i a Espanya s’organitzà una potent campanya contra l’estatut, part de la qual consistia en un boicot als productes catalans. S’eliminà el preàmbul on es feia referència al dret d’autodeterminació i a la supressió del servei militar. Catalunya deixà de ser “estat autònom” en el marc de la República espanyola per a ser “regió autònoma” dins de l’estat espanyol i es passà d’una llengua oficial a dues. Totes les referències a una certa idea nacional de Catalunya van ser eliminades, així com la possibilitat d’ampliació del territori, mesura en aquell moment pensada per a la Franja. Catalunya va haver d’esperar i el seu dia mai no va arribar.

A la mort al llit del general Franco succeí l’anomenada transició política. En aquells moments l’independentisme era marginal i, en les primeres eleccions democràtiques, extraparlamentari. En el referèndum sobre la constitució espanyola tots els partits catalans, tant els procedents de l’antifranquisme, com els que abeuraven en les aigües del règim, van demanar als catalans de votar-hi afirmativament. I així va ser. Al Principat, el 90,46 va votar “sí”, per damunt del 90,22% de les Balears i el 89,50% del País Valencià, de manera que a Catalunya la mitjana de participació i de vots afirmatius va superar, amb escreix, la mitjana estatal. D’aquesta posició d’unanimitat proconstitucional cal salvar-ne l’ERC del moment, autodeterminista i encara no independentista, que va ser l’únic partit parlamentari que no demanà el “sí”, sinó de no votar o de votar “no”. Però mentre per als partits espanyols, aquell marc legal era l’estació final del trajecte, no passava igual amb les forces catalanes de tradició demnocràtica, totes les quals venien de l’Assemblea de Catalunya, la qual reivindicava en el seu punt tercer “els principis i institucions configurats en l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com  a via per a arribar a l ‘exercici del dret d’autodeterminació”. Allò que per a Espanya era ja la solució definitiva i intocable, per a Catalunya no ho era pas, sinó una estació avançada en el trajecte, però no pas la darrera estació. Com en temps de la República, en els anys de la monarquia restablerta Catalunya ha hagut d’esperar la seva hora, inútilment, amb el pretext que segons quins moviments féssim podrien fer trontollar els avenços democràtics aconseguits.

Ara hi ha el perill que, per tercer cop, algú ens plantegi d’esperar-nos, d’ajornar la solució institucional al nostre plet nacional, anunciant no se sap quina mena de solució màgica que arribarà més endavant. Amb un posat de seriositat entenimentada i aires de realisme polític de llarga experiència, diran que cal donar una oportunitat al nou rei d’Espanya. Oportunitat per a fer què? El PP no està en condicions d’oferir cap solució de singularitat a Catalunya, perquè seria vista com un privilegi a la resta de l’estat, a causa de la catalanofòbia sense retorn que ells mateixos han alimentat. El PSOE prou feina té a sobreviure, com per ocupar-se de nosaltres. I és més que evident que sumats PP i PSOE, suposant que fossin encara majoria, mai no pactarien una reforma constitucional que fos favorable als nostres interessos. I doncs? Queda la darrera temptació: que vistos els resultats de Podemos, l’augment d’IU, el temps i una canya, potser les coses podrien anar canviant els propers anys, més encara si la monarquia acaba estavellant-se contra les roques i Espanya es converteix en República. En aquest cas, fantàstic per als espanyols, me n’alegro de debò, com també deuen fer-ho aquests compatriotes que, en la més excelsa de les samfaines ideològiques, exhibeixen conjuntament la bandera catalana estelada i la bandera espanyola republicana. Però aquesta no és la nostra batalla. Catalunya ja no espera res d’Espanya que no sigui el respecte a la legalitat internacional i la no intervenció militar, en el cas d’una majoria favorable a la secessió i a la creació d’un estat català independent. República per República, prefereixo la nostra. No hi haurà tercera espera.