LES MISÈRIES AL DESCOBERT: LOS MORANCOS

La intolerància espanyola no coneix límits, i aquests últims dies veiem un cas molt exemplar amb les declaracions del grup Los Morancos a la televisió catalana que al ser interrogats sobre el dret a votar dels catalans, van respondre amb naturalitat dient que es cosa nostra, i que la solució es molt simple en forma de referèndum i votar. Això que qualsevol demòcrata signaria i entraria dins de totes les normalitats, a Espanya va generar una reacció contrària que al dia següent va haver de ser rectificada pels mateixos protagonistes apel·lant a la Constitució i a la seva espanyolitat per amansir les critiques que havien rebut, i que per més curiositat assimilen votar amb independència, com si la papereta del no s’hagués esborrat. Com diu la Marta Lasalas en referència a aquest cas, crec que superarem aquest suport perdut, i els seguidors d’aquest grup, entre els que no m’incloc ho podran seguir sent amb un Estat Català o no, i per damunt de la baixesa democràtica que es respira en aquests moments.

Marta Lasalas 
El món de la cultura i l’espectacle d’Espanya ja pot estar tranquil. Les darreres ovelles artístiques esgarriades han tornat al corral: Los Morancos no són independentistes! I tota Espanya respira alleugerida després de viure durant aquests darrers dies amb l’ai al cor. El gran dels Morancos, un cop desfet el dramàtic error, fins i tot va retreure a TV3 que els hagués preguntat sobre aquest tema tan perillós que ara els obliga a proclamar als quatre vents la seva fidelitat a la Constitució.
Confiem que la reivindicació del dret a decidir i, en general, el procés sobiranista pugui superar la trista pèrdua d’aquest suport. El que el procés tindrà moltes més dificultats per superar és allò que apareix rere aquesta tempesta que ha torturat els pobres Morancos fins amargar-los el cap de setmana, segons han explicat a Onda Cero. Es tracta del mateix núvol negre que persegueix qualsevol dels –pocs, molt pocs, de fet costa recordar-ne més d’un parell- membres del món de la cultura o la intel·lectualitat espanyola que gosa pronunciar-se a favor de la reivindicació catalana.
Quines possibilitats reals té l’apel·lació constant al diàleg quan un comentari innocent de dos humoristes desinformats encén una reacció com la que ha perseguit a aquesta pobra gent? Què esperen en realitat tots aquells que des de la política espanyola el defensen després de deixar clar que no acceptaran cap de les demandes catalanes? Quins marges li atorguen a un diàleg que ha de sobreviure en un context amb aquest nivell d’intransigència?
Un cop d’ull al diccionari de la Real Academia de la Lengua (RAE) no projecta cap llum especial al tema. Sota l’epígraf de “diálogo” es parla de converses entre persones o de discussions per buscar avinences. És això realment allò que demanen els defensors del diàleg, com ara la presidenta d’Andalusia, que abans de convidar a buscar aquesta avinença dibuixa unes línies vermelles gruixudes i fondes com la del metro de Virrei Amat?
Hi ha una accepció de diàleg a la RAE segurament més escaient, que és aquella que es refereix a una “obra literaria, en prosa o verso, en que se finge una plática o controversia entre dos personajes”. El diccionari, que és una autèntica mina, ens parla també de diàleg de “besugos” i de sords. Segur que aquí s’hi sentiran molt identificats aquells qui s’omplen la boca demanant diàleg tot i que no tenen el més mínim interès per buscar un acostament que faci possible cap mena d’acord.
Així les coses, i vist el que veiem, és possible que la RAE hagi d’incorporar una nova accepció de la paraula diàleg. Vindria a ser –més o menys, sempre es podria polir una mica-: “Ante un problema político muy gordo, acción y efecto de marear la perdiz confiando que el tema escampe por sí sólo o por agotamiento del interlocutor o rival”. Hi ha un problema? No pateixin, el diàleg serveix per a tot, si més no, per passar l’estona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*