EL BULLYING I LA VIDA REAL

La sessió parlamentària d’ahir, apart d’aprovar els Pressupostos i demostrar que els recursos dels Populars eren paper mullat i destinats a perjudicar una mica més el país sense cap tipus de rubor.  En volia destacar dos temes, un l’espectacle dantesc de veure els 3 diputats socialistes castigat a l’última filera com un vertader pati de col·legi tal com ens descriu Toni Aira en el seu article i que defineix com a Bullying, i que si una cosa fa, es allunyar encara més la política de la gent. Per un altra banda les típiques acusacions de pressupostos antisocials i vot negatiu de totes les formacions excepte CIU i ERC, sense oferir cap alternativa real, i obviant que amb l’espoli fiscal que estem sotmesos i els recursos de que disposem no hi ha marge per massa cosa més que retallades, venda de patrimoni i nous impostos. Aquesta es la realitat que vivim, i una de les raons entre moltes d’altres per defensar el nostre propi Estat i no veure’ns abocats a aquesta misèria i gestionar engrunes sense límit. Crec que alguns d’aquests grups podrien deixar la demagògia a banda i explicar  tota la historia, sent conscients de que no som un país normal amb totes les eines disponibles, i la caducada baralla dreta i esquerra no te sentit, parlem de país.

‘Bullying’ al pati del PSC

Toni Aira

Política vella, però que molt vella i sense el glamur del món vintage. Infantilment vella. Oxímoron? Potser. Impossible? No, perquè això està practicant, i en això s’està aplicant, el PSC. Ahir, una imatge d’aquelles que val més que mil paraules, ens plantava a la cara l’arraconament al fons de l’hemicicle dels tres diputats coherents que van votar dijous passat com marca el programa electoral dels socialistes i en contra de la disciplina de vot imposada per la direcció del partit. El Grup Parlamentari del PSC els va reubicar a l’última fila del seu bloc d’escons, a tocar del grup mixt. Gran pensada, sí senyor. Com al col·legi. De cara a la paret. Aquest és el nivell. I, en contrast, algunes de les imatges del moment plasmaven, unes quantes files per davant de Joan Ignasi Elena, Marina Geli i Núria Ventura, el diputat imputat Daniel Fernández, ell sí en la línia més ortodoxa de Pere Navarro i els seus. Edificantíssima estampa, sí senyor. Nítid i nefast missatge. Premis i càstigs molt propis d’una política molt vella, antiga, desfasada, que paradoxalment actua amb l’infantilisme irresponsable propi dels amos i senyors dels patis d’escola: les criatures.

Dilluns hi va haver sopar dels dirigents territorials del PSC, hereus i allò que queda dels antics capitans, encapçalats per Pere Navarro i Antonio Balmón. De tots ells, només l’alcalde de Granollers, Josep Mayoral, va apuntar que potser s’haurien de pensar dues vegades l’anorreament dels “crítics”. La resta, amb un emfàtic i implacable Navarro com qui més, van coincidir en la necessitat de fer fora Elena, Geli, Ventura i qui sigui que faci com ells. Després, l’endemà, van començar a posar en pràctica una estratègia per dissimular pensada per a infants. Així pensen que som la resta, com si tots actuéssim com ells. I així va ser com va començar a rodar l’estratègia del bullying (com als patis del col·legi on uns fan la vida impossible a uns pocs) amb els diputats Geli, Ventura i Elena. I a creuar els dits que tenim la cúpula, a veure si els assetjats capten ràpid el missatge, peten i marxen l’abans possible. Abans, com a mínim, que a algú de CiU, ERC, ICV, la Cup, el PP o Ciutadans li passi pel cap forçar una nova votació al Parlament on alguns del PSC es vegin empesos a votar en consciència i altres segons com marca la direcció. 

I tot plegat amb la inconsciència de muntar aquest sidral i aquests espectacles tan desagradables i que tan allunyen la gent dels partits com de la pesta, quan el mateix partit impulsa una iniciativa d’intent de reconnexió amb la ciutadania i de nova política. Ells mateixos contraprogramen i anul·len el missatge positiu de les seves primàries obertes a Barcelona. Gran estratègia, sí senyor. Com la del nen que munta un lego, a tocar del final una peça no li encaixa i de l’enrabiada ho desmunta tot a cops de puny. Això sí que és de càstig. I electoral que el tindran, sens dubte.

3 pensaments sobre “EL BULLYING I LA VIDA REAL

  1. L’argumentari dialèctic fonamentat en la banalització, pel que sembla, s’ha aposentat al nostre pais.

    Què té a veure el bullying amb el fet de canviar de lloc uns parlamentaris? Els parlamentaris que anteriorment s’asseien a les poltrones que ara aquests tres “martirs” escalfen, que jo sapiga, no estaven ni castigats ni perseguits. Pel què es veu, uns parlamentaris han de ser estrelles i els altres uns simples estrellats: fins i tot, dins un mateix grup parlamentari, encara hi ha clases… de cadires! Que faran quan van al cine o al teatre: demanarán la fila “VIP”?

    Més d’un alumne (i no diguem dels treballadors) ja li agradaria ser víctima del [suposat] bullying o assetjament al que són sotmessos els parlamentaris. I no diguem del res del salari que cobren… fins i tot quan s’absenten del seu lloc de treball!

    Potser per alguns “creadors d’opinió” ja seria hora de madurar, i no oblidar que els receptors no sempre som imbècils.

    Atentament