EL DRET A VOTAR

Com va expressar el President Mas en una entrevista a la BBC “No es podrà convèncer als catalans que no tenen dret a votar”. Unes paraules que els esmentats piròmans que ens defineix en Vicent Sanchis intentaran aconseguir. No hi ha arguments democràtics per impedir-ho, per tant la imposició, les amenaces i les mentides passen a ser una arma contra el poble. La fractura social que tornava a atiar Carme Chacon aquest cap de setmana es una mostra d’aquest tarannà i aquest menyspreu a la societat catalana que ha sortit a la llum un cop no ha tocat més remei que definir-se i no viure amb la confusió permanent. Les seves contradiccions els ha portat amb l’hemeroteca com a testimoni a ser blanc i negre alhora o bomber i piròman al mateix temps.

Bombers i piròmans
Vicent Sanchis
Declarava ahir Antonio Balmón, alcalde de Cornellà, secretari d’àrea d’Acció Política de l’executiva del PSC i “segon del partit” com el presenten els mitjans de comunicació, que Catalunya viu immersa en una “situació de fantasia” i que els socialistes han assumit la condició de “bombers” per apagar el foc que atien “els piròmans Rajoy i Mas”. L’actitud i les declaracions de Balmón s’integren en les d’aquells que consideren que el procés sobiranista a Catalunya és una fal·làcia, un moviment artificial generat i impulsat per la irresponsabilitat permanent d’Artur Mas i de Convergència Democràtica. És així com pensa, per exemple, Mariano Rajoy, que demana paciència als seus homes més alterats per aconseguir el cap del president de la Generalitat i apagar el foc. Un altre “bomber”. De destral.
Opinen aquests bombers –Antonio Balmón, Mariano Rajoy, Alfredo Pérez Rubalcaba, Pere Navarro, Alícia Sánchez-Camacho–, cadascun des de les pròpies posicions, que allò que realment ha d’interessar els catalans són les solucions de la crisi. Unes solucions que comparteixen –perquè tots acaten les directrius de la Comissió Europea–, encara que els uns i els altres discrepen tant a l’hora de les declaracions. La solució compartida és, doncs, no fer res vàlid, però reclamar als altres que no pensen en res més. Aquests bombers, sobretot els que han pogut prendre les grans decisions de l’Estat, van ser els piròmans de la crisi. Això que els preocupa tant però que tan poc fan per resoldre, més enllà d’acatar, esperar i parlar. Bombers piròmans, doncs, i de la Banda de l’Empastre.
Però la piromania bombera no acaba aquí. El foc intern consumeix el PSC. I n’hi ha que l’atien tant com poden. Amb querosè. Ahir, per exemple, Antonio Balmón apuntava amb la maldat que defineix els polítics de raça que se li escapen els interessos que van moure els crítics a trencar la disciplina del PSC en una votació exclusivament “tàctica”. I que encara el sorprenia més que a les poques hores els mateixos crítics haguessin fet un manifest on “parlen de constituir una nova força política”. En les lluites intestines eternes dins els partits els sectors majoritaris sempre han titllat els discrepants d’obeir “foscos interessos”. És una manera d’estigmatitzar-los com a quinta columna. Aquest és el foc que llança el bomber Balmón. Un bomber, per cert, que no fa gaire combinava la feina també amb la de piròman. Perquè el 18 de setembre de l’any passat, el número dos del PSC defensava contra Alícia Sánchez la consulta –i el vot favorable del PSC– proclamant que “és l’únic camí que evitarà que hi hagi cap problema”. Al final s’enredaran amb la mànega.