ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA FILOSOFIA NO POT CAURE TANT BAIX

Sense categoria
Les declaracions del filòsof Salvador Pániker en contra del procés sobiranista amb arguments de tant baix nivell com les acusacions de voler aixecar murs en contra del que es l’evolució del món fan llàstima, i alhora deixen la filosofia en un lloc que crec no li correspon, ja que com diu la seva definició busca respostes mitjançant la lògica i el raonament, cosa que sembla ha perdut de vista com es pot comprovar.

Com deia, el nivell baix d’arguments que veiem cada dia per la desesperació dels grups o persones que faran el possible per evitar que el poble català prengui el seu rumb i decideixi. Personatges com el nou director de la Vanguardia, en Marius Carol que seguint les directrius del Grup Godo es dedica a criticar el procès, el President i manipular enquestes per afavorir la tornada al que deuen considerar normalitat que mai critica la tancada de totes les portes del diàleg de Mariano Rajoy. Televisions com Antena 3 brindant amb cervesa l’any nou per no mostrar el cava català, o personatges tant lamentables com el President de la Conferència Episcopal Espanyola Roucco Varela i la seva preocupació per la unitat espanyola que es veu també considera una qüestió espiritual. Aquests exemples de mediocritat haurien d’estar molt lluny del personatge que Vicent Sanchis explica perfectament.

Contra Salvador Pániker
A segons qui no se li pot demanar més llum. N’hi ha que naixen apagats. O amb vocació d’apagaciris. Però n’hi ha que en tenen i a ells se’ls ha d’exigir almenys que la mantinguin encesa. En la disputa entre Catalunya i Espanya –que els déus em perdonin la sinècdoque obligada, perquè hi ha humans que no ho faran– la imbecil·litat –o, pitjor encara, la trampa– d’alguns pretesos raonaments fereix les sensibilitats més aspres. N’hi ha un, de molt utilitzat, que esmussa especialment. És el que fa referència a “l’aixecament de murs o de fronteres en uns moments en què la tendència universal és a abolir-ne”. Disparat contra el sobiranisme català demostra una mesquinesa prima i primària. Qui vol aixecar muralles? Precisament, la reivindicació de tots els independentistes catalans és la contrària. Són ells els que volen mantenir-se en tot aquest procés dins la Unió Europea. Els predicadors de calamitats bíbliques han sentit parlar del Tractat de Schengen? No deu ser a l’inrevés? No són ells els que amenacen els catalans amb l’exclusió de la UE i, per tant, amb la recuperació de velles fronteres que “els perjudicaran greument” si perseveren en la intenció de no desaparèixer com a poble?

Però la malícia no acaba aquí. Els que acusen de duaners els catalans són aquells que han tardat dues dècades a unir França i Espanya amb unes comunicacions ferroviàries dignes de tal nom. Són també els que pretenen evitar que milers de persones travessen la frontera de Melilla amb filferrades i fulles de ganivets medievals. Són igualment, i per dir-ne encara una més, els que han tallat les emissions de TV3 perquè no es pugui veure al País Valencià, en contra de totes les recomanacions i les directrius de la Unió Europea. Són aquests alçamurs els que retreuen als catalans una pretensió que mai cap català ha fet seva. Encara pitjor, són els que, en cas d’una declaració unilateral d’independència, serien els que aïllarien l’espai aeri del Prat i els primers que aixecarien la frontera entre Catalunya, el País Valencià i Aragó, per mirar de doblegar els catalans i d’evitar el contagi de la funesta mania secessionista en aquells territoris. Ho han fet sempre històricament així.

Que Mariano Rajoy previngui contra falses noves fronteres fa riure. Que ho faci algú amb un dit més de front com Salvador Pániker fa pena. Afirma el filòsof: “No em sembla que el concepte sigui traçar noves fronteres; millor trencar-ne”. Coneix Pániker algun català que pensi d’una altra manera? Per què algú que teixeix idees sobre la vida i el pensament recorre a sofismes tan ridículs?

Afirma també Salvador Pániker que “la història d’Espanya sempre ha estat un desastre i els catalans tenen raó en part, però també hi han contribuït, al desastre”. En quina proporció, senyor Pániker? Quan han tingut els catalans prou força demogràfica, electoral, política, social o fins i tot militar per decantar les grans solucions a Espanya? No és cert que la història recent dels catalans a Espanya ha estat la història d’una frustració encadenada per no haver-se’n sortit en totes les propostes de moderació i regeneració? Com es poden repartir les culpes sense matisos en un fracàs nacional en què sempre hi ha hagut col·lectius agressors i col·lectius agredits? No és igualment cert que la història recent d’Espanya ha estat un intent obsessiu d’assimilació nacional agressiva i un intent desesperat per evitar-ho?

Acaba afirmant Salvador Pániker que ell defensa, per a Espanya, “un federalisme asimètric que concedeixi a Catalunya, Galícia i Euskadi uns estatuts especials, a partir d’una reforma consensuada de la Constitució”. D’acord. Pertany a un petit grup d’entusiastes que així ho volen. Són alguns a Catalunya –abans n’eren més- i escassíssims a Espanya. Hi tenen tot el dret. Però, i si l’única alternativa real és l’actual dominant; és a dir, l’assimilacionista? Quant de temps és concedeix Salvador Pániker per mirar que aquesta Espanya asimètricament federal es concreti? Quins terminis són acceptables per a aquesta hipotètica reforma constitucional que hauria d’avalar una gran majoria de la població espanyola? No entén, el senyor i filòsof Pániker, que són els catalans que ara es declaren independentistes els que acceptarien –o, encara, s’estimarien més– aquesta opció si fos possible. Si no fos una excusa, un recurs o, pitjor encara, un autoengany?

Conclou Salvador Pániker que se sent “de totes les zones del món”. La darrera simplificació. Això és incompatible amb la intenció i l’afany de mantenir-se com a poble viu i visible en aquest món compartit? No era Joan Fuster qui deia que la filosofia és “l’art d’agafar la vaca pels collons”? Alguns filòsofs fan bona aquesta ironia.

  1. Doncs no m’esperava que en S. Pàniker ens vingués amb aquesta sortida. Que hi farem. Hi ha d’haver de tot en aquest món. Potser amb la seva clarividència intelectual veu coses que els més comuns dels mortals no veiem. Si amb tota l’embranzida espanyolista de PP, PSOE i UPD, encara té esperances d’aconseguir quelcom amb cara i ulls per a Catalunya i els Països Catalans, em sembla que té un optimisme com a mínim bastant esbiaxat, estíl Pere Navarro. No em convencen. 
    Salutacions Albert! 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.