LA VIOLÈNCIA CONTRA LA DEMOCRÀCIA

Ahir vam veure un intent matusser del President Espanyol que pretenia implicar al President francès amb la seva mentida recurrent i insistent sobre la nostra expulsió d’Europa si som un estat independent, cosa que va rebre la conseqüent replica escocesa i la no col·laboració del mandatari francès. De totes maneres la fredor i el cinisme com el Govern valencià encapçalat pels Populars s’ha desfet de Canal 9, hi ha deixat més en precari la nostra llengua i cultura es de violència extrema i calculadora. Aquesta es l’Espanya uniforme i i de baix nivell a la que estem units de moment. En Vicent Partal ho ha definit perfectament en el seu article i se’ns dubte amb millor coneixement de causa.

La violència del PP

Ahir em mirava amb irritació continguda les imatges que anaven arribant en directe des de les Corts Valencianes. Els discursos penosos dels diputats del PP i, aquesta vegada sí, la reacció digna de l’oposició. De tant en tant, veies Rita Barberà mirant-se el mòbil, o Blasco, assegut en aquell racó com absent. Ara entrava Francisco Camps, ara Fabra feia escoltetes amb algú.

 

Anaven passant els minuts i sabies que a fora la policia havia tallat el carrer, que no deixava passar la gent de Canal 9. Els membres del comitè d’empresa finalment podien entrar a la tribuna de convidats, amb la cara llarga però el somriure digne. 

 

I escoltàvem aquells personatges, aquella gent que, per a vergonya nostra, ens governa. Alguns fins i tot podien provocar-nos una rialla, de tan ridículs que arriben a ser quan es posen davant el micròfon. Però no hi havia espai per a riure. 

 

Una vegada i una altra els portaveus de l’esquerra i el nacionalisme reclamaven seny i moderació, trellat, i rebien solament silenci. El llenguatge corporal del banc del PP era expressiu. Molts abaixaven el cap, alguns es tapaven la cara d’una manera visible. Les votacions passaven i ells, els del PP, no escoltaven res. Ni els crits del carrer, ni les demandes dels altres grups, ni les sol·licituds de centenars d’entitats que havien fet arribar al president demanant-li, en darrera instància, que no tancàs RTVV.

 

Ells tenien un guió i el complien. Ara toca votar la presa en consideració, ara toca votar allò altre, ara toca liquidar. Monòtonament. Com qui arriba a casa i es fa una truita mentre posa música al giradiscs. Aquell dit posat damunt aquell botó no servia per a activar el pensament. Algú podia pensar abans de prémer el botó? La primera votació va animar, les xifres no quadraven. Aviat l’explicació: són tan rucs que no saben ni votar. A Rita li llegien el discurs que havia pronunciat quan ja era diputada i havia votat a favor de la creació de RTVV i ella responia amb un somriure tan cínic que feia por. 

 

Finalment, però, l’aprovaven, la desaparició de RTVV. Morta a mans del PP. I la indignació es va transformar en ràbia a la tribuna de convidats. Vicent Mifsud ho deia ben alt i fort, ostensiblement: ‘No teniu vergonya!’ Al carrer els seus companys s’abraçaven i a Burjassot emetien en estat de xoc. A les corts desplegaven un jupetí roig, aquest que s’ha fet ja famós. ‘No teniu vergonya! No teniu vergonya!’, cridava l’hemicicle dempeus mentre el soca del president dissolia a corre-cuita la sessió, els diputats del PP es miraven els uns als altres i el president Fabra corria a amagar-se; li faltava temps per a arribar a la porta que té a mà esquerra, ben a prop del seu escó.

 

Mireia Mollà plorava en el seu escó, abraçada per Fran Ferri. Ignacio Blanco movia els llavis i em semblava endevinar que repetia aquell ‘botiflers!’ que havia ressonat minuts abans a la tribuna, com una salmòdia. I la policia feia el valent encarant-se amb els treballadors. Reis, Salut i Amàlia havien de cridar, d’alçar la veu davant aquells policies. I Xambó explicava que vigilaran que no roben fins i tot després de morts. Que no regalen l’equipament de Burjassot als seus amics, als mafiosos de torn.

 

Per un moment vaig pensar que seria molt difícil d’evitar algun gest violent. Alguna bufetada merescuda en alguna honorable cara. La tensió era palpable i l’emoció, a flor de pell. No n’he vist cap, però. Una vegada més els violents, implacables aquests sí, havien estat ells, els de la banda dels ‘LladrEROs’, aquesta colla de gent indecent que diu que ens governa i que hem de fer fora del càrrec com més aviat millor. Freds en l’execució de Canal 9, com tan sols la mala gent sap ser.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*