NO HI HA MOTIUS PEL DESÀNIM

Últimament veiem com la tàctica de la caverna espanyola i de molts dels contraris al procés del poble català, es escriure sobre un desinflament de la societat civil, ho hem vist amb recents articles com el de l’ideòleg de Ciudadanos Francesc de Carreras o la d’alguns polítics espanyols parlant de febrada que ja ha passat a un altra fase menys dura. La veritat però, es que el procés no te marxa enrere i amb poc temps tindrem la petició de la via a utilitzar per la Consulta a Madrid, la data i pregunta de la mateixa, la presentació de la llei de consultes catalana i la clarificació de tots els grups parlamentaris com recentment ha fet el PSC posant-se contra el dret a decidir. Pel que fa a la societat civil, la vida no s’atura, i centenars d’actes cada setmana per tot el territori i la Campanya Signa un Vot segueixen posant la flama ben encesa.

Per tant, individualment i com a poble no ens podem permetre el més mínim respir. El 2014 ja es aquí, i el procés ha de culminar amb totes les dificultats que trobarem, cosa que ja sabíem i amb la recepta de treballar units, amb valentia i amb l’ànim intacte, el premi s’ho val.

 

El procés s’enfonsa?

Toni Aira

No. La meva resposta és que el procés no s’enfonsa. Diguem-ho d’entrada per si un cas. Ara bé, sí que és cert que fa força temps que molts que se’n moren de ganes en vaticinen el naufragi, i també és cert (i més preocupant) que últimament molts altres que en teoria estan pel cas també s’han convertit en una espècie de profetes de l’apocalipsi del procés cap a la independència (via consulta). Són polítics. En alguns casos de CiU, en d’altres d’ERC, en d’altres d’Iniciativa, que jo n’hagi escoltat paraules en la línia. I el cas és que en ells pot acabar recaient part de la responsabilitat del fracàs de la cosa, si és que s’acaba esdevenint. Per tant, paradoxalment, no hauran estat els impulsors de l’èxit que ha viscut el clam sobiranista i pel dret a decidir en els últims anys, però en poden acabar essent grans agents del seu fracàs. Encara són a temps d’evitar-ho. Animem-los. I sobretot que ningú no s’enganyi: si això tira endavant serà per la societat, no per una classe política amb força dèficits.

No els enganyaré. En un principi aquest article s’havia de titular “Iñaki, tu també t’equivoques”. I sí, anava per l’Iñaki Gabilondo. Ell és un senyor intel·lectual i periodista de referència, sempre ponderat i raonable, a qui paga la pena escoltar. Respecte de Catalunya, per cert, ha dit coses interessants i força inèdites a les Espanyes. Això a banda, és evident que n’Iñaki és humà i també la vessa, com tothom. Aquesta setmana ha estat el cas, amb unes declaracions equivocades d’arrel en el subjecte, centrant-se com és dèria últimament a can Madrid, amb el president Artur Mas. Diu Gabilondo que Mas “va calcular malament la distància entre un somni i un projecte”, i afegeix: “A un somni poden agrupar-s’hi molts, a un projecte ja no és tan fàcil”. Reblava al final: “Mas està en un carreró sense sortida i l’única sortida possible és fer marxa enrere”. Greu error.

No ho veuen però és així. Mas i Oriol Junqueras són segurament els dos més grans actius polítics que té el procés a dia d’avui, però ni ells són l’explicació sobre on ens trobem en aquest moment, ni dos lideratges sols poden fer res de bo sense una societat o una majoria d’ella al darrere. Es dóna a més el cas que rere d’ells tenen un panorama polític que posant-me fi diré que va viure èpoques més lluïdes amb protagonistes força més a l’alçada. Hi haurà de tot, evidentment, però Déu n’hi do quantes de ses senyories (del ram sobiranista i de l’altre) estan encara en el regat curt i en la petitesa abans que no treballant de ple i abocant totes ses neurones (els qui en tenen) a un moment clau de país.

Aquí és on s’equivoca Gabilondo (i molts altres). Els polítics catalans no són la causa ni l’explicació del procés sobiranista. I si m’estiren de la llengua, fins i tot diré que en podrien acabar essent la causa del fracàs. Ara per ara és així. I els ciutadans, que tenen alguna cosa més que un somni i que no són somiatruites, són l’explicació del per què de tot plegat. Perquè tenen, sobretot, raons. Aquestes persisteixen i les enquestes segueixen dient que la societat vol plantar cara a un statu quo que li és insostenible. I si els polítics saben complir amb la seva part del tracte i liderar des de les institucions allò que el conjunt de la ciutadania lidera en el dia a dia i que ha impulsat a les urnes, el procés no s’enfonsarà. Creuem els dits.

2 pensaments sobre “NO HI HA MOTIUS PEL DESÀNIM

  1. I és com es desenvolupen Mas i Junqueras amb el coi de la Consulta:

    No són els espanyols sinó els que ens governen des de casa nostra, Mas, Ciu, ERC, l’actual Parlament …

    ————-

    Extret del Facebook de Josep Castany que és el Director General de Catalunya Acció.

    Crònica del joc d’un engany i un autoengany:

    L’única manera que la majoria social independentista tingui traducció en una majoria parlamentària independentista és que la gent voti partits que defensin la independència. El món i la lògica funcionen aixì. Mentre els que es consideren independentistes votin partits que no treballen per la independència res no canviarà. I aquí és som ara: enfangants en un dret a decidir confús al millor estil convergent de dir i no dir, encara sense pregunta quan tothom sap quina ha de ser la pregunta i amb un resultat, si s’acaba fent, que no serà vinculant com el mateix Mas va deixar clar quan va dir que seria un “consulta termòmetre” per a conèixer l’opinió de la gent. Benvinguts al nou invent autonomista després de l’Estatut i del pacte fiscal.

    En Pujol i en Mas són dos bons exemples dels típics polítics catalans que han fet tot el possible per a ser espanyols però no els han deixat ser-ho. S’estan tornant independentistes (per dir-ho d’alguna manera poc rigorosa), perquè no els han deixat ser espanyols. Aquí ja es veu la solidesa de la seva convicció per a assolir la independència de Catalunya, i per això ens han embrancat en el dret a decidir no vinculant dins de la legalitat espanyola com a resposta a la manifestació massiva del 2012. I mentre polítics com aquests es van fent a la idea que Catalunya serà un estat independent en un procés de metamorfosi personal més lent que la construcció de les piràmides, Catalunya i els catalans s’empobreixen a causa de l’espoliació fiscal crònica que patim per part d’Espanya i a causa que el president Mas, incapaç d’encarar-se a aquesta espoliació fiscal i resoldre-la de l’única manera que es pot resoldre (un Estat Català independent), opta per aplicar als catalans retallades draconianes en serveis bàsics.
     per els catalans. S’ho hauran venut tot.

    A Catalunya és cert que se la castiga des del govern espanyol amb un dèficit fiscal important i crònic que sumat ja supera els 300.000 milions d’euros. I també és cert que fa trenta anys que a Catalunya tenim governs que no han fet absolutament res per a resoldre aquest càstig, inclòs el govern actual. Que ningú es confongui: el dèficit fiscal només es resoldrà amb la independència, no amb això que s’anomena “dret a decidir” sobre no sabem què i que no serà vinculant tal com el mateix Mas va deixar clar.
    L’aportació de Catalunya a Espanya en concepte de dèficit fiscal des de 1986 fins al 2012 és d’uns 357.000 milions d’euros (euros amb valor del 2012). Ves mirant qui ha governat Catalunya des del 1986 fins ara i què t’explicaven i entendràs moltes coses. La sagnia fiscal crònica junt amb la crisi fa que ni els mateixos que durant anys havien amagat al poble la realitat del que passava amb els impostos dels catalans (el dèficit fiscal) ara no ho puguin amagar. La Generalitat des d’un punt de vista financer i econòmic ja no existeix; està totalment en mans de Madrid, i a casa nostra hi ha uns governants responsables de que això sigui aixì. Per això sempre he dit que el govern Mas no seria diferent del tripartit per als catalans, perquè el dèficit fiscal, el principal problema econòmic i polític de Catalunya, seguiria sense resoldre’s. El tripartit en lloc d’encarar el problema del dèficit fiscal què va fer? Endeutar-se fins a les orelles mentre Espanya es quedava el 40% dels impostos pagats pels catalans. I el govern Mas en lloc d’encarar el problema del dèficit fiscal què fa? Retallar fins a desmuntar-ho tot mentre Espanya es segueix quedant el 40% dels impostos pagats pels catalans. Són les dues cares de la mateixa moneda autonomista, d’un mateix fracàs polític d’entesa amb Espanya: Pujol, tripartit (amb l’ajuda d’uns estafadors independentistes) i Mas. La cosa no podia acabar d’una altra manera amb un dèficit fiscal tan bèstia: empobrits, endeutats, retallats i amb la Generalitat sense poder pagar i a mans de Madrid.

    La gent ja és prou gran per a decidir a qui ha de votar o no. Ara, si la gent es pensa que axonseguirem la independència votant partits que no la volen ja poden esperar asseguts fins al dia del judici final que la independència no la veuran. A partir d’aquí cadascú que actuï en conseqüència. La independència de Catalunya ja només depèn del que votem els catalans a les eleccions autonòmiques.

    El problema és tan evident i el tenim tant al davant que ni el veiem. A Escòcia hi ha l’Alex Salmond que lidera la independència d’Escòcia. A Catalunya tenim CiU que no sap ni què lidera ni què vol preguntar. De moment ho anomenen dret a decidir mentre intententen aclarir-se.

    Josep Castany,
    Director General de Catalunya Acció.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*