LA FORÇA D?UN POBLE
Les paraules del líder republicà a Brussel·les Oriol Junqueras, en forma d’atura l’economia catalana durant una setmana com a mesura de pressió, han portat cua, i ho han fet precisament per la síndrome del poble submís obedient i correcte davant l’amo, en aquest cas l’Estat espanyol que els últims 300 anys ha dictat el que es normal i habitual i el que ha de ser oblidat immediatament. Així doncs cada dia veiem exemples quotidians i institucionals que acceptem amb aquesta falsa normalitat, però alhora ràpidament posem el crit al cel amb algun gest que no vagi en aquesta línia, i això ho saben molt be els contraris al procés català que tard o d’hora suposa un trencament amb tot el que hem viscut fins ara.
Aquesta advertència a les institucions espanyoles que Catalunya utilitzaria tots els instruments de mobilització social democràtica que tingués a l’abast amb l’aturada econòmica i amb la base de que representa una quarta part dels ingressos fiscals de l’estat espanyol i donat que hem demostrat que podem fer sortir dos milions de persones a les carreteres, preguntant quines serien les conseqüències immediates. La reacció del conseller Puig ha estat immediata negant que l’economia catalana es pugui aturar. Altres reaccions com en Duran o de la caverna espanyola han anat amb la línia de denunciar la radicalitat del líder republicà.
Crec que si agafem la proposta sense més ens trobaríem que es força inviable per tot el que comporta i que requeriria una societat tant compromesa i abocada que no es podria trobar enlloc, per altra banda seria un precedent perillós pel sistema, ja que la unió de la societat entorn una acció seria determinant per dirigir-la, i no crec que sigui el cas. De totes maneres no crec que fos tant la idea concreta interpretada com amenaça, sinó la constatació que tard o d’hora el procés portarà un trencament amb l’ordre establert i que coneixem fins ara i on la societat tindrà un paper fonamental per prendre partit decisivament i assegurar la victòria final. La impossibilitat de votar mitjançant acord amb l’Estat com seria normal en una democràcia també normal, porta a una consulta unilateral, unes eleccions o una declaració, i aquí es bàsic el suport internacional per la seva validació, però també el suport incondicional majoritari del nostre propi poble que haurà de prendre riscos com tot a la vida. El cert es que quan una societat es acostumada a ser dirigida, i les seves elits a no tenir més responsabilitats que les poques que li son concedides, es pot crear una societat conformada i adormida, que ja hem vist que ha despertat amb tota la seva potencia a la gran manifestació del 1012 i la Via Catalana del 2013. Ara tocarà el següent pas, i davant hi haurà un estat que no estarà disposat a perdre la gallina dels ous d’or i que seguirà jugant molt brut com ha fet fins ara amb la idea com va expressar el ministre Montoro que Catalunya traurà Espanya de la crisi, el famós motor de l’Estat com a màxima aspiració de les nostres terres i engany fonamental a canvi d’un tracte de menyspreu com gairebé sempre.
La força del poble no te fre possible i cal canviar mentalitats per passar a governar les nostres vides i no esperar ordres sense cap mena de responsabilitat. Aquest famós xoc de trens que alguns no volen, arribarà i cal estar preparats per sortir al carrer o fer les accions oportunes per defensar la vigència de la democràcia i de les nostres legitimes aspiracions com a poble. Això es la radicalitat que ens volen vendre aquests enèmics del procés i que seguiran fent el possible per aturar-lo.