LA DIVISIÓ: ENÈMIC NÚMERO U
La moció presentada per la CUP al Parlament i rebutjada, més enllà del seu contingut, que crec totalment lògic donat la negativa sistemàtica de l’Estat espanyol a garantir la democràcia en forma de consulta als catalans, te el do de la inoportunitat, i crec que aquesta responsabilitat te que ser administrada des del cap i no del cor. Com sempre hem dit Catalunya nomes ens te a nosaltres, ningú vindrà a ajudar-nos, cosa lògica per altra banda, i amb un full de ruta aprovat fa poc més d’un mes i un procés que va avançant amb totes les dificultats que es va trobant, no es pot torpedinar des de dins per donar imatge de divisió interna, i precisament donar munició als partits unionistes. Arribar a ser un Estat nou no es gens fàcil, i cal determinació i sobretot molta intel·ligència en cada moment del procés, i en aquest cas i en direcció contraria a la que deia Marta Rovira, de que no passava res, jo crec que si que passa i hem d’evitar trencar una unitat que rep pressions per tot arreu. Crec que el mateix procés ens portarà al camí adequat depenent de cada circumstància, però l’objectiu final es el més important. La Marta Lasala ho descriu molt bé amb les pedres al propi terrat.
Pedres al propi sostre
El trencament de la majoria sobiranista del Parlament va enfilar-se ahir als primers llocs dels sumaris de ràdios, televisions i diaris de tot l’Estat. Aquesta és una de les primeres conclusions de la moció presentada per la CUP a la Cambra catalana en què es defensava la convocatòria d’un referèndum unilateral en cas que l’Estat no accepti la consulta. CiU va votar en contra, i ERC, junt amb ICV-EUiA, van votar a favor.
Per als mitjans espanyols, que contemplen tot el procés sobiranista amb un distanciament que en el millor dels casos es podria descriure com a gèlid, la notícia era doble. D’una banda, l’esquerda al front CiU-ERC, un front majoritari i contundent que lidera el procés sobiranista i que s’ha trencat per una simple votació d’una moció impulsada pel darrer grup de la Cambra. Però és que a més, i per si no n’hi havia prou, la votació va brindar una imatge d’afebliment del pols per part de CiU. Tant se val que, la federació no fes més que defensar el que fa mesos que proclama -és a dir, la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries en cas que no s’accepti la consulta-. La qüestió és que ahir la fotografia que van captar els mitjans estatals era aquesta: el front es divideix i el pols s’afluixa.
No és cap secret que ara mateix la credibilitat del procés sobiranista passar per garantir-ne la màxima unitat. Fa setmanes que des de les plataformes independentistes alienes als partits es defensa una candidatura unitària a les eleccions europees que permeti constatar a les urnes la consistència d’aquesta proposta. Unitat és la paraula clau. I ahir, a l’hemicicle, aquesta unitat va saltar pels aires. I ho va fer per una senzilla moció. “No passa absolutament res”, va ser la sentència de la secretaria general d’ERC, Marta Rovira, en acabar la votació. Però el cert és que l’esquerda va ressonar amb entusiasme a Madrid.
La CUP va demostrar ahir fins a quin punt els seus moviments preocupen a ERC i també a ICV, que no dubten a trencar una majoria tan fràgil però tan important com és la del dret a decidir abans de quedar en evidència davant l’estrebada dels tres diputats que ocupen els tres darrers escons de l’hemicicle –els que ofereixen millor vista, per cert-. L’estratègia de la CUP és tan senzilla com la que va aplicar la setmana passada UPyD de Rosa Díez per trencar PSOE i PSC en una votació sobre el dret a decidir al Congrés. La diferència amb la CUP és que UPyD no va utilitzar com a arma llancívola contra el PSOE un dels seus puntals polítics. Al contrari, el vot per erosionar el PSOE no feia més que avalar la seva tesi de UPyD contra la consulta i de defensa de la Constitució que es va aprovar per aclaparadora majoria.
Pel que fa a CiU, la votació va palesar de nou la fragilitat extraordinària del terra que trepitgen els diputats nacionalistes, però a més va servir per constatar una preocupant incapacitat de reacció en l’esgrima parlamentaria més bàsica.
Conclusió, ahir al Parlament els únics que podien estar realment satisfets eren PP i Ciutadans, que van contemplar des dels seus escons i sense moure un dit com s’estomacaven entre ells els defensors del dret a decidir.
El fantasma de la desunió té la mateixa funció que les excuses basades en les dificultats logístiques o tècniques quan no s’han fet bé les coses. Tu mateix ahir ho denunciaves i avui en podies haver-hi vist les concomitàncies.
Ahir va ser un gran dia! El procés només es pot portar a terme de forma unilateral. I hem d’anar mentalitzant a la gent que sense conflicte no hi haurà independència. Mentalitar i encoratjar.
S’està perdent el temps. Encara no s’ha fet una petició formal ni al parlament ni al govern espanyol. No s’informa a la gent dels passos que es fan, ni que sigui de forma general. I mentrestant es demana que firmem més papers i expliquem el que tothom ja sap o no vol saber (també ho diuen les enquestes: els indecisos són els mateixos de fa un any i mig). Va ser un gran dia: ERC va optar per una vegada pel país en comptes del partit i els seus tacticismes, alhora que llençava un missatge a CDC. Ara falta que l’ANC mostri la mateixa valentia i repeteixi en veu alta els seus objectius primers sense esperar el permís de ningú. Que pressioni en comptes d’anar a remolc.
Referèndum unilateral i amb pregunta sobre la independència! Després la DUI!
Mal anem si per fer un referendum no tenim la “logística” pertinent. Per a ser un nou Estat, segur que es creuen que el país està preparat?
La CUP va voler mostrar la incoherència d’alguns. La pseudopsicologa, crec que va voler torpedinar, ni més ni menys.
Atentament