ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

AQUESTA SI QUE ES BONA: RAONS TÈCNIQUES

Sense categoria

La vicepresidenta Ortega, dins aquest desgavell que es la política de comunicació del Govern català, on tothom sembla poder dir el que vulgui, com vulgui i quan vulgui sense cap problema, encara que s’ofereixin versions contradictòries sobre un mateix fet, en diu que la consulta no es podria fer abans de l’octubre del 2014 per qüestions logístiques. Realment havia sentit moltes excuses, però aquesta es tant inversemblant que dona idea de la dificultat que ens trobarem per arribar a l’objectiu, molt més enllà de les amenaces espanyoles, es més preocupant el que tenim dins a casa i per la credibilitat del projecte i del mateix govern s’hauria  d’aclarir.

Efectivament, la vicepresidenta va al seu aire, i davant dels mitjans i fent cas omís de les paraules del President  demanant discreció en la data i forma de la consulta, ens ofereix que abans de l’octubre del 2014 impossible, a no ser que fos acordada amb l’Estat, en cas contrari la logística variarà molt i els tècnics necessitaran més temps per donar-li el màxim rigor.

 

Realment, Ortega hauria de demanar disculpes, ja que aquesta excusa sona més a tàctica política, recordo que es el càrrec més important de la Unió d’en Duran al Govern que altra cosa.  Tothom sap que la consulta s’ha de fer abans que el referèndum escocès el dia 18 de setembre, ja que el seu resultat pot contaminar d’alguna manera o altra el nostre, i tenint en compte que les enquestes no son favorables a la independència es encara més motiu per no caure en aquest parany. Sí amb 10 mesos no hi ha temps per motius tècnics, els haurien de preguntar als organitzadors de les consultes populars que encara deuen riure ara, i per altra banda nomes tindria el nom de incompetència declarada i motiu de relleu per millors professionals.

 

Sense anar més lluny, i parlant de logística, a la passada Diada es va organitzar la Via Catalana, un repte dut des de la societat civil i que va arribar a bon port, per tant aquesta excusa de mal pagador per afavorir el vot contrari i refredar el ànims no es de rebut. Cal ser conscients dels patiments de la societat catalana cada dia que passa com ara, i en el segle on estem ningú es pot creure que es necessiten tants mesos per un referèndum. La data com ja han dit, es marcarà per motius polítics no per motius logístics, seria una burla a la ciutadania de grans dimensions.

 

Tornat al tema de la comunicació del Govern, crec que ja n’hi ha prou de jugar al blanc i negre alhora, o a les declaracions per lliure sobre un mateix tema en diferents mitjans i en formes diverses. En principi un Govern es una entitat cohesionada on en les qüestions fonamentals, i aquesta es cabdal, hi ha una unanimitat de criteri i unes directrius que no poden ser traspassades cada dos per tres, per altra banda arribem a la pèrdua de credibilitat davant la ciutadania que no entén que cada dia es llevi al matí amb les declaracions d’un membre del govern en sentit contrari o diferent al del dia anterior fetes per un altre membre. El president va demanar discreció per la data i pregunta fins al desembre on es farà pública, i això hauria de ser una norma que no hauria de passar per alt.

 

En definitiva, si algú no vol o no s’atreveix amb la consulta hauria de buscar millors excuses, ja que aquesta es un insult a la intel·ligència de la societat catalana.

 

  1. Aquests deuen voler que la cosa aquesta del referendum que estan preparant els hi surti un “bodrio”, com va ser la consulta sobre la Diagonal a Barcelona. Si es fa el referendum (cosa que cada dia en dubto més), de segur que diràn que com els resultats via internet no han estat prou clars, doncs els resultats no serveixen per res. I per fer un nou referendum, millor esperar un segle més… Que per fer un referendum, “s’ha d’estar segur de guanyar-lo”, diuen els molt democràtes!

    El paper d’ERC també ha estat ben galdós: van dir que no donarien suport als pressupostos si abans no hi havia oficialment la pregunta i data del referendum, i ara es callan com uns putes (amb perdó de les dones prostituides). Talment com va pasar amb la baixada d’impostos als casinos…

    S’ha d’admetre que la calanya moral dels nostres polítics està a l’alçada dels votants (i sino, a esperar les properes eleccions).

    Atentament

  2. INFORMÀTICS DE CATALUNYA, UNIU-VOS!
    Veniu a ajudar aquest govern d’ineptes i a la unió-nista Joana Ortega a muntar el referèndum en pocs mesos.
  3. Quan l’Ortega i el Duran parlen … si no els desmenteixen, parla el Mas.

    Ja estem tips de globus sonda contra la pregunta, contra la data, contra la Consulta per la Independècia i contra el mandat de complir-ho, que implicitament i legitimament comporta tot referèdum d’autodeterminmació.

    O és que Mas va voler confondre als catalans amb una pastanaga electora -la consulta del Dret a Decidir-, una gran pastanaga com erl pacte fiscal o una altra pastanaga com les eleccions plebiscitàries?

    Mas i CDC saben amanir les pastanagues i les fan servir a galet pels seus companys d’Unió Democràtica, com la Ortega i el Durancito.

    Ben al contrari, Junqueras va refermant el seu lideratge. Serà com un Salmond Català?

    Salvador Molins, BIC-CA

  4. «Som on som i ens tocarà viure encara moments molt durs que demanaran de nosaltres valor i coratge»

    Somiar és necessari. Inevitable, diuen, ja que el nostre subconscient no fa mai vacances. Somiar despert, però, mentre condueixes, et talles les ungles o, posem pel cas, formes part d’un govern, té els seus riscos. Un dels somnis recurrents dels consellers catalans és el de veure acomplerta la paraula que els donen els ministres espanyols. Siguin del ram que siguin, els nostres consellers somien desperts i, per això, quan la realitat els sacseja se senten confosos i traïts. Quan la ministra espanyola de torn visita Catalunya, com visitava Lord Milner Sud-àfrica, sap perfectament que el conseller es creurà tot el que ella digui. Perquè la ministra sembla encantadora i el conseller un encantat. Un somiador.

    Per això, quan el govern dels espanyols perpetra uns “presupuestos generales” de guerra oberta per a Catalunya, el Govern dels Millors se sent decebut. I fa llistes quilomètriques de somnis no acomplerts, convertits en un memorial de greuges 2.0. Però els somnis dels consellers catalans no es converteixen en bales de vidre, com els dels nens perduts de Peter Pan, sinó en paper higiènic en mans dels ministres del Reino.

    Els somiadors de lliris, pau i amor són molt simpàtics. Sobretot per Nadal. Però per capitanejar el govern d’un poble que ha d’afrontar un conflicte real, amb un enemic real, en un món real i jugar-s’hi el tot pel tot, els somiadors encantats han de deixar pas als estrategs capaços i valents. Líders forts, amb missatges clars i amb el ferm propòsit d’acomplir la voluntat majoritària del poble.

    Al gra. Amb les metàfores justes i les tonteries mínimes. Un govern, uns líders que entenguin clarament què passa, que no expressin perplexitats a cada gest de l’enemic i als quals no els tremoli el pols quan, ben aviat, arribi el moment de prendre decisions de caràcter històric. No poden sotmetre’s a interessos de partit, ni interessos de grans empreses, ni d’amics del diàleg impossible, ni fer-nos perdre el temps amb les giragonses de l’esporuguit. Aquest és un moment per qui té les coses clares i actua en conseqüència.

    S’acosta el moment d’explicar clarament que no hi haurà consulta. Aquesta no és possible en una Catalunya sotmesa a la dèspota tirania espanyola. Ha estat molt bé i era just i necessari que així es fes, plantejar-la com a objecte racional de canalització de la voluntat d’un poble. És a dir, democràcia.

    Però massa sovint oblidem que el país dels castellans -dits espanyols- no és un país democràtic, però potser si el Neverland d’algun conseller. És un estat que està circumstancialment en democràcia. Que s’ha disfressat de demòcrata per interessos i negocis, però que no ho és. Que està acostumat a l’”ordeno y mando” dels esquemes mentals més imperialistes i autoritaris. I això ens privarà definitivament, com a catalans, de poder seguir un camí semblant al d’Escòcia o el Quebec, amb processos dialogats i  referèndums pactats.

    Deixem de somiar! Sotmesos al dret espanyol, amb els tempos espanyols i la voluntat uniformista del totalitarisme intransigent, no hi ha consulta pactada possible. Espanya no cedirà. Mai. Ni a les somiades pressions exteriors dels nostres suposats amics per sempre, ni amb la cada vegada més precària situació interior, econòmica i política.

    Per això, el camí que fem ha de ser el nostre, no el d’altres. Sense perdre els nervis però sense perdre el rumb. I mirant de no enganyar-nos a nosaltres mateixos amb somnis impossibles i en temps millors. Som on som i ens tocarà viure encara moments molt durs que demanaran de nosaltres valor i coratge. Repeteixo, valor i coratge, quan arribi l’hora,  per enfrontar-nos a un estat europeu decadent i ruïnós, però membre, encara,  d’un club d’iguals que ell.

    Si no som capaços de reconèixer les trampes de l’enemic i deixar clara la nostra força en cada ocasió, el temps ens anirà a la contra. Però si reconeixem l’enemic tal com és – una catastròfica excusa històrica- , aprofitem les ocasions que ens brinda una vegada i una altre i construïm el nostre propi camí amb la dosis justa de seny i rauxa, ens en sortirem. Tenim pressa per ensortir-nos-en.

    Miquel Aguilar, membre de Catalunya Acció

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.