ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

CATALUNYA PROPIETAT DELS ESPANYOLS

Sense categoria

Es curiós veure, com hem passat de demanar gestos de grandesa a fer-nos saber que som una simple propietat com avui s’ha encarregat de recordar Esperanza Aguirre. Aquesta es una de les certeses de quedar-nos a l’Estat espanyol, es aquesta Espanya plural que tant ens estima, ho fa tant que ja no es des del respecte, es des de la possessió més absoluta com un be que els pertany per gracia divina. De fet aquest  diàleg que sempre ens volen vendre es veu molt reflectit amb els atacs brutals a la llengua i ara amb uns pressupostos que castiguen Catalunya en matèria d’inversions, amb un 25% menys, suposo que deu ser la seva manera de mantenir una amistat.

Francament, podem escollir entre ser una simple titella en mans alienes o participar en el nostre propi futur. Els pressupostos han demostrat un cop més la nostra situació si ens quedem, això no es cap incertesa, es una veritat demostrada. L’Estat redueix un 25% la inversió a Catalunya, poc més de 900 milions destinats al nostre territori. Del total s’emporta un 9,6 del pastís en quarta posició. Contrasta amb 20% que aporta al territori català a l’Estat i el 17% que representa de població. Per descomptat l’Estatut segueix sent aigua mullada i l’addicional tercera segueix al calaix, amb uns deutes de l’època Zapatero ignorats i sense data. Un altra dada que destaca es que la rebaixa de transferències mitjana es 15% i Catalunya s’enfila al 21%. De fet el descens en inversions es espectacular  des del 2009 amb una retallada de 3700 milions.

 

El càstig i ofec econòmic constant es la recepta espanyola per haver-nos atrevit a demanar votar el nostre futur en llibertat dins una democràcia que fa riure. El fet es més greu quan escoltem aquella frase tant tronada des de l’Estat, com es que el nostre paper es ser el motor de l’Estat, i això sembla ens ha d’omplir d’orgull i satisfacció com deia aquell. Es bastant estrany que el territori que consideres ha d’estirar de la resta sigui el més ofegat econòmicament i el que més traves troba pel seu desenvolupament (connexió del Port de Barcelona, prohibició intercontinental a l’Aeroport del Prat, la N2 o carretera de la mort, el desgavell de rodalies o el corredor mediterrani) poden ser alguns exemples del nostre maltractament i fre al nostre desenvolupament. Alhora la simple revolta pacífica i democràtica de la ciutadania es castigada amb un ofec que espoli a banda, es un cop i un altra amb un fre a les inversions i alhora una exigència màxima per complir uns objectius de dèficit que curiosament l’Estat es flexibilitza.

 

Aquests pressupostos també son per aquells que encara ens porten la broma de la confederació, federalisme o altres invents impossibles. Un cop de porta a qualsevol respecte mutu i tracte correcte o com a mínim igual a la resta. Senzillament el que no pot ser, no pot ser i més si mai hi ha hagut cap tipus de voluntat per fer-ho possible.

 

El nostre estat del benestar es en perill, gràcies a un Estat uniforme i encegat amb un projecte de pensament únic que no ens porta enlloc més que a la desaparició com a poble.

 

Es ja una qüestió de supervivència, i cal accelerar el procés abans no sigui massa tard, la societat catalana no es mereix això i tenim les eines per canviar la nostra situació i passar de ser una possessió a un ciutadà normal dins del món normal.

  1. Potser el govern català tindria de començar a retallar “per dalt”. Acabar amb els sous vitalicis i altres privilegis a [suposats] expolítics; finiquitar subvencions “a fons perdut” a partits, fundacions, sindicats, organitzacions empressarials, col·legis professionals, Església catòlica romana (ECAR), etc.; fer una llei catalana que obliguès a tothom que pagui l’IBI (això va per l’ECAR, però també per les seus sindicals i polítiques); i que tothom (encara que siguin monges) que tingui activitat empresarial, que pagui l’IVA i altres impostos com paguen els altres empressaris.

    També seria bó -des del punt de vista econòmic i també moral i ètic- que els impostos als casinos enlloc de rebaixar-los, que els augmentessin. I posats a nedar cap a Itaca, doncs que tanquessin els prostibuls i els proxenetes foter-los  la pressó. I ja posats, acabar amb els jocs depenents de la Generalitat i tancar els casinos. I si no es poden prohibir els jocs i loteries de l’Estat a Catalunya, gravar-los amb uns impostos extres.

    Que ningú digui que això que demano és la llei seca… Per res he dit de prohibir el consum i venda d’alcohol, però seria bó que es tinguès mé cura amb el consum a la gent menor d’edat (ho dic per les festes majors i altres).

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.