DATA I PREGUNTA, PREGUNTA I DATA
Com va dir Oriol Junqueras l’altre dia en resposta a aquesta via fantasiosa de Duran Lleida per evitar que la realitat de la societat catalana es faci perfectament viable, volem data i pregunta, pregunta i data. Aquestes últimes hores veiem propostes de front comú contraris a la independència, cosa que ens suggereix que ho veuen finalment com inevitable. Veiem com el TC ens diu que els jutges no han de ser neutrals, ja que no tenen la ment buida, de fet una cosa es això i l’altra ser totalment parcials com fins ara, no tenen remei. També han posat davant patums com Felipe Gonzalez que qualifiquen d’impossible la nostra independència, aquest es el nivell de democràcia que ens ofereix l’Estat. Adjunto un article molt interessant de l’Agusti Bordas sobre el nostre procés que pot aclarir dubtes que no son com ens volen vendre els abans esmentats.
Call their bluff (Exposa el seu bluf)
La independència catalana és possible i, tenint en compte els estudis d’opinió pública més recents i la massiva mobilització ciutadana pro-independència de la Via Catalana, és l’opció de futur amb més probabilitats d’esdevenir realitat. Hom pot entendre amb facilitat que cap autoritat espanyola no es dedicaria a debatre els presumptes inconvenients de la independència catalana si l’Estat català no fos un escenari plenament factible.
La previsible victòria del “Sí” en un referèndum d’autodeterminació –o bé la victòria independentista en unes eleccions plebiscitàries– s’hauria d’entendre com un inequívoc mandat democràtic per començar els canvis estructurals necessaris per establir un Estat català operatiu. Per consegüent, la transició cap a la independència –pròpiament dita– només començaria el dia després d’haver-se manifestat el mandat sobiranista del poble català. Així doncs, si el referèndum d’independència es produís el setembre de 2014 i tenint en compte els estudis realitzats pel govern escocès, caldria preveure uns 16 mesos de negociacions amb l’Estat espanyol i la Unió Europea per determinar la mecànica indispensable i garantir la transferència de sobirania requerida per al funcionament del nou Estat català.
Tenint en compte l’obstruccionisme de les elits centrals espanyoles durant els darrers 10 anys de negociacions sobre l’autogovern català, la seva endèmica tendència a l’autoritarisme i la por a desencadenar un efecte dominó en altres jurisdiccions com ara Euskadi, cal preveure una oposició tenaç de Madrid a iniciar aquestes cimeres. Per tant, anticipant la manca de cooperació espanyola, les negociacions tan sols es podran produir amb la mediació i pressió de la Unió Europea (UE).
Hom pot sentir una legítima perplexitat davant l’escenari que els presento si tenim en compte les recents declaracions de Joaquín Almunia i altres representants de la Comissió Europea sobre les conseqüències legals de la independència catalana. No obstant això, els avisos oferts per la Comissió són un bluf –sinònim de catxa o “farol” en castellà– i tenen una triple natura: 1) volen evitar atiar moviments independentistes addicionals en altres estats de la UE; 2) responen al prec emès pel govern espanyol als altres estats europeus un cop constatada la pèrdua d’autoritat moral espanyola davant la majoria de ciutadans catalans; i 3) pretenen desanimar els indecisos catalans més europeistes.
Mentre els catalans podem esperar que Europa accepti la nostra voluntat democràtica, hem de ser prou madurs per saber que la UE no es dedicarà pas a fomentar un canvi de statu quo intern. De fet, en altres ocasions anteriors, Europa arribà a afirmar, taxativament, que no reconeixeria nous Estats creats a partir de la desintegració d’un Estat plurinacional; no obstant això, Eslovènia i Croàcia són, avui dia, membres de ple dret de la Unió.
Si bé l’alternativa d’incloure l’Estat català –6a zona industrial més important d’Europa– en l’Associació Europea de Lliure Comerç (AELC) –European Free Trade Association (EFTA) en anglès– romandria una prospectiva immune a un veto espanyol i garantiria la lliure circulació de mercaderies i capitals entre Catalunya i la resta d’Europa –clau per protegir els interessos francesos i alemanys al Principat– l’escenari de l’AELC hauria de ser considerat, tan sols, com una simple contraproposta de pressió durant el procés de negociació entre l’Estat espanyol i les noves autoritats catalanes. Més encara, una satisfactòria integració catalana en l’AELC podria esdevenir contraproduent per a la mateixa UE ja que, potencialment, afavoriria la desintegració política i incentivaria moviments euroescèptics d’arreu de la Unió.
Si adoptem una perspectiva consistent amb la Realpolitik, ni l’Estat espanyol –incapaç d’afrontar en exclusiva el pagament del seu deute públic– pot enrocar-se durant les negociacions de secessió catalana, ni tampoc la UE pot permetre’s la pèrdua de l’Estat català, el més ric de l’Europa meridional i destinat a ser contribuent net a les arques de la Unió. Més encara, amb un mandat democràtic inequívoc, el cas català evidenciarà una doble realitat: 1) Catalunya roman el país de l’Estat espanyol més homologable als valors polítics de la resta de la Unió tal com està demostrant el constructiu i pacífic procés sobiranista; i 2) la UE, com a defensora del mètode democràtic per resoldre conflictes, no pot acceptar la captivitat d’una nació, contra la seva voluntat, en un Estat coercitiu que li és hostil culturalment i l’amenaça amb penalitzacions econòmiques futures.