ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA FARSA DEL RACISME

Sense categoria

El racisme no hi ha dubte que és una xacra a erradicar dins la societat, però quan aquest perd el seu sentit original, es desvirtua i no te el mateix significat i en tenim un exemple ben clar.

El futbolista del R.Madrid, Vinicius Jr. ha estat l’heroi d’una campanya des del seu propi club, el club de l’Estat espanyol i de tots els mitjans que l’acompanyen per presentar-lo com la víctima del racisme més gran de l’univers i gairebé un candidat al premi Nobel de la Pau per tot el que ha de suportar. De fet el veiem l’altre dia en el darrer capítol d’aquest sainet amb llagrimes als ulls deixant anar que es pensava seguir en el futbol si tot seguia igual. Tot això sempre amanit per aquests periodistes a sou, el que es coneix per la Central Lletera, per fer la feina bruta del club blanc.

La veritat, és que els càntics de “mono” per exemple en relació al seu color de pell o altres similar evidentment son rebutjables en qualsevol situació, de fet no recordo que els mateixos mitjans o periodistes hagin dit res dels càntics que els darrers anys hem sentit contra Catalunya i els catalans en general amb tota mena d’insults i que no consideren racisme i afecten a tot un col·lectiu de prop de 8 milions de persones es veu amb menys drets que aquest jugador.

Si parlem del mateix, veiem que és una persona amb mal comportament, sense cap educació ni valors al camp, i un mal exemple com esportista i persona. Burla i provocació constant cap a la grada i sempre en tots els saraus com a provocador com hem vist reiteradament. Això poca cosa te a veure amb el seu color de pell i és podria dir igual si fos blanc, groc o blau. En aquest cas i segurament més que mai uns esportistes seguits per milions de persones i exemple de la part jove de la societat han de ser molt curosos amb els seus valors i el seu comportament com a persona, ja que tenen una responsabilitat, no son persones anonimes i per tant aquest miserable si que pot ser considerat racista ja que ens transmet el missatge que el seu comportament mesquí és vàlid simplement pel seu color de pell, i això ens hauria d’ofendre a la resta i censurar-lo definitivament.

Tinc clar que aquest mateix jugador amb un altra samarreta seria titllat de provocador i mala persona sense importar el seu color de pell, és una evidència.

Cal dir prou a la farsa del racisme.

LA MORT DEL PARTIT DE L’ODI

Sense categoria

El Partit Popular i concretament el seu candidat crec ha fet molt bé en no voler incloure persones de Ciudadanos a les seves llistes i així aprofitar les que poden ser les darreres eleccions d’aquest partit.

Si mirem la nomina de lideratges d’aquest partit de l’odi, des de Carrizosa la seva cara més visible i que simplement ha fet el paper de la mala educació, les males formes, l’odi a tot el que fa olor a Catalunya i una manera de fer i dir completament fora de lloc al nostre país. De fet avui hem sabut que un altra cara visible com Anna Grau ens diu que deixa la política, un altre personatge podriem dir inqualificable pel seu odi a Catalunya com a bandera i que l’ha portat a dir una rere l’altra autentiques perles per justificar el que no te justificació. Encara recordo en una entrevista on va arribar a comparar la política lingüística del franquisme i la del Govern català, el periodista amb encert li va replicar que el Dictador va prohibir el català i ella encara va respondre amb la seva paranoia i reinventant la historia al seu gust que el franquisme no la va prohibir, nomes en alguns àmbits amb l’allau de critiques corresponents que va rebre.

Nomes, és un exemple d’aquesta franquista que per defensar els seus arguments reinterpreta la historia sense embuts i nega el que era una evidència, el català prohibit a la Dictadura espanyola, no crec que el castellà a Catalunya passi per la mateixa situació, més aviat al contrari, però el tot s’hi val per intentar destruir la nostra llengua no la va frenar.

Aquestes son les seves aportacions com a representant de la societat, crec que sobren les paraules si personatges com Carrizosa, Arrimadas o Grau per posar uns exemples desapareixen del món polític i deixen de fer de representants de ningú, cosa per la que no estan capacitats ni intel·lectualment, ni eticament per suposat, pesonatges miserables sense cap més valor que servir a la causa de destruir la nostra identitat i la nostra llengua.

Espanya ja els ha deixat caure, i la seva creació en un moment determinat per lluitar contra l’independentisme a Catalunya ja ha passat i aquell vot a fugit a altres opcions. És la mort del partit de l’odi.

PANTALLA PASSADA

Sense categoria

El PSC o filial del PSOE a Catalunya ens diu que sortir del marc comú del finançament no és assenyat, i que parlar del referèndum per resoldre el conflicte polític és una pantalla passada. Res de nou des del 155.

Com no podia ser d’altra manera aquest grup critica voler sortir del model comú del finançament i diu que nomes te l’aval de 33 diputats de la cambra. Diu que sortir vol dir prendre tot una sèrie de decisions que no es poden dir sense explicar les conseqüències, no podia faltar la cantarella que volen un finançament just per Catalunya per fer front a les polítiques estratègiques. Diuen que presentaran la seva proposta per tal de millorar els recursos. Pel que fa al referèndum ens parlen de pantalla passada, volen girar full d’un dels pitjors moments viscuts per Catalunya. De fet el President espanyol recorrerà al TC per aturar la ILP per declarar la independència que la Mesa va donar llum verda.

El sentit democràtic i de país d’aquest grup ja el coneixem prou bé, el que ells esmenten com a centralitat, simplement es obediència nacional espanyola i acceptació del trist paper que a Catalunya li pertoca. Saben perfectament que tant amb el seu grup manant a Madrid com si ho fan els Populars i amb diferents finançaments aprovats, pel que fa a Catalunya el deficit fiscal del 8 a 10% sempre es una constant i el greuge la norma habitual, sense parlar de les inversions rebudes i l’execució comparat amb altres comunitats. Aquest es el seu model a perpetuar per sempre, i encara tenen la barra de parlar de la preocupació pels serveis socials a Catalunya. Cinisme pel broc gros.

Pel que fa al tarannà democràtic, ja veiem que es nul, un referèndum és passat i un moment trist per Catalunya, quan realment en qualsevol democràcia normal, escoltar la paraula de la societat i que aquesta decideixi, amb uns representants que simplement obeeixin seria la plena normalitat. De fet ja veiem a Sanchez com passant per damunt d’un Parlament sobirà pretén decidir de que es pot parlar i de que no, amb una nul·la separació de poders i una manera de fer coacció sense cap diferència amb els Populars. Un sistema corrupte que no escolta ni vol escoltar a la ciutadania, ni tant sols la cambra on hi ha els seus representants escollits.

Aquest és el seu model, la imposició per damunt de tot i de tothom, i una manera de decidir en un sistema on tant sols ho fan ells.

Aquesta és la pantalla passada, la democràcia plena espanyola.

EL RETORN DE L’EXILI

Sense categoria

Ja tenim la confirmació, el President Puigdemont es presentarà a les eleccions catalanes, diu per la restitució i ha començat a aclarir el mar de dubtes que pot comportar la seva candidatura i el seu retorn ja promés altres cops.

Sembla una garantia per les intencions de tornada la renuncia expressa a repetir com a candidat a les eleccions europees d’aquest mes de juny. De fet això el deixaria sense immunitat en el continent i per tant la seva vulnerabilitat a l’exili seria més gran. Haurà de lluitar contra la frase “si vols que torni el President, vota el President” que el perseguirà, però apostaria que si es compleix els condicionants ara serà de debó.

En segon lloc parlar d’una llista unitària com objectiu que trascendeixi el seu partit i de persones a les seves llistes de diferents àmbits i condicions, seria la lògica si es pensa en poder culminar la independència. El problema es que Esquerra ja ha dit que no a la proposta, ja que com ha demostrat els darrers anys no te aquest objectiu i de fet mai l’ha tingut per diluir-se en una llista unitària, la mentalitat autonomista te aquestes coses i la historia els delata.

Ha parlat del desanim de la gent i ha fet autocritica tant del seus fets el 2017 com d’ara i això sempre és positiu. Ha de quedar clar que l’objectiu és per damunt dels interessos de partit, i no estaria dacord amb el terme president legitim, ja que recordo, és van presentar a les eleccions organitzades pel 155 i per tant van deixar aquestes legitimitats en entredit i validant aquesta mesura de l’Estat espanyol.

Parla dels guanys que han aconseguit i amb això no estaria del tot dacord, ja que el cobrament per endavant no ha estat tal i per exemple el català a la Unió Europea més enllpa dels gests mai vistos espanyols segueix en un calaix per posar un exemple, tot i que parlant de l’Estat qualsevol gest encara que sigui estèril es valorable quan es tracta de Catalunya. Ara i com aquell bucle que no acaba mai diu que demanaran el referèndum d’autodeterminació, cosa que ja sabem la resposta mil i un cops, de totes maneres cal dir que la petició curta en el temps de resposta pot ser positiva internacionalment, però cal recordar que no podem enterrar el referèndum del 2017, les lleis aprovades al Parlament i la Declaració del mateix que segueix congelada com a via per fer-ho anar endavant.

Per últim el seu compromís amb el debat d’investidura si ell pot ser el candidat, independentment de l’us de la llei d’amnistia i el perill que això suposa per la seva detenció.

Un cop d’efecte que cap partit dels que ara viuen al Parlament desitja per diferents motius, un actor que recorda massa aquells fets que es volen fer oblidar de la memòria col·lectiva i que ara han de ser gestionats amb encert per retornar la credibilitat i la il·lusió a la societat.

El primer pas es donat, cal veure com es desenvolupa tota aquesta estratègia.

EL MODEL DE LES PRESONS

Sense categoria

No hi ha dubte que l’assassinat de la cuinera de la presó de Mas Enric a mans d’un reclus ha portat a descobrir que la situació de les nostres presons no es idil·lica i sobretot que els funcionaris avui en clam de protesta no aconseguiran la dimissió de la Consellera, una paraula prohibida en les nostres contrades.

Realment, aquest es el primer mort a les nostres presons sota el comandament de la Generalitat, i per tant no és una cosa ni molt menys habitual, però el que en un altre sector seria lloable, aquí es tracta de la vida de les persones i per tant ja seria molt preocupant. De fet el tema de voler reincidir el pres a la societat, crec és un bon objectiu i no crec que hi hagi un altre camí, però com tot no tothom pot ser tractat igual i aquí ja veiem que els protocols no son correctes o poden fallar com és el cas.

Unes mesures per uns lladres, uns estafadors o altres tipus de delinqüència poden ser encertades, però les mateixes no poden ser per un assassí com és el cas. Els delictes de sang crec son un altre món, i ens diu la consellera que el cas que ens ocupa havia estat qualificat de baix risc i per tant el crim no era previsible. Això és molt greu i reclama responsabilitats, cosa que com sempre veiem no serà en el càrrec de la Consellera Ubasart. En altres Estats de més cultura democràtica veiem que per coses que aquí ens semblarien anècdotes els càrrecs dimiteixen conscients que han fallat en el seu contracte amb la ciutadania. Aquí aquest contracte no existeix i nomes es per ells mateixos que evidentment mai es perjudicaran.

Sembla difícil d’explicar com un assassí podia treballar a la cuina i amb accés per exemple als ganivets de la mateixa per molt baix risc que li marques el protocol. Havia estat condemnat a 11 anys pel crim d’una dona amb atenuant d’alcolholisme, aquelles coses que tampoc s’entenen massa i diuen que dins el centre ha estat avaluat 12 vegades amb el risc baix esmentat, pel que fa la seva tasca a la cuina que va perdre per un cop de puny a un altre intern i que va tornar a recuperar fins a cometre l’assassinat i suicidi posterior.

Per tant va fallar el protocol, va fallar la seguretat i vigilància i ara tocaria revisar el mateix, reforçar les plantilles per poder fer la seva feina i sobretot analitzar especialment i sobretot als presos violents com aquest per precisar que pot i que no pot fer i evitar un nou crim o agressió com aquesta. En definitiva revisar el model de les presons, de dimissions ja no en parlo, perquè com deia, aquí ningú assumeix mai cap responsabilitat.

UNA MENTIDA SINGULAR

Sense categoria

La burla a la ciutadania no s’atura, i ara faltava el tema del finançament singular per Catalunya, que curiosament el Govern en funcions català deixa anar sense rubor i nomes com a eina per la captura de vots del proper maig.

Ens diuen que es una negociació política, i per tant deixen molts detalls a l’aire. Parlen d’una mena de Concert basc on poder recaptar el 100% dels impostos amb la clau de la caixa que implicaria 52000 milions anuals i una aportació a l’Estat pels serveis que presta amb un nou fons de reequilibri territorial. Per complementar aquesta fantasia, el President Aragonès ho defensa en un esmorzar informatiu avui a Madrid i parla de nova relació bilateral amb Espanya i una fase més de resolució del conflicte polític. Demana suport del PSC i diu que no volen privilegis, ni avantatges, però que la resta condicioni que ha de fer Catalunya no ho accepta i recorda el compromís de Sanchez de negociar el tema. De moment la resposta ja ha estat un cop de porta clar i la formula d’arribar a un acord conjunt amb totes les comunitats.

Aquesta reivindicació porta molts i molts anys amb diferents peticions, i la resposta sempre ha estat la mateixa, Catalunya dins l’Estat autonòmic mai tindrà un sistema singular, és una més dins el sistema conjunt de comunitats i el seu paper és acumular dèficit fiscal, ja que rep molt menys que no ingressa, aquell famós 8 a 10% invariable. Aquest es el seu paper i no canviarà. De fet la resposta ha estat al cap de menys de 24 hores amb el no total i la recepta del café per tots que apliquen per Catalunya independentment del color del Govern que hi hagi. Res de nou, i tot previsible, pur fum de cara a la galeria.

El partit de Govern català ha de treure eines per la campanya electoral, però aquesta ja fa tuf de socarrim. Catalunya mai tindrà la clau de la caixa si no es independent i ho saben perfectament. Mai hi haura una relació bilateral, ni ha existit mai. El 2017 hi podia ser, però van fer marxa enrere. Dir que es una negociació política quan ja t’han dit que no, és absurd i apel·lar a les promeses de Sanchez que precisament no es conegut pels seus compliments, és una burla a la propia ciutadania catalana.

Una cosa es no voler la independència, i l’altre es tractar d’imbècils la societat catalana amb propostes reiteratives i electoralistes que no tenen cap recorregut. Més que un finançament singular, és una mentida singular.

DIA TRIST

Sense categoria

Avui Roger Español tornarà la Creu de Sant Jordi que va rebre de mans de la Generalitat com a reconeixement per la defensa del Primer d’Octubre. No hi ha dubte que la deriva dels nostres partits ens ha dut amb aquesta situació tant trista.

Recordo que Roger Español va perdre un ull per una bala de goma aquell 1 d’octubre del 2017 amb la seva defensa dels nostres drets com moltes altres persones van fer posant els seus cossos per assolir la victòria del dret a vot per sobre d’un Estat repressiu i antidemocràtic. Ara escoltar com justifica el retorn dient ” no segueixen el camí de l’1 O i ha perdut tot el sentit, el govern ha deixat de representar el llegat del Primer d’Octubre”. Així donç, lliurara el guardó a la consellera Natàlia Garriga aquesta tarda. Un guardó que diu han buidat de contingut i que no significa que no segueixi la lluita que evidentment seguirà, de pas ha criticat la llei d’amnistia per deixar en res l’acusació contra l’Estat per la violència exercida. De fet recorda el lema ni oblit, ni perdó que ha quedat en res.

Les actituds mesquines i els fets dels nostres partits i institucions els darrers anys, desprès de no culminar el procés d’independència, sense cap mena d’ètica per una societat que ho va donar tot repetidament durant 10 anys i que va donar un exemple el 2017 de valentia i creure en el que estava fent ens han portat a fets tant tristos com el de Roger Español que vol acabar amb aquesta farsa i no participar del fum que ens han volgut vendre, alhora que els fets anaven en direcció contrària tornant a l’autonomisme sense manies i fent de crossa dels partits del 155, tornant poc a poc a la retòrica buida de contingut quan parlem de la independència i buscant precisament l’oblit del 2017 amb fòrmules del passat que han deixat el món de l’independentisme totalment desconcertat i deprimit. Com diu Español, culminat amb una amnistia que un cop insistit amb l’oblit, passa al perdó per allò que segurament mai volien haver arribat i admetent la culpa demanant disculpes a l’amo i de pas deixant les denuncies contra un Estat de tot menys democràtic en paper mullat i net de culpa.

Tot plegat, i com a símbol aquesta distinció que ha quedat totalment buida del seu camí original, i que Roger que va pagar un preu molt alt per defensar els valors que teoricament representava i que ara al veure que han quedat en res, la torna sense remei.

Un dia trist.

LA PROPIETAT PRIVADA

Sense categoria

El tema de la ocupació de la propietat privada s’ha convertit en una paranoia que una societat normal no es pot permetre, creant un monstre on la propietat personal ha passat a ser fum i on els drets son diferents depenent de les persones.

Aquesta passada nit a Tarragona un centenar de persones, la majoria marroquines, i si ho eren, ho dic pel que se li acudeixi dir que soc un xenofob o una cosa per l’estil, si fossin russos per exemple també ho diria, han atacat a una parella de mossos que anaven a impedir que dos joves ocupessin una casa i van provocar aquesta reacció. De fet i referent amb aquest tema el PNB presenta una proposta al Congreso per facilitar els denonaments exprès en cas d’ocupació ja que es un perjudici pels legitims propietaris. Tots sabem dels baixos salaris, de la precarietat laboral i de la pujada del cost de la vida, però el tràfic de les vivendes molts cops amb beneficis per mafies que sempre busquen negocis com aquests per sortir ja son incontrolats.

Volen que en un termini màxim de 48 hores es pugui executar el desnonament i posteriorment si hi ha casos de vulnerabilitat ja intervindran el serveis públics adequats.

No hi ha dubte que el problema de la vivenda, es vital per la ciutadania, i molts cops s’ha enfocat molt malament amb benefici per mafies i grans grups especuladors que en son els beneficiaris principals inclosos els bancs. Segurament més promocions públiques amb preus controlats serien una bona mesura, però apart d’aquest fenomen, la llei i aquest bonisme instaurat que protegeix el delinquent per damunt de les persones normals han provocat amb l’ocupació de pisos uns fets esperpèntics, on el propietari no pot fer fora els ocupants amb el perjudici que això comporta i el procés s’allarga amb el temps. O sigui els delinquents amb més drets que la resta. La propietat privada crec que es sagrada i per tant una ocupació hauria de ser un delicte on en aquest cas les forces policials actuessin com si es tracta d’un robatori o un segrest per exemple. Els drets sobre un indret privat son del propietari i de ningú més, i això ha d’estar protegit sense excuses. Aquests ocupes que es creuen per damunt del bé i del mal però normalment amb la llum punxada i els serveis bàsics coberts, o sigui uns fora del sistema aprofitant-se del mateix, no poden ser tolerats ja que el primer que s’ha de garantir es que tota la ciutadania tingui els mateixos drets i deures sense discriminacions. Un altra tema es el tractament amb situacions d’alta vulnerabilitat que ja no tenen res a veure amb el tema que ens ocupa.

El concepte propietat privada ha quedat pervertit i això es un greuge que ja fa massa que dura.

LA PRECAMPANYA

Sense categoria

La convocatòria d’eleccions ara ens portarà a una llarga precampanya on curiosament els partits verbalitzaran uns discursos contraris als fet que hem vist durant els darrers temps, veurem clarament com la mentida agafarà volada i també veurem entrar en acció els hooligans de cada formació per les xarxes socials. Això si, del 2017 sembla que ningú el recorda.

Escoltar, per exemple avui Oriol Junqueras dient a Sanchez que ells nos estan per garantir l’estabilitat de ningú, quan s’han passat els darrers anys sent la crossa fidel del PSOE del 155 a canvi de res fa riure per no plorar. Escoltar l’advocat Boye dient que el President Puigdemont tornarà per l’investidura a risc de ser detingut, ens recorda uns temps enrere on semblava que el retorn era un fet i evidentment no va passar i per tant ara tot s’hauria de demostrar. Les noves propostes independentistes que tindran molt difícil capitalitzar el seu naixement amb tant poc temps.

Com indicava ahir, aquestes eleccions si vertaderament els partits independentistes tinguessin aquest objectiu i culminar la gran feina feta fins el 2017, un gran moviment per damunt dels partits autonomistes actuals i unes eleccions convertides en una ´mena de ratificació del referèndum seria una opció que hauria de ser a la capçalera de propostes dels mateixos. Evidentment ningú parla d’això i si de la política miserable autonomista i la picabaralla entre partits sense cap més aspiració que el poder i col·locar els seus venen fum per mantenir-lo i pidolant a Madrid qualsevol engruna que en cas d’assolir serà venuda com la vuitena meravella de la bona gestió.

Crec que seria normal, deixar els partidets en segona fila i explorar aquesta situació definitiva amb un objectiu que han intentat esborrar de la memòria col·lectiva tant com hem pogut amb actituds miserables com si res hagués passat i al costat precisament dels partits de la repressió.

Tal com ho veig jo, la figura del President Puigdemont i el seu simbolisme hauria de representar un moviment ampli que trascendis a la lògica autonomista i que deixant fora els egos de cadascú portes a remar en una sola direcció i una proposta clara per fer efectiva la independència sense pors infundades com els morts que hi hauria o les reaccions de l’Estat. Malauradament estem on estem i no hi ha solució en una Taula de diàleg que mai sera d’igual a igual i on una part sempre es creu amb més drets que l’altra i amb un nul respecte a la democràcia com sempre.

La precampanya seguirà i veurem on ens porta.

LA PARAULA DE LA GENT

Sense categoria

En una democràcia i quan un Govern es insostenible, no hi ha res millor que donar la paraula a la ciutadania per redefinir les forces i amb una imatge totalment actualitzada seguir endavant, això ès el que avui ha fet el President Aragonès i no deixa de ser una oportunitat per la gent.

Quan els pressupostos han estat tombats, la llei més important d’un Govern, amb Albiach, recordo la que ens ensenyava la papereta del NO el dia 27 d’octubre del 2017 en la votació de la Declaració d’independència, acusant així els votants del Si, un acte miserable que ja la defineix i avui amb el Hard Rock per bandera no ha cedit i fa difícil explicar com van votar els anteriors on també hi figurava. La típica incoherència i el joc polític pel poder a qualsevol preu, igual que la resta. Com deia un Govern que es va quedar amb Esquerra i ningú més, es a dir 33 de 135 diputats i que ha perdut moltes votacions per falta de trobar suports, ara nomes en tenia del partit el qual fan de crossa a Madrid a canvi de res, el PSOE i tampoc li ha servit. Un Govern que ens va dir al començar que culminaria la independència i que simplement ha tornat a l’autonomisme més tronat de la mà del partit del 155 sense cap vergonya i amb el procés desat al calaix fent passos acceleradament enrere. De fet escoltar ahir el discurs del President atorgant-se el rol de responable i titllant d’irresponsables la resta és tota un declaració d’intencions, d’aquells que han oblidat el seu primer mandat i ens pretenen vendre els traspassos aconseguits com mai, i que exactament son cap.

Per la part de Junts, tot hi estar d’acord que una part de la convocatòria electoral es partidisme i càlculs de resultats, no es pot demanar eleccions si no s’aprova el pressupost, i posteriorment acusat d’electoralisme quan es convoquen. En referència a la tornada del President Puigdemont, ja ho hem viscut i si ara es així la seva prioritat hauria de ser desbloquejar el resultat del referèndum del 2017 i això hauria de ser amb una proposta amplia que supereres el seu partit i amb la intenció clara de dur-ho a terme, altra cosa seria cara nova, autonomisme de sempre.

Respecte la CUP, crec que estan en un pou sense fons on pràcticament han desaparegut de l’escena política sense cap visió del que realment es prioritari, i que no es el Hard Rock.

Les noves propostes segurament ho tindran molt difícil, precisament pel temps i els auguris per elles ara per ara no serien bons, encara que la bossa d’abstencionistes per la independència es un bon botí a tornar a animar.

Per l’altre costat no hi haurà novetats, segurament la desaparició definitiva de Ciudadanos, ningú els trobarà a faltar i un Salvador Illa que se les veia molt bé, però el cas Koldo el pot afectar de ple, i de fet ja ho està fent.

Obrim una oportunitat, i la societat te la paraula, sense excuses i per damunt de la mediocritat de la nostra classe política.

EL DELIRI DE TABARNIA

Sense categoria

Ja ho havia oblidat, però durant el procés democràtic cap a la independència de Catalunya el feixisme nacional espanyol encapçalat per Albert Boadella va posar a la llum una cosa anomenada Tabarnia que volia representar zones de Tarragona o Barcelona on hi havia més vot contrari a la independència. La paranoia es veu que continua i ahir van fer la seva entrega de premis.

Aquest esdeveniment es va fer a Barcelona amb la presència de la padrina de l’entitat Isabel Diaz Ayuso. En el discurs d’aquesta toia espanyolista Albert Boadella va dir un decàleg per ser bon ciutadà de Tabarnia amb la defensa de Felip V i retirar textualment “estelades de veïns gilipolles”. Els guardonats com podem veure grans democrates com Nicolas Redondo expulsat del PSOE, Marcos de Quinto exdiputat de Ciudadanos i Sergio Fidalgo, cofundador de Convivència Civica i l’entitat espanyolista S’ha acabat.

En el discurs esmentat, criticar a Sanchez i amb ironia orgullós de ser acusat de fatxa mínim cinc vegades a la setmana, dessintonitzar TV3 i tots els mitjans catalans, inclosos els escrits i titllar Felip V de primer organitzador de la igualtat entre espanyols per exemple. Com no podia faltar les critiques a l’amnistia han estat frequents titllant d’alliberament de criminals la proposta.

En definitiva, tot el que el manual del bon feixista posaria en lletra destacada. No cal donar-li molta importància, però fa llàstima veure persones amb aquests tarannas acomplexats i amb el feixisme tant arrelat, pensant que poden imposar les seves paranoies sense dret a replica i per damunt de la societat on viuen. De fet Boadella i aquesta colla, han passat de la ironia que es creu l’autor teatral a la repugnància i llàstima que ara provoca la seva persona. La mateixa creació de Tabarnia pel simple fet que en alguna zona hi ha més vot del que ell pensa ja és un esperpent, ja que la societat som tots, sinó ho podriem aplicar a cada territori i segur que trobariem micro territoris amb idees comuns. De fet l’odi a Catalunya es cura fàcilment, no tornant mai més aquí. Lloar Felipe V, per conquerir un territori com Catalunya i abolir les seves llibertats, no seria una gran presentació i criticar l’amnistia d’un procés que culminava davant les urnes i acceptar el de la protecció dels assassins i torturadors del franquisme, ja ho diu tot.

Una colla de gent que està molt malament i que gràcies als nostres partits que van frenar el procès democràtic validat per la gent encara segueixen amb aquesta parodia sense fre.

LA FALSA INTEGRACIÓ

Sense categoria

Aquests dies comença el Ramadan per la comunitat islamica que dura 1 mes i en un Estat teoricament laic veiem com els drets i deures no son iguals per tothom, i sobretot son alterats per una base espiritual que no hauria de ser la primordial.

Efectivament, si mirem Educació, la Generalitat dispensa de l’assistència a classe i de la celebració d’exàmens els divendres per les pràctiques religioses del Ramadà. Recordo que aquests s’abstenen de menjar, beure, fumar i mantenir relacions sexuals des de la sortida a la posta del sol. En l’àmbit laboral poden sol·licitar la interrupció de la feina els divendres, com he dit el dia del prec col·lectiu de les 13.30 a les 14.30 i la conclusió de la jornada laboral una hora abans de la posta del sol.

Això son nomes un exemple. De fet sobretot l’esquerra progre i multicultural ho dona per normal i titlla de racista o xenòfob qui gosa posar en dubte aquestes pràctiques. Cal tenir molta barra per actuar així, però com que la llibertat de pensament no pot ser coartada, em semblen totalment injustes aquestes mesures i una falta de respecte per la gent local. La immigració en aquest cas islàmica com si fos de qualsevol altra nacionalitat hauria d’adaptar-se a les costums i cultura locals, això no vol dir que perdi les seves arrels ni molt menys però no que alterin la vida pública i provoqui greuges entre la resta. En un Estat laic o així be definit, encara que la branca catòlica segueix amb un benefici difícil d’explicar i que hauria d’acabar el més aviat possible. Com deia en un lloc laic, es respecta qualsevol creença espiritual però aquesta no pot alterar els drets i els deures de la ciutadania, la religió a casa o als llocs de culte i prou.

Hi ha una màxima que crec hauria de ser primordial, les persones que van a un altre lloc diferent del seu origen s’han d’adaptar en aquest lloc, crec que es el que faria qualsevol persona normal i alterar aquesta màxima es el món a l’inrevés, de cap manera es cap racisme com ens volen vendre.

El ramadà em sembla una pràctica com qualsevol altra que en plena llibertat vulguem dur a terme, però es privada i com deia no pot donar cap privilegi com es el cas respecte aquells que no la volen fer. Un Estat modern i laic de cap manera pot basar-se com a pilar fonamental en cap causa espiritual, vers al contrari en causes ben reals i en benefici de tots.

És la falsa integració que el sistema ha permés.

L’ACTITUD MISERABLE FA 20 ANYS

Sense categoria

Fa 20 anys passava el major atemptat terrorista que ha patit Espanya amb els atemptats als trens de Madrid amb prop de 200 morts. Segur que tots ja en coneixem els detalls, però encara recordem més l’actitud miserable del Govern espanyol d’aquell moment i el menyspreu a la ciutadania que va quedar en evidència per un simple objectiu polític.

Realment, personatges miserables com Aznar, ràpidament van pensar amb el rèdit polític que en podien treure d’aquella massacre i van trucar els seus mitjans afins per dir als quatre vents que l’autor era ETA, quan re feia pensar amb això d’entrada. Una banda ja afeblida, un no avis abans de les explosions que tampoc era habitual, una gran infraestructura que no semblava al ser abast i fins hi tot restes de l’Alcora trobades donaven evidències del terrorisme eslamic. Recordo la cimera recent on es va acordar l’invasió de l’Iraq amb l’excusa d’unes armes de destrucció massives que nomes existien en les ments malaltes dels principals interessat i on en la foto Aznar era destacat.

La venjança era servida i Al-Quaeda la va fer amb tota la violència que era capaç. De fet la mateixa nit els rotatius i mitjans de mig món ja parlaven d’atemptat islamista. Mentrestant el Govern espanyol seguia amb la seva teoria falsa amb l’esperança que fos un punt a favor per guanyar les eleccions un altre cop i deixant la tragèdia humana en un segon terme. Un cas de manipulació matussera que va mostrar el miserable que pot ser la raça humana i sobretot els nuls principis etics de la classe política respecte a la societat que teoricament representa sense cap escrúpol.

Un autèntic manual del tracte a la societat on el tot s’hi val es el lema i els fakes o falses notícies son una estratègia més. De fet i com hem vist això no va acabar aquí i segueix fins a l’actualitat amb totes les mentides escampades per les clavegueres de l’Estat bàsicament contra l’independentisme i persones en particular pel seu perjudici i així seguir manipulant eleccions, la gent i tot el que es posi per davant i aturi l’objectiu final.

Un gran exemple del sistema que ens domina i de quins son els seus únics objectius per damunt de la vida de les persones i de qualsevol consideració ètica i de respecte. El Govern d’Aznar va encetar un camí i una porta que ja mai s’ha tancat, i aquesta es la societat que tenim i el sistema que mantenim.

Una actitud miserable de fa 20 anys.

DUES MANERES DE FER

Sense categoria

Desprès de l’acord de la llei d’Amnistia, els mitjans espanyols ja fan especulació amb el retorn del President Puigdemont, i això no hi ha dubte que no els fa cap gracia i deixa la seva estratègia repressiva i fora de contexte en la Unió Europea en paper mullat.

Com deia ahir, no confio gaire en l’aplicació de la llei per un estament judicial viciat i sense vergonya, que crec en alguns casos no acataran, però el que està clar es que si s’aplica en la seva totalitat la possibilitat del retorn dels exiliats lliures de qualsevol imputació seria una probabilitat real. Parlen de l’estiu i això per força hauria de comportar un daltabaix polític a Espanya, però també a Catalunya.

Per una banda els esforços de la judicatura i el sistema corrupte espanyol per esclafar l’independentisme, passejant una vergonya rere l’altra per la Unió Europea i quedant totalment desacreditada, cosa que no per normal s’hauria de deixar d’agraïr en aquest cas als Estats de la Unió Europea que han pogut dir la seva i que sempre han estat al costat dels nostres exiliats i en contra de les tesis d’un Estat corrupte i tant poc democràtic com Espanya. També cal dir que el marc mental d’aquells que es van entregar per ser humiliats i engarjolats diu molt poc d’ells i em sembla que ja han quedat més que en evidència. Per la seva part aquest marc de submissió s’ha trencat amb els exiliats que judicialment han aconseguit totes les victòries i han deixat en evidència l’Estat un cop i un altre.

El retorn, provocaria una campanya mediatica a l’Estat de difícils previsions, però que podria deixar tocat de mort el Govern espanyol per l’empenta de Populars i els seus mitjans i també dins del mateix PSOE. Segurament un pànic per veure quin camí pren Catalunya i que ha après fins ara de l’experiència viscuda. Dins a Catalunya, el Govern format per Esquerra no crec tingués un atac d’il·lusió pel retorn i això els agafaria amb el pas canviat, amb objectiu autonomista i com a crossa socialista a Madrid sense cap ambició, cosa que els podria causar una davallada. Crec que sense oblidar les errades del passat que son moltes, el carisma del President Puigdemont hauria de mirar d’unificar el moviment independentista amb l’objectiu d’acabar allò que va quedar pendent el 2017 i que ara ja sabem nomes podrà ser unilateralment i demostrant una força que nomes la unitat pot donar. Un tomb que ara no podem cal·librar i que podria ser el definitiu.

El dubte es si anirem per aquest camí o seguirem amb més del mateix sense remei.

UN NOU PAS AUTONOMISTA

Sense categoria

Era un fet sabut, una obra de teatre dolenta que veuriem un acord sobre la Llei d’amnistia, i finalment ha arribat el dia. Ara vindran les justificacions i les victòries de fum obviant la realitat i com no pot ser d’altra manera amagant l’objectiu de la independència al calaix, no fos cas.

Ens diuen que inclou terrorisme, traició i malversació però ara vinculat als estàndards europeus i no al codi penal espanyol, i s’amplia fins al novembre del 2011 la seva aplicació. Ens diuen que cobrirà a tothom i s’aplicarà immediatament. Ja hem escoltat Nogueras dient que ara nomes depèn de si el jutge està disposat a prevaricar o no, i la imaginació judicial en queda exclosa definitivament.

Una nova cortina de fum, una nova vergonya des del 2017 dels nostres partits. No ens diran una obvietat, que com tota llei el contingut es important, però la seva aplicació encara ho es més, sinó queda en paper mullat. En un Estat democràtic normal això va lligat i no es discuteix, però a l’Estat espanyol ja sabem que no es així, no hi ha separació de poders i veiem com el judicial s’enfronta a l’executiu o legislatiu sense vergonya. Ho hem vist amb el procès català, com han creuat totes les línies vermelles, cal dir que si mirem enrere la història malauradament també ens ho confirma, i ara ens volen fer creure que no aturaran quan convingui aquesta llei, que no faran de la inexistent justícia espanyola el que els convindrà més en cada moment. Ja ho hem vist amb els judicis contra els independentistes i també amb les bases de futures negociacions, que li preguntin a Garcia Castellon per exemple, un visionari sense complexos o un tal Marchena per exemple. El tot s’hi val contra l’independentisme ha estat, és i serà, ja que és l’objectiu de l’Estat i farà servir tot pel seu control, des de les porres als jutges, passant per les clavagueres de l’Estat, un sistema corrupte on la democràcia no apareix per enlloc i molt menys l’Estat de dret.

Parlar d’estàndars europeus a Espanya es riure per no plorar, ho hem comprovat repetidament amb els nostres exiliats, i prevaricar o no, no seria cap preocupació pels jutges ultres espanyols. Un cop més els nostres partits volen tractar un Estat normal que saben que no ho és, per tant els parametres no poden ser els mateixos i intentar enganyar a la societat un cop i un altra amb aquesta cantarella no te perdó.

Tots ells saben que per evitar aquest tracte i disposar d’una democràcia amb garanties nomes hi ha una sortida i aquesta la van aturar ells mateixos el 2017. Tota la resta és la tàctica miserable de sempre per blanquejar l’evidència i mirar cap un altra costat.