ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

OFENSIVA SENSE CAP

Sense categoria
La convocatòria de Margallo als ambaixadors de la UE per seguir amb la cantarella de que una Catalunya independent anirà fora d’Europa i serà castigada en tots els àmbits, es una mostra d’aquesta disbauxa a la desesperada espanyola per evitar amb mentides i tàctiques fosques el que es un clam de la societat catalana en forma de fer servir la democràcia per decidir el nostre futur. Alhora aquest immobilisme del President espanyol no es correspon amb un mandatari amb atenció al que la societat reclama. Per reblar el clau es rebutja il·legalitzar els partits feixistes demostrant un cop més aquesta transició de pa sucat amb oli que segueix dividint la societat en bons i dolents. El més greu es que els primers son els que van governar durant 40 anys amb una dictadura sagnant, i els dolents els que van patir la repressió per defensar la legitimitat. Cal seguir fent camí i no esperar massa cosa d’aquest estat, en Toni Aira ho defineix perfectament.

Pixa-Rellisca Style

Toni Aira

Ara diuen que el govern del PP canvia d’estratègia. Això sí, per arribar a aquesta conclusió hauríem de partir de la premissa i l’acceptació que el govern d’Espanya té una estratègia definida respecte a Catalunya, més enllà del negacionisme sistemàtic de sa sobirania i drets. No trobo que sigui el cas, però això a banda, ja em diran què té de nou el fet que el PP ara digui que aparcarà la seva disciplina olímpica predilecta (i així els va anar amb Madrid 2020) de llançament de Constitució al cap, per passar a centrar-se en el discurs de la por sobre si continuem o no a Europa? Què té de nou això més enllà de l’assumpció flagrant de les seves reiterades falsedats sobre un teòric marc jurídic que impediria una consulta? Ja està, mentien, està clar. És cosa de voluntat política, no de marc legal. I un cop esclarit del tot això, ara que continuïn dient que si ens independitzem ens cauran al damunt les Quatre Plagues d’Egipte (per al cas, de Brussel•les) i que igual, si creuiem, ens concedeixen com a gràcia un supermegahiper bon finançament com mai no l’hem vist, això sí, seguint amb el drenatge habitual i oferint-lo a totes les comunitats autònomes i sotmetent-ne l’aplicació a l’aquiescència de totes elles. Gran avenç, sí senyor. Els felicito, fills.

Aquest és l’estil grotesc d’una Espanya que persisteix en l’error perquè no en sap d’altra, perquè és així i no la canviarà ningú. Els partits catalans, de punta a punta de l’arc parlamentari, ja han vist que això ells no ho faran en absolut. Bé, tots menys Pere Navarro, que ell va fent. No sabem què, però va fent. I ja pot dir-li Rubalcaba a la cara que això del dret a decidir ni en pintura, que ell segueix amb aquell somriure de Frank Spencer de la mítica sèrie N’hi ha que neixen estrellats. Ja pot sortir del sarcòfag l’exministre Luis Corcuera i aplicar-li allò il•lustre seu del cop de peu a la porta (en aquest cas al federalisme), que en Pere hi veurà un gest d’avenç. Vés què hi farem. Però aquest procedir apunta maneres d’esdevenir en breu políticament testimonial.

En canvi, allò que no minva, allò que persisteix, és l’Espanya Can Pixa-Rellisca Style que al món fa feredat i que a Catalunya provoca una voluntat creixent de desmarcament definitiu. Una Espanya on el seu Tribunal Constitucional no mostra cap taca de parcialitat i de partidisme, bàsicament perquè tot ell n’està empastifat de cap a peus. No mereix el respecte ni de pares de la Constitució tan moderats com Miquel Roca. I això quan aquest tipus de tribunal és sinònim d’escrupolositat i de prestigi màxims a qualsevol país seriós d’Occident. A Espanya no, i es persisteix en això, igual coms’insisteix a banalitzar el nazisme, i com es permet que existeixin grups d’ultres sota el paraigua d’allò que en diuen partit polític i que en qualsevol país civilitzat seria simplement una organització clandestina. Es fa això i es segueixen practicant salvatjades rituals troglodítiques com el torneig de llancers contra braus a Tordesillas. Grans ganes de seguir en aquesta nau, oi? Està clar que han de seguir així si volen fer canviar d’opinió la majoria de la població catalana que ha decidit salpar

  1. a qualsevol dubte dels indecisos o retret dels declaradament en contra és la següent: res pot ser pitjor que quedar-se amb Espanya. No ens pot anar pitjor que ara amb aquesta gent. L’ADN-Espanya configura tant els de dretes com els d’esquerres. 
    En els pitjors dels casos, què ens importa esperar uns mesos que ens readmetin a la UE si finalment podem viure definitivament i eternament lliures, amos de nosaltres mateixos? 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.