ENRIC MILLO I EL SEU CINISME SENSE LÍMITS

Aquests dies veiem molts polítics com volen donar lliçons i dir el que s’ha de fer i el que no, sobretot amb els casos de corrupció, o simples imputacions, que com tots sabem a la democràcia on vivim volen dir culpabilitat, ja que la pressumpció d’innocència ha estat desterrada de les nostres ments. Un d’ells es Enric Millo que ja està sobrepassant els límits del cinisme, ja que posa diferent criteri sobre la seva persona respecte a la resta, i que es un exemple perfecte com ens descriu molt bé en Jaume Clotet en el seu text, del tipus de polític que amb un nou Estat ha de quedar despenjat del nou sistema, per deixar pas a un tipus de persones totalment diferents i que vertaderament atorguin confiança a la societat que els ha escollit.

D’Enric Millo a Beppe Grillo

Jaume Clotet

El resultat de les eleccions legislatives d’Itàlia, amb l’ascens imparable del pallasso Beppe Grillo i la cronificació parlamentària del delinqüent Silvio Berlusconi, no són una excentricitat italiana. Els italians han expressat un vot sorprenent, però té unes arrels profundes que ho expliquen: la degradació de la classe política italiana i la seva manca absoluta de credibilitat ha provocat l’eclosió d’una nova casta política que ha convertit el populisme en la seva força motora. I alerta: el descrèdit del parlamentarisme obre la porta al populisme, que alhora obre la porta al feixisme.

Per això és fonamental combatre el descrèdit de la política i hem d’exigir als nostres representants que no caiguin en la baixesa intel·lectual i moral. En un món cada vegada més connectat, on els dirigents tenen un marge de maniobra cada vegada més estret a causa del creixent poder dels organismes supranacionals, de les grans institucions i de l’accés del poble a la informació, allò que realment podem exigir als nostres polítics és una única cosa: la coherència. Si falla la coherència falla la credibilitat, perquè el tacticisme de curt termini queda públicament retratat. Podem perdonar als nostres líders que s’equivoquin perquè són humans, però no els podem permetre que ens prenguin per imbècils.

Tot això ve a tomb perquè hi ha un polític català que està batent els rècords en aquest àmbit. Em refereixo a Enric Millo. Aquests dies reclama que Oriol Pujol deixi l’escó per la seva condició d’imputat en el cas ITV. Em podria semblar molt bé si no fos perquè, ai las!, Enric Millo també va ser imputat quan era diputat l’any 2000, i no només no va renunciar a l’escó sinó que es va presentar a unes eleccions, les del 2006, estan encara imputat. Ell mateix ho explica aquí. Lliçons? Les justes, sisplau. I si pot ser sense demagògia i cinisme, millor.

Dia sí i dia també, Enric Millo alliçona tothom sobre què ha de fer i què no pot fer, amb uns aires de superioritat moral absolutament insuportables. El cas més patètic és quan reclama a CiU que aturi el procés sobiranista. Aquí també li falla la coherència: Enric Millo era dirigent d’Unió i diputat de la federació fins que, amb bon criteri, algú va decidir que ja no continués al Parlament de Catalunya després de tres legislatures escalfant un escó. Com que el van fer fora i la política és el seu modus vivendi, ràpidament es va oferir a ERC, tot embolcallant-se amb l’estelada. Ho poden llegiraquí. Com que ERC, també amb bon criteri, no el va acceptar, Enric Millo va trucar la porta del PP, partit assedegat de militants que accepta el primer que passa per davant. I aquí el tenim. Però no patim: el dia que l’Alicia el llenci per la finestra tindrà una altra porta on pidolar: la de Ciutadans

 

4 pensaments sobre “ENRIC MILLO I EL SEU CINISME SENSE LÍMITS

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*