NEGAR EL NOU CONTEXT NO TE SENTIT
Sense categoria
Les multes aplicades pel PSOE als diputats del PSC per trencar la disciplina de vot i votar a favor simplement del diàleg entre governs i al dret a decidir democràtic, també afecta a la Carme Chacon, que quedant amb terra de ningú amb la seva absència virtual, cosa que es el pitjor que pot fer un representant polític que òbvia les seves responsabilitats, i deixa als seus votants totalment marginats. Cal dir que Rajoy seguint amb el tarannà espanyol ahir també va negar qualsevol diàleg amb ETA, i només exigeix la seva dissolució. En definitiva la tàctica espanyola es negar el diàleg a tothom i posar la imposició per davant, aquesta es la democràcia que defensen i que lògicament no podem compartir, entre altres coses perquè ha deixat de ser-ho. Ajunto un article de Toni Aira que defineix perfectament el gest ni ni de la Chacón que com deia ahir hauria de ser el final de la seva carrera política en qualsevol estat normal.
La Chacón més ni-ni
Toni Aira
Barack Obama va recuperar per a la seva cerimònia de presa de possessió (la primera i la segona) un detall que John F. Kennedy va estrenar en el seu dia: la lectura d’uns versos per a l’ocasió, de la mà d’un poeta. El passat mes de gener l’elegit va ser Richard Blanco. Un dels seus pocs predecessors en aquest especial honor, en la presa de possessió de Bill Clinton l’any 1993, havia estat Maya Angelou, poetessa i activista pel drets civils. Una artista amb un munt d’altres registres, com l’actoral o el musical, que entre moltes altres ha deixat per als llibres de cites una que dimarts, en topar-me-la, em va recordar na Carme Chacón: “La gent oblidarà allò que vas dir, la gent oblidarà què vas fer, però la gent mai no oblidarà com els vas fer sentir”. Molt encertat i aplicable als aspirants a liderar, en política i en general a la vida.
Dimarts, Chacón, asseguda al seu escó del Congrés amb un posat d’explícit tedi no va votar. Simplement no ho va fer. Ni es va abstenir. Es va absentar (vitalment). Hi era però no. Allà la teníem, com absent, com vivint de forma feixuga la insuportable lleugeresa de l’ésser. I ni va votar ‘no’ a la proposta de diàleg Estat-Catalunya impulsada per CiU, ICV i ERC, ni va votar-hi que sí, com insòlitament havien decidit fer els seus companys del PSC, dels quals en va ser cap de llista fa poc més d’un any. Ni una cosa ni l’altra. Ni-ni. Com aquelles criatures que fa uns pocs anys van fer furor als mèdia com a etiqueta descriptiva d’una certa generació perduda que ni treballa ni estudia.
Dimarts Chacón va optar per la irrellevància, per la inexistència. I en un moment on una majoria de ciutadans reclamen respostes, compromís i un discurs clar als seus polítics, com fa sentir això? Com els va fer sentir ahir? Certs mots vinculats a sentiments tristos em vénen al cap: decepció, desil.lusió, desencís, prostració, impotència, estancament. Carme Chacón té un pla, però qui l’entengui que li’l compri. De moment sembla que això no passa. Ni al PSC ni al PSOE. Al PSC perquè potser comencen a entendre que el país es mou i que els partits polítics catalans que aspiren a representar-lo majoritàriament han de mirar de fer-ho al seu ritme. I al PSOE tampoc no li ho compraran perquè dimarts ni un simple ‘no’ es va atrevir Chacón a verbalitzar via vot.
Fins i tot Rubalcaba, amb molt més passat que ella, sembla tenir més clar allò del futur com a sinònim de conquesta. Perquè els ni-nis, amb la inacció com a principal opció, no conquereixen més que sentiment de rebuig. Com a molt, de llàstima. I així no es liderar. Ni aquí, ni allà, ni enlloc. Bé potser a UPyD sí. Allà Rosa Díez i Toni Cantó, per posar-ne només dos exemples, són experts en censurar els altres des de la més absoluta inacció política, gestos i discursos més o menys afortunats a banda. Ben vist, igual aquí sí que Chacón tindria un cert camí per córrer, no?