ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

RETRAT DE LA FARSA EXTREMENYA

Sense categoria
Evidentment el poble extremeny no en te la culpa, però la seva classe dirigent ha utilitzat la falsa propaganda contra Catalunya per vendre el seu projecte obviant la realitat, i creant en part la mala imatge del territori català condemnat per gràcia divina  a ser el gran perjudicat, i sacrificat en benefici d’altres territoris com precisament Extremadura, en diuen solidaritat, i malauradament hem conviscut amb aquest parany durant molts i molts anys sense fi. Realment Agustí Bordas ens fa una acurada aproximació amb aquesta tasca exemplar de perjudicar per llei a un territori, i alhora ser mal vist, vivint en una espècie de mon a l’inrevés que ara amb el nostre procés d’alliberament en marxa veuen com s’acabarà sense remei. Com diu la data no hi ha mal que 100 anys duri, en aquest cas hauran estat 300, excepció que confirma la regla.

Non bis in idem
Agustí Bordas
El president d’Extremadura, el popular José Antonio Monago, sap guanyar-se portades i titulars mitjançant declaracions com les dedicades a Xavier Trias –”Si ten ‘cullons’ que me lo diga a la cara” (sic)– quan el moderat batlle de Barcelona qualificà com a “catàstrofe” infraestructures com el pas de l’AVE per Extremadura.
En comptes d’explicar el perquè cal construir un TGV Lisboa-Madrid –condemnat a no ser rendible– en lloc d’inversions estratègiques com la millora de la sortida de mercaderies del port de Barcelona, Monago optà per un patètic histrionisme per evitar justificar una obra faraònica que el govern portuguès ja havia cancel·lat el març de 2012, tot seguint les indicacions del Tribunal de comptes lusità. De fet, l’executiu portuguès decidí concentrar les seves inversions en els enllaços de transport de mercaderies des de Sines i Aveiro per millorar la competitivitat de les exportacions portugueses.
El President de la Junta d’Extremadura, una ment preeminent en el món de l’anàlisi econòmica –“Catalunya demana i Extremadura paga!”–, es mostrà lleugerament menys radical en l’entrevista de El Periódico d’aquest diumenge, pensada per a un públic català. Aquesta entrevista provocadora justifica el meu article d’avui; davant l’agressió i la confrontació, el millor que es pot fer és aportar dades per evitar un debat de caire populista. 
Segons aquest polític de Quintana de la Serena, antic bomber i fill de Guàrdia Civil, “Catalunya no ocupa precisament la primera posició en solidaridat”. Desconec el rànking emprat per Monago, però les úniques balances fiscals publicades amb la fórmula del flux monetari pel Ministeri d’Economia espanyol l’any 2008, van estimar el dèficit fiscal català en un 8.7% del PIB català mentre Extremadura gaudí d’un superàvit fiscal del 17.78% respecte el seu PIB. Certament, Catalunya és el segon país més solidari de tot l’Estat espanyol, només per darrere de Balears i Pitiüses. No obstant, en termes absoluts, el volum del dèficit fiscal català fou, de llarg, el més elevat a l’Estat espanyol.
Fou precisament el president extremeny qui, demostrant una franquesa digna d’elogi per part d’un polític unionista, validà la xifra dels 16.000 milions de dèficit fiscal català quan, a més, afirmà que el pacte fiscal català era un “brau que calia retornar als corrals”. Sa Excel·lència coneix perfectament els efectes perniciosos dels mecanismes d’anivellament imposats per PP i PSOE, tot violant el principi d’ordinalitat que, en teoria, hauria de garantir el manteniment de l’ordre o rànking que tenen les comunitats autònomes en ingressos impositius per habitant abans i després de rebre els fons d’anivellament. Actualment, l’ineficient i opac model espanyol no ofereix incentius fiscals a les comunitats receptores perquè, mentre romanguin relativament pobres, acabaran disposant de més recursos totals que les comunitats solidàries.
Segons es desprèn de les declaracions de Monago, l’economia productiva catalana és quelcom afortunat com un guany en la loteria. L’esforç, la tenacitat, la iniciativa empresarial i l’esperit productiu deuen ser, segons qui defensa aquest punt de vista, factors negligibles. Malauradament, haig de manifestar el meu desacord amb aquest punt de vista. No obstant, mentre és cert que la deessa fortuna castiga les províncies de Càceres i Badajoz amb una taxa d’atur combinada del 34.06%, la bondadosa sort solidària canalitzada pel Govern Rajoy permetrà incrementar la cobertura del Plan de Fomento Agrario (encara conegut com a PER) tot reduint el nombre el nombre de jornals (‘peonadas’) mínim per accedir al subsidi, de 35 a 20. De ben segur, tal ventura serà àmpliament debatuda en els bars de l’Extremadura rural.
Juan Carlos Rodríguez Ibarra, Guillermo Fernández Vara i José Antonio Monago, tres il•lustres presidents extremenys, han aconseguit crear un relat històric peculiar: d’una banda, han denunciat un presumpte abandonament d’Extremadura en matèria pressupostària per part del Govern central mentre, al mateix temps, han estat testimonis d’excepció del creixement exponencial del nombre d’empleats públics a la seva comunitat. A tall d’exemple, Catalunya té un 12.9% de sous públics, el nivell més baix de l’Estat espanyol, mentre Extremadura en té un 40.5%, el nivell més elevat. Segurament, l’anunci per part de la Ministra Pastor de construir 333 nous quilòmetres d’autovies a Extremadura devia agreujar aquesta percebuda situació inequitativa. Certament, no tots els ciutadans administrats per l’Estat espanyol són iguals. 
Hores d’ara potser es pregunten quina és la tesi d’aquest article i, per no desviar-me massa del seu tema central, els volia parlar del principi “Non bis in idem”, utilitzat en dret penal per impedir condemnar dues vegades per la mateixa malifeta. Segons el relat històric d’alguns polítics meridionals, Catalunya gaudí d’una inversió privilegiada i fou industrialitzada gràcies al Franquisme. Malauradament per a aquests creadors d’opinió, Catalunya ja era plenament industrialitzada el 1936 i les dades del BBVA sobre creació de stock de capital públic provincialitzat (1955-2000) desmentiren el mite sobre infraestructures. Malgrat aquests fets, tant Extremadura com Andalusia han reclamat amb insistència l’anivellament interterritorial en els pressupostos de l’Estat espanyol per esmenar aquesta percebuda discriminació. Sorprenentment, la incapacitat de les elits socio-econòmiques extremenyes i andaluses per invertir i demostrar iniciativa empresarial no han estat mai debatudes en profunditat per aquests mateixos teòrics de la discriminació.
En cas que donéssim validesa a la teoria que defensa un clar favoritisme del Generalíssim envers Catalunya –malgrat la seva inversemblança– aquesta suposada malifeta hauria justificat les ingents transferències fiscals dels darrers trenta anys de Catalunya cap a Extremadura, uns fons que han sobrepassat amb escreix el propòsit original de garantir nivells semblants de prestacions ofertes pel sector públic arreu de l’Estat. No obstant, tant Andalusia com Extremadura han exigit –i plenament aconseguit en el cas andalús amb més de 1.200 milions d’Euros– rebre una indemnització addicional, coneguda com a “deute històric”. Així doncs, la molt discutible argumentació política provinent d’Extremadura i Andalusia –reflectida, per exemple, com a disposició addicional en l’Estatut d’Autonomia extremeny de 2011– ha generat dos remeis redundants. Dues indemnitzacions per una mateixa –i molt discutible– malifeta.
Tal com explicà Francesc de Carreras, la Disposició addicional 3a. de l’Estatut de Catalunya de 2006 fou buidada de contingut pel Tribunal Constitucional (TC) espanyol ja que, segons de Carreras: “És evident que una llei territorial com l’Estatut no pot determinar una matèria d’exclusiva competència estatal com és l’elaboració i aprovació dels seus propis pressupostos, és a dir, les seves partides d’ingressos i despeses.” La pregunta que emergeix és doncs: si Catalunya no pot exigir –i no rebrà– els 1.689 milions d’Euros per infraestructures pendents segons la disposició addicional 3a., com s’entén que Extremadura hagi rebut un avenç de 20 milions d’Euros i 20 milions més en els PGE de 2013 a compte del fictici i eteri “deute històric”, també inclòs en una disposició addicional de l’Estatut extremeny de 2011? La resposta és fàcil: cal que Extremadura sigui protegida políticament per l’Estat pel fet de disposar d’un govern del PP mentre que Catalunya ha de ser ofegada per la seva desafecció al Règim. De ben segur que de Carreras i Ciudadanos deuen estar indignats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.