DIÀLEG ENVERINAT

 

El president espanyol, Mariano Rajoy s’obre al diàleg, i te la mà estesa a parlar amb el President Català quan vulgui, encara que en el marc de la Constitució i amb lleialtat, i sobretot sense alimentar cap tensió centrifuga, així anomena ell el dret a decidir dels catalans en un marc democràtic. Per la seva banda Rubalcaba, pel PSOE es posa al costat del govern espanyol per combatre el dret a decidir fent realitat aquella frase de Pla “No hi ha res més semblant a un espanyol de dretes, que un espanyol d’esquerres”. Com deia un autèntic diàleg de sords i amb les cartes marcades.

 

Efectivament, en Rajoy obre la porta a dialogar, però amb unes regles ben clares, que diu poden acomodar millor les regles de la diversitat però sense sortir de la sagrada Constitució, i sense alimentar cap tensió centrifuga, i convida a centrar-se en la millora de la situació econòmica per sortir junts de les dificultats amb la voluntat de sempre d’integrar i dialogar amb una unitat que genera fortalesa a Europa i a la resta del món. Ha lloat la Constitució per reconèixer els drets i llibertats dels ciutadans, i li dona encara 10 anys més sense cap reforma per afrontar els reptes futurs. Com no podia ser d’altra manera, Rubalcaba pel PSOE es posa al seu costat per frenar el dret a decidir, i la futura consulta catalana. Alhora el recurs d’inconstitucionalitat contra l’impost català de dipòsits bancaris ja es una realitat, seguint la política d’ofec econòmic de l’Estat contra Catalunya.

Realment, aquesta farsa de diàleg, on evidentment s’ha de seguir la comèdia com a part del nostre proces de cara al món, però un diàleg amb aquestes imposicions i on d’entrada les parets son infranquejables, no es diàleg ni res. Diu que volen acomodar la diversitat, em pregunto com, des del centralisme i la imposició més atroç sembla un impossible, i una presa de pel total que ja no va enlloc. Voldria ressaltar el menyspreu al dret a decidir dels catalans, considerant la seva voluntat democràtica una tensió centrífuga, francament demostra que son tractats com a ciutadans de segona en un estat tant poc democràtic i poc respectuós. Ens parla de lleialtat, però sembla que no es reciproca, ja que nomes va per una part, i la part espanyol no cal que la respecti, sobretot la lleialtat democràtica. En definitiva un diàleg bilateral amb el lema de sempre, un dicta les normes i l’altra simplement accepta les imposicions, aquesta es la vella recepta, que des de l’11 de setembre sembla que encara no han entès que ha canviat a Catalunya. Es curiós veure com encara dona 10 anys sense reformes a un tractar pre-franquista com la Constitució per afrontar reptes futurs, quan es mostra clarament fora de lloc amb els reptes presents. El mateix podríem dir del PSOE amb Rubalcaba, que com deia fa bona la frase de Pla, ja que els nivells de respecte democràtics de l’esquerra ja es veu que no difereixen gens de la dreta conservadora, i posa de relleu que estan al mateix sac pel que fa a respecte democràtic. De fet l’actitud del govern espanyol amb aquest ofec econòmic premeditat a les nostres finances dona una idea ben clara del respecte i de l’estima que ens tenen. Es una relació no d’igual a igual, sinó totalment de possessió i colonial que esta arribant a la seva fi, i que no es acceptada per la part opressora, i el que es més greu sembla que no estigui disposada ni a acceptar la voluntat majoritària dels ciutadans a les urnes.

En definitiva, no podem esperar res d’aquest estat, que sempre ha tingut una idea ben clara de la nostra relació, i que en moments de futurs canvis, demostra amb tota la seva virulència la seva vertadera cara. Per tant demanaria per respecte a la paraula diàleg, no utilitzar-la sense solta ni volta, i amb aquesta alegria amb velles receptes que ja no tornaran, com més aviat ho acceptin, millor per la seva salut mental i emocional.

4 pensaments sobre “DIÀLEG ENVERINAT

  1. No hi ha res a fer. Especialment decepcionant i trist el paper de l’esquerra espanyola i espanyolista. On són els ideals de llibertat dels progrés hispànics? A la paperera d’un cómode i ben pagat despatx? No els hi sembla contradictòri parlar del dret a l’autodeterminació dels palestins i negar-ho al poble català? 
    Suposo que parlar amb el govern espanyol és un dels passos que s’ha de fer encara que no serveixi de res. Després intentar fer servir la legalitat catalana  i si això ens fallés, intentar acollir-nos a un empar europeu o de l’ONU. I molta paciència i bons aliments, que encara queda camí per fer.
    Salutacions!
     
  2. Em fa basarda dialogar amb Espanya, jo no hi dialogaria pas, jo no hi dialogaria gens, jo sóc partidari de la ruptura de relacions i quan més aviat millor.

    Temo el diàleg amb Espanya, no temo els espanyols ni el seu exèrcit que ja no dominen, ni tan sols temo les seves lleis que de veritat em poden fer mal, no! no els temo.

    El que sí que temo és el paper del Mas o del qui sigui que dialogui amb ells. Jo temo profundament la renúncia i l’estovament dels polítics catalans que ens governen. Davant del que ells puguin fer quasi em sento totalment impotent.

    Que l’esperit de la força de Catalunya ens protegeixi i que la sort de la història aquesta vegada ens sigui favorable.

    Amics i companys, catalans que estimem la llibertat no abandonem de cap manera aquesta lluita.

    Salvador Molins, Berga (BIC-CA)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*