ELS DRETS DELS POBLES NO PRESCRIUEN MAI
Aquesta frase del president Macià, pronunciada pel President Mas davant la seva tomba, es la millor resposta al discurs reial, i també a totes aquestes actuacions de l’Estat espanyol, que per una banda posa la crisi com a primera prioritat per intentar desactivar el dret a decidir, i per altra fa accions, com la que sembla farà l’advocacia de l’Estat contra els municipis catalans declarats democràticament “territori català lliure”, tota una baixesa moral i democràtica que l’Estat espanyol presenta al món com les seves credencials, i la seva aportació al respecte a la ciutadania.
Efectivament, primer va ser l’Ajuntament de Celrà, contra el que va presentar un contenciós administratiu, i ara pretén ampliar als gairebé 200 municipis catalans que els seus plenaris democràticament han aprovat la moció de “territori català lliure”. El primer va ser Sant Pere de Torelló i s’ha excés per tot el territori, amb una nova prova que tant els partits ultra espanyols d’aquí i d’allà menteixen quan posen com a prioritat la crisi, quan desprès van per un altre costat. Realment tal com va dir el president davant els actes al President Macià, els drets no prescriuen, i recordant que Catalunya ha estat lliure i ho vol tornar a ser, no cal massa més justificacions, cosa que per tot, i amb les obvietats més bàsiques hem estat fent des del 78, i la suposada democràcia existent. Ningú pot indefinidament justificar la seva existència dia si i dia també amb un mur al davant que no vol escoltar, ni ho farà. Sobre la qüestió de la democràcia i els seus protagonistes la Marta Lasalas ens ho descriu al seu escrit.
Qui estarà a l’alçada?
El famós aparell de l’Estat s’ha posat en marxa fa mesos per aturar la reclamació de Catalunya d’un referèndum sobre el dret a decidir. Però no s’ha limitat a activar la imponent maquinària de què disposa. No. Ha decidit recórrer a una batalla molt bruta, construïda sobre mentides, difamacions i atacs contra qualsevol persona disposada a una acció tan elemental com és permetre que la democràcia faci el seu camí. Hi ha una nebulosa al voltant d’aquest moviment. No se sap massa bé quina part de l’Estat representa ni qui l’ha posat en marxa. Però el cert és que allà està i que, de moment, cap veu destacada d’aquest estament s’ha aixecat per donar alguna explicació o, simplement, per dir “prou”.
Per tant, hi ha unes quantes conclusions segures de tot plegat. El primer és que s’acosten uns moments d’incertesa en què veurem de tot i ens podem esperar qualsevol cosa. Però també que, més enllà que se’n surti o no amb la seva, la credibilitat d’aquest Estat que replica amb tanta por quedarà greument tocada davant del seus ciutadans i davant del món. ¿Com podrà explicar l’Estat espanyol a una Europa que ara mateix l’observa amb tanta atenció que li rebufin les clavegueres d’aquesta manera tan antidemocràtica quan una part dels seus ciutadans reclamen un dret essencial com és poder decidir sobre el seu futur? El govern espanyol té un problema intern molt greu, que reclama una resposta immediata. Si més no, així hauria de ser a qualsevol estat democràtic.
Però també la política catalana té al davant un repte molt delicat. ¿Fins a quin punt els partits del Parlament podran seguir actuant amb la lògica d’una legislatura ordinària quan els atacs contra el Govern i les institucions del país són d’una brutalitat tan descarnada? ¿Podran observar des de la barrera esperant que al desgast de la crisi i les armes més inconfessables de l’Estat erosionin el Govern i tots aquells qui decideixin fer-li costat fins fer-lo caure? ¿Serà capaç finalment el Parlament de defensar el dret a parlar dels seus ciutadans?
El repte és gegantí i pel camí el país s’hi juga el futur i la seva credibilitat. I l’Estat també. Veure’m que queda dempeus després de la batalla perquè el que hi ha en joc no és només qui guanya el pols, sinó també qui –per totes bandes- és capaç d’estar a l’alçada de les circumstàncies.
MARTA LASALAS
Els comtats catalans van saber alliberar-se del vasallatge francès i junts amb els aragonesos, crear una autèntica potència medieval europea. Per qüestions dinàstiques, ens vam enredar amb els castellans i així ens va. Especialment durs han estat els darrers 300 anys, a partir de les derrotes militars d’Almansa(1707) i Barcelona(1714). I tot i així, ni el foc ni el ferro han aconseguit desfer la catalanitat del nostre poble, que es va tornar a manifestar aquest 11 de setembre de forma multitudinària a Barcelona, llüint al vent l’antic i esplendorós estandart de les quatre barres.
No soc adivi ni profeta, però crec que podem, i volem, estar a l’alçada de les circumstàncies.
Bones festes a tots!