UN GEGANT AMB PEUS DE FANG
Aquesta Espanya que diu que ens estima, i que ha dit mil i una mentides per intentar evitar la nostra sortida, ara seguirà actuant contra els nostres interessos, per exemple regulant impost sobre dipòsits bancaris a tipus zero per treure la facultat a les autonomies, recordo sobre uns 600 milions per les nostres arques, i compensant les que ja ho tenen com Extremadura i Andalusia, evidentment deixant Catalunya sense ingressos extres i sense possibilitats. Alhora no pot afrontar l’actualització de les pensions segons IPC, i posa ma a la Caixa de la Seguretat social per afrontar les pagues extres de Nadal, cosa que posa en perill les nostres pensions, i les espanyoles amb el silenci sospitós de Sanchez Camacho.
Un estat que s’enfonsa, i que nosaltres amb el clam del carrer, i la majoria al Parlament ho tenim tot de cara per fer possible no enfonsar-nos amb ell, i encarar el camí cap al nostre estat sobirà, la pilota esta a la teulada dels partits, i no hi ha lloc per pessimismes estèrils o fora de lloc, el món no ho entendria, i nosaltres no ho podríem perdonar mai. Us adjunto l’escrit de Francesc Canosa que amb el seu estil impecable descriu amb habilitat la situació.
ARTUR JUNQUERAS A LA DISCOTECA
Hi ha un moment on es decideix tot. Hi ha un instant on s’accelera tot. Aquí, sí, aquí fins i tot la velocitat de la llum és un padrí amb crosses corcades. Perquè és a les distàncies curtes on un home se la juga, com va demostrar Brummel el curandero… Els ulls fan hipnosi amateur. La mà súper sònica aterra a un genoll. Els llavis trenquen la barrera del so i s’estavellen…. La vida sempre es mou entre una plantofada i un silenci. És la guerra, xiquets.
Els mascles forjats a la duríssima guerra de sexes dels pubs i discoteques dels vuitanta i noranta aprenen –gràcies als serveis de Intel•ligència Militar que feien escoltes als lavabos- que després d’amagar el paracaigudes, darrere un vas de tubo, i confondre’s amb la barra, com camaleó envernissat de cervesa, començava la missió. Objectiu: tocar cuixa. Oh, xiquets, posàvem amb perill la nostra vida i la dels nostres avantpassats que s’ho miraven amb HD des de el cementiri. Era dificilíssim. Les fèmines nascudes als anys setanta es defensaven amb jerseis que es baixaven fins als peus com un camp de mines amb sensors a una copa de més; faldilles i mitges com un llença flames impossible per a pilots suïcides i jerseis i bruses com camps filats amb punxes més enrevessades que una equació per descobrir com arribar a Mercuri a pulmó lliure en mitja horeta. Només els marines de secà sabem que per guanyar, la primera victòria, és tocar cuixa.
Hem tocat cuixa. El 25N hem tocat perna. N’hi ha que diuen que hi hagut bufetada. No. Hem tocat cuixa. Mira el ditet, xiquet, dels vots: 2.140.317 sobiranistes i 1.334.149 unionistes (i només cal rumiar quants d’aquests votarien sí a un referèndum). Mira el ditet de la claredat: per primer cop tenim el termòmetre del país com mai i dient les coses cristal•lines com mai s’havia fet. I altres coses i tal i qual… però lo més important: hem tocat cuixa. Li hem fotut la mà al genoll a la xiqueta independència i ella no ens ha tornat cap mastegot. Silenci.
Algú el trencarà i dirà que això no és així. Que tot és un desastre, una tragèdia, una hecatombe. Reflexió mode cues de pansa sense ansa perquè no passem ànsia. A partir de, per exemple, el febrer de 1939 qualsevol català que volgués aprendre català o saber alguna cosa de la seva història o cultura ho havia de fer dins de casa i d’amagatotis. Als anys seixanta tota la dictadura de marxistes-leninisites-troskistes-maoistes-sectaristes prohibien parlar en català a les assemblees de les facultats catalanes als estudiants catalanistes. El 1979 Catalunya es drogava en massa amb la metzina de l’autonomisme. I ara som aquí. 2012. Preguntem-nos si no hem avançat. Ara interroguem-nos si, per primer cop, no estan les coses netes com un dia de fred on tot és tan clar que la mentida es veu saltant com llebre renegada.
Pensem que aquest és un país que ha menjat mentides com el porc menja pinso a la granja: tot lo dia. Encara ens creiem que el 19 de juliol de 1936 el anarquistes ens van salvar de la sublevació feixista. Mentida. Encara ens creiem tota la crosta sense ètica, i amb molta estètica, que als anys seixanta va intoxicar de fems totalitaris les facultats i encara mouen la seva cua de gossos pekinesos burgesos amb vestidet de Mao prêt-à-porter. Una part d’ells continua com el greix de la cuina, però d’altres saben que l’únic camí és la llibertat i han canviat. És una victòria. De la pansició ja ningú en vol parlar perquè potser els deportarien a Sibèria el Tribunal dels Drets Humans. Arribats aquí només ens queda una cosa. Estem vivint la història en directe i ara hem d’escollir. La veritable prova de foc no era el 25N; és ara. Ara comença l’elecció. Avui no és més fosc, és més clar. I sí, la lluminositat enlluerna. Ara ens toca decidir, per primer cop, si volem que això sigui una plantofada o començar a tocar cuixa. Espanya, i tot marcià (que òbviament viu gràcies a Catalunya) diu que això és un mastegot. No, això és tocar cuixa. Sempre ens han explicat el que vivim: ara toca explicar-nos a nosaltres. Toquem cuixa.
Ho han de fer Artur Mas (líder que ha de liderar el procés i a qui només pel que ha fet i suportat, pels insults i mentides que cauen sobre ell ja ens ha de merèixer confiança i respecte) i Oriol Junqueras (líder que ha d’acompanyar a qui només pels insults i mentides que li cauran, suportarà, ens ha de merèixer confiança i respecte). Han de trobar la manera de passar per l’única escletxa que tenim. Han de trobar la manera que de la cuixa passem als llavis. Que la primera victòria sigui el camí per guanyar. Tots. Que s’hi sumin tots. Tots som Catalunya. Tots som catalans. La resta assumirem la responsabilitat: perquè caldrà que la gent també assumeixi responsabilitats. Les haurem d’assumir. Sí, l’han de trobar, l’hem de trobar, perquè ens mereixem un nou país, no viure en una basura eterna. Sisplau: Hem plorat tants cops que ja ens coneixem les llàgrimes i les plantofades.
Salutacions!