ALBERT CORTES MONSERRAT

Les recents declaracions d’amor a Catalunya de la De Cospedal, les acusacions de covard rere una bandera de Sanchez Camacho al President Mas, es pot sumar les acusacions d’irresponsabilitat i l’oferiment de diàleg per part de Rajoy avui a Barcelona. La resposta es que arriben tard, el procès està en marxa, i no ens aturarem per la seva constitució, les seves lleis sempre contra Catalunya o les seves falses declaracions d’amor, ens podran estimar si volen, però com qualsevol parella normal, de tu a tu, o sigui d’estat a estat, altra cosa no es amor, es abús, i això ja no ho podem suportar més, no volem justificar-nos més pel que som, volem ser normals, i amb un Estat ho serem, com be diu en Victor Alexandre en el seu article, les caretes van caient i paraules com “catalanista” que ja no volien dir res, torne a prendre sentit.

Victor Alexandre

El procés d’independència de Catalunya no sols avança per la seva pròpia dinàmica, que ara com ara és admirable, sinó pels efectes que té en la societat. Em refereixo al seu poder clarificador en sectors dominats fins no fa gaire per l’ambigüitat i que, tot d’una, gairebé sense adonar-se’n, s’han vist obligats a definir-se com a catalanistes o com espanyolistes. Just allò que tant havien temut. I és que en un país on la llibertat nacional causava tremolor de cames, n’hi havia prou d’incorporar una C a les sigles per dir-se catalanista. És cert que el PSOE de Catalunya i el PP encara es diuen catalanistes a si mateixos, però això és degut a la inèrcia de tants anys de cantarella. Una mica com els trens, que, per més que es vegin obligats a frenar, continuen corrent abans no s’aturen.

Per sort, com dic, el procés d’independència, que comença amb les consultes, ha llevat la bena dels ulls a molta gent i la realitat s’ha fet força diàfana. Fixem-nos, si més no, en el magnífic quartet que forma el nacionalisme espanyol a Catalunya amb populars, “ciudadanos”, socialistes i falangistes. Units, tots quatre, pel principi franquista de la “unidad de destino en lo universal”. Ara, per fi, la comèdia s’ha acabat i el ball de disfresses també. Ara, com veiem, cada cop es fa més palès que l’espanyolista és aquell que considera que Catalunya és d’Espanya i catalanista el qui considera que Catalunya és del món. El primer exigeix una Catalunya captiva, el segon defensa una Catalunya lliure. Som, per tant, davant d’una lluita entre el totalitarisme i la democràcia, entre l’opressió i la llibertat. Tothom ha de dir quin és el seu lloc.