ALBERT CORTES MONSERRAT

Arnaldo Otegui s’ha sumat a la vaga de fam amb solidaritat amb Iosu Uribetxeberria, un pres de la banda ETA amb un càncer incurable, i que no ha rebut cap gest per part de les autoritats espanyoles, ni de la seva llibertat, ni acostament a Euskadi. De fet molts presos amb condicions semblants mai han tingut cap mirament ni gest per part de l’Estat. Tot dins el context que Espanya encara no ha fet cap pas per la pau al País Basc, i per arribar a una solució al conflicte.

Efectivament Otegui es suma a la vaga de fam amb solidaritat amb el pres esmentat, i reclamen al ministre Fernàndez Díaz un gest pels etarres malats incurables, de fet son ja uns 50 presos que faran vaga de fam pels 14 malats greus encara a les presons. Per la seva part, el ministre adverteix que no hi haurà cap mesura sense un diagnòstic clínic. El dissabte una gran marxa ja va reclamar la llibertat de presos i la fi de les polítiques d’excepció en benefici dels dret humans, ja que molts d’aquests malalts greus han vist allargada la seva pena per l’anomenada doctrina Parot. La marxa volia ser prohibida per l’Associació de víctimes del terrorisme, i concretament el pres detingut el 1987 compleix condemna per tres assassinats i diversos segrestos.

Realment, l’Estat espanyol es mostra tal com es, sense cap intenció de fer el mínim pas per col·laborar a la pau al País Basc, gràcies a la decisió unilateral de la banda terrorista aquest territori gaudeix d’aquesta pau que per les autoritats espanyoles mai hagués arribat, ja que els gestos de la fí de la lluita armada i d’aquesta barbàrie sense sentit, no hi ha hagut a l’altra costat ni un sol gest, vers al contrari, detencions, cap diàleg. Intents d’alterar un altre cop els resultats electorals bascos amb el dret a vot de moltes de les persones que van marxar per la violència al País Basc, i justament ara que s’acosten les urnes, i ni escoltant els experts internacionals en processos com aquests, i que consideraven entre altres coses que un acostament dels presos d’ETA al seu territori o per exemple la revisió en casos com el que ens ocupa, un pres amb càncer terminal, i que ni tant sols així rep cap mesura de gracia amb una inflexibilitat que hauria de fer reflexionar a les mateixes associacions de víctimes, sempre manipulades, i al servei dels objectius espanyols, que son allargar el conflicte el màxim possible per ser una excusa perfecta per no parlar del problema polític de fons, que evidentment no volen abordar, per molt que l’esquerra abertzale hagi condemnat la violència, i presenti unes candidatures amb tots els requisits del sistema espanyol. Crec que cada pas negatiu es un percentatge més alt de responsabilitat amb els crims comesos. Mai cap conflicte d’aquestes característiques s’ha resolt en base a la rendició incondicional i l’oblit de qualsevol altre tema a parlar donant l’esquena a la democràcia, i el dret dels pobles a escollir el seu futur si hi ha una voluntat de fer-ho.

Quan parlen dels crims horribles de la banda terrorista, també hi poden afegir ara casos com aquests, persones amb els dies comptats per la seva malaltia incurable, i tractats com qualsevol altra pres, sense cap mirament. Crec que llavors ens podríem preguntar la diferencia entre el terrorisme, i el suposat estat de dret, en aquest cas i valorant la qualitat humana evidentment es cap. En definitiva l’estat amb greus mancances democràtiques i tics d’altres èpoques com aquests, segueix el seu rumb de l’imposició, i el poc respecte als drets humans.