EL GEST VAL EL QUE VAL
Aquestes paraules van ser dites pel ministre espanyol Montoro, davant la plantada ahir del Conseller català al Consell General de Política Fiscal i Financera, que ja dins la reunió va ser seguit per la consellera andalusa, amb protesta per unes reunions amb guió tancat i sense dret a replica, nomes escoltar les dures mesures per les comunitats imposades des de Madrid. El cert es que ja era hora que algú deixes de jugar a aquest joc indignant i sense sentit, de totes maneres, i agafant la frase del Ministre, això ha de venir acompanyat de molts més gestos, i no el victimisme típic català que no va enlloc, sinó evidentment val el que val.
La situació es molt greu, i per exemple Benestar Social ja va avisar que les residencies concertades no cobraran aquest mes per falta de liquiditat de la Generalitat, i així queden col·lapsades milers d’entitats socials, que repercutiran amb l’atenció a famílies necessitades i sense ajudes. De fet el conseller no va assistir ahir a la reunió del CGPFF on va deixar plantat Montoro ,i en un comunicat igual que va fer Europa amb l’Estat, demana rebaixar l’objectiu de dèficit a les comunitats, i no reunions unilaterals i ja sense dret a replica. Cal dir que Montoro recorda que amb assistència o no els números s’han de complir, i fer el que diu la llei, recomanant Catalunya complir per guanyar credibilitat. Demana compromís, i que els problemes no venen de l’executiu espanyol, sinó de la crisi i aconsella Generalitat assumeixi la seva responsabilitat. Entén que Catalunya necessiti més, però el govern espanyol també. Per la seva banda Homs, justifica la plantada com una pèrdua de temps un consell on les decisions unilaterals ja estan tancades.
Efectivament, no hem descobert res de nou, aquest miratge que ens han volgut vendre amb l’autonomia com un sistema, millor inclús que un estat, i un estat amable com l’espanyol que ens cuidava i respectava, com a traca final, principalment promogut des dels interessos d’alguns catalans amb aquesta situació, ha volat pels aires amb la crisi. El gest del Conseller a plantar-se, ja que aquestes reunions son simples dictats sense possible intervenció de les comunitats, o sigui una total farsa, es una bona excusa, però caldria dir que sempre ha estat així des de fa vora 300 anys, i per tant no han descobert cap novetat. L’Estat te una vocació totalment uniforme, i sense cap tipus de respecte a la diferencia, es més, les nacions que han estat incloses per dret de conquesta en el seu entorn com es el cas de Catalunya, han estat el seu objectiu principal en forma d’atacs constants, tant econòmics com culturals. De totes formes al llarg de l’anomenada democràcia ho hem intentat disfressar amb reunions bilaterals o pactes venuts com una gran conquesta, quan la realitat es que no hem aconseguit res que el que realment te el poder no hagi volgut. La cruesa de la situació ens porta fins aquest carreró sense sortida. Evidentment aquest ministres espanyol amb aire xulesc, que es diu Cristobal Montoro no fa cas a aquests gestos de cara a la galeria, i diu des de la seva mentalitat una cosa ben certa , que amb escenificació o no, la llei s’ha de complir igualment, com sempre han acabat fent els catalans. Aquesta es la percepció que hi ha de nosaltres de la nostra credibilitat des de Madrid, i no es una percepció gratuïta, ja que normalment el victimisme i el gest teatral han estat un gran aliats per nosaltres, i que alhora de la realitat ha quedat absolutament amb res, i amb compliment estricte de les lleis imposades per l’Estat, aquest ens marca unes condicions molt dures, i es permet el luxe de no pagar els seus deutes amb Catalunya, espoli a banda. Crec que no calen més proves, per veure que aquesta plantada ha de ser total i definitiva. No podem esperar res, si seguim amb la nostra situació, ens estem complicant la nostra sortida de la crisi, i empobrint la nostra ciutadania, i posant sota límits el nostre estat del benestar absolutament per res. El gest de Mas Collell ha de ser el començament d’un camí clar cap a l’exercici del dret a decidir, i aquí la responsabilitat es compartida per la classe política i la ciutadania, que ha de fer tota la pressió possible. No pot ser que se’ns pixin a sobre i diem que plou. No hi ha res més que parlar, qualsevol s’atreveix amb un poble poruc i uns representants sense dignitat. El dia 11 de setembre crec tenim una gran oportunitat de fer veure al món el que volem, i el millor de tot es que nomes depèn de tots nosaltres, units per un sol objectiu.